València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de març 30, 2016

"La suerte de la fea la guapa la desea"

Hi ha vegades que em mire a mi mateix i em dic què m'agradaria ser tan conscient com els hòmens freds, que segueixen mig país amb la seua ment, altres vegades m'agradaria ser el síndrome de Down, que fa possible allò impossible, que acosta al miracle a qualsevol acció humana, unes altres l'homosexual, que com a boc expiatori té la potència de crear la vergonya i la culpa en els hòmens que podrien perdre's en l'angoixa i en realitats de vegades i sempre perilloses, tenen una gran tasca, em dic i com aquell vell mariner pense en fer un altre viatge, no ja l'iniciàtic que vaig emprendre fa alguns anys sinó un viatge-guerra, una aventura, que amb el meu Sancho em faria retornar a la vida amb més alegria.
Lacan, de qui molts pensen que ho tenia tot, doncs sí, va tenir un moment a la seua vida que malauradament ho tenia tot i, va refundar la psicoanàlisi, va fer la seua escola, potser ens fan falta Sants o dimonis, una guerra? No, no és eixa la qüestió, l'avorriment pot arribar a ser tan gran que alguns hòmens busquen la guerra per fugir de l'avorriment, aquell que li causen llurs dones, que han perdut la conversa, però no la capacitat de parlar, de tant en tant em cal fer una volta enrere i pensar-me com era abans de conéixer la meua dona, un home, que com la "guapa" que desitja la sort de la "fea", desitjava tenir dona, estar casat, ser un Quixot, però hui tinc curiositat pels hòmens freds, tot i que sé que em moriria d'avorriment o em caldria botar un munt d'obstacles per a evitar l'avorriment i per defensar-me de la consciència.
Mireu, no, preferisc ser com sóc, o millor, preferisc estar on estic, jo sé que en l'anonimat es crea millor, i no necessite ni grans fortunes ni molts seguidors que em facen sentir viu, perquè la seua essència és matar, matar simbòlicament al seu ídol, com jo vaig matar simbòlicament al Pare en trobar la meua dona. Quina cosa més gran que trobar l'amor? Jo crec que cap d'elles, tot i que de vegades, quan oblide Déu em sent com un miserable, però ràpidament sé que no estic sol i ajude als qui m'ajuden i a tot lo món quan invoque el més sagrat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada