València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de maig 28, 2016

El ressentiment, espasa de Damocles col·lectiva

Quan Stephen, al llibre de Joyce “Retrat de l'artista adolescent” és esbatussat pels seus companys de brega, no agafa cap ressentiment, és més, Joyce diu que aquest ressentiment se li'n va com la corfa a una anou, a poc a poc, però inexorablement.
Des de la psicoanàlisi s'ha volgut trobar un nugament entre allò imaginari amb allò simbòlic i real i, que en base a l'escriptura Stephen deixa d'odiar, Joyce deixa d'odiar; però és real aquest nugament? Si més no amb l'escriptura de Joyce? Jo crec que és una explicació que va més enllà de la psicoanàlisi, es pot anorrear l'odi o eliminar el ressentiment no només nugant els tres registres, ni tampoc només fent conscient el gaudi que provoca l'enveja, el plaer o el dolor que fa que la humiliació esdevinga en gaudi cap a l'agressor, sinó amb el desig, també una mica de gaudi i com no, també i sobretot amb l'amor.
L'amor fa que la humiliació, que és l'instint de mort de l'agressor bolcat a l'instint de vida de l'agredit puga canviar literalment el sentiment de l'agredit cap a l'agressor (una volta detectat, amb la telepatia i la fe l'agressor primari) i tot el que això comporta de destrucció. Crist va expressar-se de la manera en què l'amor de l'agredit cap a l'agressor, amor que no gaudi; provocaria la destrucció de l'agressor, però sempre si no hi prenem abans mesures per a contrarestar aquesta destrucció, com ara el desig ferm d'alliberament de l'agressor d'aquest mal, que pot, si ho fem així, provocar-li la major de les catarsis, a l'agressor, fent-li veure, si més no, a la llarga, l'abast de la seua acció, doncs tota acció té una resposta al Cosmos, fent possible per a accions futures la possible esmena, tot i que la “manca” o la imperfecció de la realitat i del llenguatge sempre hi romandrà; però com un coix pot hui guanyar-se la vida front a un altre coix de l'antiguitat, hi haurà i esdevindrà un salt qualitatiu del mal cap al bé. Si podem anomenar bé o mal a la “manca” del llenguatge i a la imperfecció que rau en tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada