València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, de maig 12, 2016

Parlar català-valencià, la meua manera de ser espanyol

Dir sóc valencià, que ho sóc; dir sóc espanyol, que també ho sóc; o dir sóc francès, italià, estatunidenc o català és un acte d'amor, amb el que l'amor té de despreniment i de mort simbòlica, donar el nostre ésser, de cedir la nostra vida, veritat i prestigi en pos d'una inexactitud; ningú no ha arribat mai a ¿ser? Què és ser? Ser és una entelèquia, és arribar a la culminació d'una vida, de tot, arribar a la meta, a la mort. Què és el que ens fa ser valencians, en cas de que poguérem ser? O espanyols, europeus o euro-asiàtics? La comunicació, la família, l'entorn i la llengua en darrera instància, després ja venen altres superestructures com la política o la frontera, perquè el que abastem de territori en la nostra vida és el que ens arriba a mesurar la sola de les sabates.
Dit açò vos diré que la meua pàtria són les meues llengües, la meua família, que m'ha donat la possibilitat de garbellar la realitat a la meua manera i tot el que m'envolta, tot lo món amb que he tingut relació, per això quan per la televisió ens parlen de llengua espanyola jo entenc també la llengua catalano-valenciana, la basca, la gallega, la lleonesa, l'aragonesa i, com no! També la castellana, no es pot anomenar llengua espanyola a una sola llengua espanyola, a una sola llengua de la nació de nacions que és Espanya, repetisc a una sola llengua espanyola, perquè això indefugiblement exclou els valencians, perquè la major part d'aquests parlen el català-valencià.
O quan els dimonis d'aquest país interns i externs defenen la llengua única sota límits insospitats, o fregant els límits de la podríem dir de vegades la coacció i moltíssimes vegades la manipulació, em sent ofès, mireu, mon pare, a l'igual que jo, era espanyol i pràcticament no feia servir el castellà, ara al seu favor puc dir que era químic i deia que era còmic, és així com faig jo mateix, perquè es nega als espanyols ser espanyols? Perquè es nega als valencians ser espanyols? Perquè es nega als valencians ser valencians? Si ser valencià és la meua, la nostra manera de ser espanyols?
Jo sé que Sòcrates va morir per seguir i estimar la llei que el va condemnar a mort, així la llei empara als valencians per a poder parlar la llengua dels valencians, però i l'amo?
Penseu-ho!

2 comentaris:

  1. És una llàstima però des de Castella es veuen les altres llengües espanyoles més com una nosa o com una amenaça que com una riquesa de l'Estat espanyol. El basc, per exemple, és una joia de la qual tots els espanyols haurien d'estar orgullosos. És una llengua única al món, que ha sobreviscut amagada entre muntanyes, resistint el pas dels segles. Però la tendència és una altra: unificar Espanya sota la llengua, la cultura i la nació castellana.

    ResponElimina
  2. Sí, i eixa és la meua lluita, si és que tinc un aspecte en la meua vida de gaudi, de dolor, de plaer, de lluita, eixa és la meua única lluita, que la asimetria de les llengües hispàniques no siga tan gran.

    Una abraçada Sergi. Ho aconseguirem o el món se n'anirà en orris.

    Vicent

    ResponElimina