València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de juny 11, 2016

Em preocupa el meu cul

He titulat aquest article amb el nom d'una cançó ja antiga de l'Ovidi Montllor, però tot i amb el títol parlaré dels sindicalistes, sí, molta gent pensa erròniament que a aquests homes només els preocupa el seu cul, res més incert, ser sindicalista és rebre malediccions, ensurts, esglais, vituperis i molta faena; de vegades tirant de mòbil, altres fent ajuntar-se la gent, els treballadors, per aconseguir un jornal just, evitar un acomiadament o el que s'està fent més habitual, un despatxament col·lectiu mitjançant mobilitzacions al carrer i a tots els àmbits de la vida social i política.
I han de nadar i guardar la roba, estar en el tall de la navalla per a complaure el major nombre possible de persones, per aguantar insults sense perdre els papers, o estar de vegades requerits per la justícia.
A banda hi existeixen les intrigues que d'una o altra manera tothom ens entestem a crear i, ells amb el nostre ajut han d'evitar i regatejar, i generalment, sempre pot haver-hi excepcions, pel bé general; alguns els titllen de marxistes, com si la paraula els igualara a un Mao o a un Stalin, uns altres pensen que el que volen és no treballar i salvar el seu cul, però gràcies a aquestes persones i a la seua tasca el món del treball ha assolit fites de prosperitat mai pensades, que malauradament hui s'estan oblidant, les persones tenim tota la informació del món i ens acomodem en quant tenim un bon sou i, com és natural no tothom valem per a les mateixes coses, però el cas dels sindicalistes és el paradigma de la política grega de carrer, la que pot tastar-se i no és només una papereta en una urna un dia de festa, molt lloable per cert i necessària, sinó que és una de les obres humanes més perfectes, una miqueta de dret, filosofia, política, història, etcètera.
Potser algú i tot lo món alguna vegada a la vida s'ha sentit defraudat pels sindicats, però si no fóra per aquesta invenció de la política, que toca de peus a terra, potser encara viuríem en un món on el discurs de l'amo i el discurs capitalista tindrien tota la legitimitat del món per a fer servir la plusvàlua de les relacions humanes sense cap embut.
Hui em lleve amb admiració el barret pels sindicalistes, sobre tot per dos d'ells Roberto Lisart i Vicente Suárez de CCOO, i tot i que la meua experiència amb els sindicats ha estat com tot, una de cal i una altra d'arena, sempre la palada de cal ha estat més grossa i determinant.

2 comentaris:

  1. Comprenc el teu text i pense que, dins els dos sindicats majoritaris, hi ha gent molt valuosa (jo en conec). Tanmateix, sóc crític amb el seu moment actual. Trobe que, a nivell macro, no estan a l'altura; una altra cosa són les xicotetes lluites. Van signar, per exemple, la jubilació als 67 anys. I sovint han fet la faena bruta de l'empresari, mitjançant pseudonegociacions que no canvien quasi res i que després venen com a mal menor. Et recomane -si no l'has vista- la pel·lícula 'El efecto Iguazú', que tracta sobre la mobilització dels treballadors de Sintel a Madrid, de com CCOO va entrar en la lluita desmobilitzant una protesta ja organitzada i pactant unes condicions lamentables amb l'empresa.

    Vicent

    ResponElimina
  2. Sí, és el que té un moviment i una organització, que poden haver-hi talps, i gent infiltrada i desestabilitzadors que poden llançar-te a terra tota una negociació a més a més de gent que no et valora com cal, no, no és el mateix un individu, que tot i ser un, pot assolir la llibertat i l'autonomia difícilment que un col·lectiu, que ho fa molt més difícilment si cap.

    Vicent

    ResponElimina