València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, d’agost 24, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La segona transició


El que està vivint Espanya, a poc que cerquem en la xarxa i ens adonem de la realitat del país, de la nació, doncs Espanya és una nació de nacions i, per tant un conflicte en si mateixa, a poc que ens informem veiem que el conflicte no és només econòmic o polític, sinó d'entranyes, lingüístic.
Jo vaig nàixer a una família tradicional amb una mare extremenya i que fa servir tothora el castellà, tot i entendre el català-valencià en tota la seua extensió i modalitats i un pare valencià del qual la seua llengua materna no era el català-valencià sinó que era la paterna, materna del meu iaio, però feia servir la llengua pròpia dels antics territoris de la Corona d'Aragó tothora també, a l'igual que ma mare ho fa amb el castellà.
Vos dic açò per a posar-vos en antecedents i perquè sapieu a qui escolteu, a una persona espanyola i per tant dividida en la pluralitat, que ha configurat el meu ésser, una pluralitat que em fa veure la realitat des de la cruïlla central, això m'ha fet tractar la vida per extensió i aquest tema des del discurs de l'analista, és a dir, d'una manera neutral, si és que pot haver-hi quan un fa un judici o un acte.
El que vull dir-vos és que estic en la meitat entre feixistes i comunistes, socialdemòcrates i filo-capitalistes, nacionalistes castellans i nacionalistes catalano-valencians, l'únic que no tinc és poder ni ganes de canviar el món, però com que amb un xiquet, un professor, un llibre, i un llapis com diu la Malala Youafaza se'n pot canviar, i sóc una mica tendre encara malgrat els meus anys, intente dins de les meues possibilitats, que no són moltes, mantenir la unió d'Espanya, la unió de la meua família al meu si, a la meua consciència.
Les llengües són l'expressió més important dels individus, heu provat de viure a un país estranger on no es parle la vostra llengua? Ens sentim estrangers només per aquest fet i, ho dic jo que no he eixit de València, però que m'hi he sentit per la meua divisió i lucidesa, derivada del fet diferencial, en aquest tràngol de ser diferent, d'estar desplaçat, una llengua és quelcom més que un simple símptoma, fer-nos parlar en una llengua aliena a la nostra pròpia fa que l'inconscient de la persona es rebel·le, però ja caldria parlar-ne i fer entendre Freud i no és la meua intenció, a banda de parlar d'identificacions i bocs expiatoris.
La solució que jo veig més viable per a evitar el trencament de la unitat d'Espanya en aquesta segona transició, després de l'errada que va suposar el referèndum de l'Estatut català i la seua des-legitimació per part del Tribunal Constitucional i el trencament immediatament després del Pacte Institucional de la primera transició per part del P.P. amb la llei Wert ha fet que catalans i bascos pretenguen fer servir les lleis internacionals del dret a l'autodeterminació, que es veien temps abans com la darrera solució.
El cas espanyol no és en si un conflicte econòmic o polític sinó que ho és de lingüístic, el malestar en la cultura no pot ser atiat per la força i amb la humiliació del diferent per un partit governant, sobretot si és en una democràcia humanística. Com a tal conflicte lingüístic l'única solució possible, al meu parer és el federalisme lingüístic de totes les llengües històriques i més importants d'Espanya i, la vehiculació de les quatre llengües minoritàries a llurs territoris.
Potser es puga pensar que el cas valencià no és conflictiu, però no ens equivoquem, un poble que reprimeix la seua llengua és un poble malalt i com a tal ingovernable i només se'n pot esperar la seua substitució o humiliació lingüística amb el temps.
I un altre tema és el de l'errada més gran de la primera transició espanyola, el “cafè per a tothom”, va ser la més gran ficadora de pota, alguna cosa havia d'eixir malament, fins el partit nacionalista de Franco ho va tenir clar, calia que el govern tinguera present els territoris forals i llurs lleis diferenciades, que van funcionar d'alguna manera, si més no de manera diferenciada de la resta, tenint efecte al País Basc i a Navarra i, també cal una autonomia o federalisme polític en aquest dos o tres territoris nació de la també nació espanyola i, ho dic clarament, al País Basc i a Catalunya.
El que em sembla una errada és atiar la diferenciació entre l'andalús i el castellà per exemple i donar a aquell, rang de llengua diferenciada i, això ha passat amb el “cafè per a tothom”, els territoris castellans històrics han pres un sentiment de estrangeritat que els ha dut a perseguir (i és el cas de Les Illes Canàries i molt feblement en Andalusia amb el P.A.), la seua independència, no podem atiar més el conflicte. Tot i que el cas canari seria per a fer un estudi molt més acurat.
A banda que cada comunitat autònoma hauria de fer-se responsable dels seus conflictes, fa un temps vaig llegir el llibre de Rafael Ninyoles “Conflicte lingüístic valencià” i vaig adonar-me de les dificultats d'una comunitat, la valenciana, que hauria de conservar el terme Comunitat Valenciana i la bandera amb la corona del Rei Jaume I i de la ciutat de València (pensem que l'àrea metropolitana de València té més de 1.800.000 habitants amb un fort pes social a la comunitat i imprescindible per la cohesió valenciana), que es va escampar per a l'antic Regne de València, desdient en aquesta idea l'esperit del mateix Ninyoles.
El cas basc és una mica més complicat i no en parlaré, ja tenen prou amb set llengües a les que hom ha intentat darrerament des de Sabino Arana i els seus deixebles donar-les un grau de cohesió.
El cas gallec és el menys conflictiu tot i que molt semblant al valencià, la diferència és que en haver menys immigrants de llengua al seu territori encara conserva, malgrat les polítiques de substitució lingüística, una certa cohesió, el gallec-portuguès és la llengua vehicular d'aquest territori popularment i amb molta normalitat.
En fi, he de dir-vos que tot i que no sóc un antropòleg ni tan sols un intel·lectual tinc la visió holística d'aquell que ha viscut i ha sentit.
Espere que la raó i millor dit, si voleu, l'equilibri s'instal·le per una vegada en la ja tan periòdicament sacsejada Espanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada