València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, d’octubre 18, 2016

Carta al deganat dels Jutjats i a l'oficina d'atenció al Jurat de València

Em dirigisc a vostés, deganat dels Jutjats de València, per a exposar-los la meua negativa o millor, impossibilitat de jutjar; jo sé que quan un cau d'un precipici li és lícit agafar-se a un altre, però no seré jo qui ho prediga, qui ho faça conscientment, tot i que no em sobren els diners.
No hi ha mai un sol culpable i tots som responsables, quatre és la unitat i s'aguanta en tot l'Univers, seré més clar i els posaré un exemple:
Imaginen vostés una parella, dona de 70 anys i home de 75, vídua i vidu, parella de fet que té una nora i un fill de la dona, també ambdós parella; en una baralla familiar en la què entren els quatre, la nora li llança un poal d'aigua gelada en hivern al sograstre, l'home de 75 anys.
És la xica culpable? La dona de 70 anys té, com a dona, el símptoma d'enfrontar a dos persones per a què lluiten per ella, el seu home, el de 75 anys, ha tingut una vida dura i s'ha fet dur, amb la qual cosa entra inconscientment en qualsevol brega de qui estiga una mica per ell, el marit de la nora i fill de la dona de 70 anys no ha posat els collons en joc i no ha prohibit encara pujar a la seua dona, la nora, a ca la seua mare i cal sograstre, i la darrera ¿culpable? és qui ha llançat el poal d'aigua.
Que pot morir d'una pulmonia l'home de 75 anys? Sí. Que hi ha un culpable? No. Que hi ha un responsable? No, no un, tots són, som responsables.
A banda dels quatre i les seues faltes, tan necessàries com la vida, està la societat que els ha fet possibles i la pròpia natura.
El que vull dir-vos és que quan s'està al discurs del saber, el que gaudeix de saber no ens és lícit jutjar, tots tenim “morts simbòlics” als nostres armaris, tot i que sé que cal que hi haja qui jutge, qui talle l'abadejo i, qui cree les infra-, macro-, superestructures que conformen la societat.
Però conscientment no seré jo qui jutge, o dit d'una altra manera, rebutge l'oferiment, però si és un exhort o una ordre l'acataré, com els soldats de gleba que van a la guerra i apunten a l'aire en disparar simbòlicament en aquest cas, i són la meitat dels soldats que conformen els grans i heroics exèrcits.
Les angoixes humanes provoquen eclosions positives o creadores i negatives o destructives, és culpable o responsable d'elles qui talla el flux de les angoixes amb una eclosió?
Cal que hi haja qui talle l'abadejo, però a l'igual que no vaig triar “Ser” tampoc no he triat ser jo qui el talle, jo he elegit un altre ofici, pel que només Déu i alguns savis saben reconéixer-me.

2 comentaris:

  1. Com tu bé dius, Vicent, el cas que exposes es fa complicat de jutjar. Per una banda hi ha la sentència: "no jutgeu i no sereu jutjats", i per l'altra la tendència natural a buscar culpables, o bé, segons com s'entengui, la covardia d'inhibir-se'n.
    Gràcies per les teves paraules al meu blog. Em sembla que no s'ha entès la benvolent intenció d'ironia, i és que en un tema com aquest res no es pot clarificar. Digues ànima, esperit, essència, vitalitat...I cal que tots plegats tinguem un cervell fecund, però això ja és demanar massa, ¿no et sembla?
    Salut sempre.

    ResponElimina
  2. Sí, Olga, moltes gràcies, primerament, i dir-te que sí, que normalment busquem un culpable sempre, és la nostra essència, però quan et trobes que tu plores per una mort a la Xina, penses, ¿perquè he plorat? i te n'adones de que en eixa mort hem estat partíceps, però és una altra història, i potser no apta per a ments fredes o racionals.
    I d'allò altre de les ànimes, ja et vaig dir, és un tema que un ha de descobrir per sí mateix i no es pot donar veritats sobre elles, tot i que Sòcrates ho va fer, ara, la ironia és d'allò més benvinguda, però ja et dic, Olga, cal que les veritats no siguen tan absolutes quan es parla d'ànimes o d'espiritualitat, val més un sentiment que una veritat, que al cap i a la fi és una superestructura apta per al gaudi dels hòmens del discurs universitari, en fi.
    Una abraçada sincera i amb ganes de veure't una altra vegada per ca meua.

    Vicent

    ResponElimina