València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, d’octubre 16, 2016

És només una disjuntiva entre apropiació cultural i globalització?

Serà capaç l'Home de no confondre la globalització desglobalitzada i atomitzada amb l'apropiació cultural? Tot és qüestió de no institucionalitzar-la i defensar tant llengües, costums, polítiques i maneres econòmiques diverses. El registre simbòlic és el que hem de modelar, no el fons de les coses, és a dir, l'imaginari o el real. I l'única solució, com vaig escoltant del Gran Altre, de l'Inconscient col·lectiu, de Déu fa més de nou anys és una ¡fe! en el miracle, només la fe en el miracle ens pot fer solucionar en una solució oberta l'atzucac on la Humanitat hi és, la conjunció entre els registres polític, econòmic i lingüístic-religiós-social; o entre Brahma, Shiva i Visnú, o entre Pare, Fill i Esperit Sant, o entre allò simbòlic, allò imaginari i allò real, entre l'id, el jo i el superjo, i tot en la trina intersecció que conforma l'objecte "a" que diu la psicoanàlisi lacaniana, l'Equilibri entre Caos i Orbs, el punt central, indispensable, el contracte rousseaunià o com vulgueu anomenar-lo i només podem començar a fer-ho escoltant el yin, les dones, primerament.
Penseu que la pau al món es fa miracle darrere de miracle, amb xicotetes o grans sotracs, que sempre i com en un conte de fades ens dóna la vida, no és casualitat.
Les directrius institucionalitzades de puresa cultural són el "Gaudi", que és l'instint de mort, però també hi ha d'haver el "Desig" o instint de vida i l'"Amor".
El gaudi en el cas de la llengua catalano-valenciana a València seria voler que tot lo món la parlara.
El desig seria fruir amb la seua escolta i parla tot i que no t'hi contesten i deixar un lloc digne al foraster.
I l'amor seria el donar al botxí el comandament de les directrius que
han de regir la política lingüística.
Un terme mitjà entre els tres registres, que podia passar en el meu cas i segons el meu cas en una immersió lingüística (gaudi), llibertat d'usar qualsevol llengua de la Comunitat i la obligació de conéixer-les (desig), i deixar-se emportar pel corrent o la inèrcia castellano-parlant (amor).
Un no pensat, sinó sentit equilibri ens faria arribar a l'acord lingüístic-religiós ací a la nostra Comunitat i de retruc a Espanya. El miracle.

Va dir Vicent Andrés Estellés: Hi haurà un dia en què no podrem més i eixe dia ho podrem tot.

2 comentaris:

  1. Lluita contínua la que planteges. I, no obstant, obligació aferrissada de continuar-la, perquè en aquest afer, cadascú compta i és únic.
    I sí, quan no podrem més esclatarem com una estrella que, en morir, en pareix una altra.

    ResponElimina
  2. Efectivament, jo lluite a l'igual que tu els que ens titllen d'identitaris en fer valdre o simplement fer servir la llengua dels nostres pares, no, no és la presó de la identitat el que ens mou sinó l'amor de saber que tant com uns fan servir el castellà o el xinès nosaltres ho fem amb el català-valencià.
    I allò de l'Estellés no és nou, com res al món, però sí molt interessant, Olga, és quan entrem en la foscor més immensa que torna la llum.

    Una abraçada ben càlida i fresqueta, que ja va fent moment de posar-se a les mantes, si més no una miqueta, i és tot un luxe.

    Abraçada des de València.

    Vicent

    ResponElimina