València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dilluns, d’octubre 10, 2016

La mocadorà; la vida, un conflicte de baixa intensitat

Hui ha estat el dia nacional valencià, Sant Dionís i la mocadorà, dia dels nostres enamorats; hem anat la meua dona i jo a dinar a un restaurant. Hem entrat i estàvem sols, però als pocs minuts han entrat dues persones, una parella, el qual home estava al discurs de l'amo (normòpata), i la seua dona al capitalista (paranoica), és normal aquest tipus d'unió.
Han estat conductualment correctes, però el sentiment d'ambdós ha xocat immediatament amb mi en escoltar-me parlar en català-valencià a la cambrera que només feia servir el castellà.
He hagut de centrar-me amb l'home de la parella i telepàticament amenaçar-lo amb un assassinat-suïcidi simbòlic, hem arribat a la conciliació, però feia uns minuts havia entrat una altra parella, capitalista ella, amo ell, també com la primera parella, la parella anterior, aquests estaven joiosos i s'han centrat en les frivolitats de la meua dona, que estava al discurs histèric i que ha eixit dues vegades en ple dinar a fumar-se una cigarreta.
La meua situació amb respecte a la llengua ha estat presa per aquests dos per a riure's de la debilitat d'un home que fa servir una llengua gairebé ja en minoria, la meua situació estava perduda, davant del materialisme de la capitalista i de l'amo, barons simbòlics, quan ha aparegut una parella d'homosexuals al discurs histèric, el qual yang li ha recitat un poema en català-valencià al seu marit, m'ha salvat; però no només ells, sinó una dona ja major, segurament vídua d'un home al discurs de l'amo, doncs ella estava a l'histèric i tenia molt bons sentiments, els seus bons desitjos han fet que tots nou, com el dia d'octubre, arribàrem a les paus.
Després ha arribat el seu nuvi, un home també com ella, al discurs histèric i ja ben dinats i tranquils hem marxat, jo li he donat cinquanta cèntims de propina a la cambrera, que s'havia aliat contra mi amb la segona parella, i de ben segur aquesta li passaria a aquests el “cinc”, la mort simbòlica que suposa un nou renàixer, el de la nova reunió sense nosaltres.
El que vos he exposat és un dinar en què els sentiments i el conflicte ixen en joc, com en qualsevol racó humà, havent-hi sempre qui crea i qui destrueix, en el conflicte de baixa intensitat, que en paus és la vida, i en el què s'expressa la vida.
Potser el meu masoquisme, atacar per a ser respost i lliurar-me del pes d'existir i en parlar en la llengua de mon pare, ha creat el conflicte, la meua bogeria, la meua follia, però és aquesta la que crea la vida en crear el conflicte, tots hem estat responsables i no només jo i cada persona dels nou hem vist, hem sentit, hem viscut una història paral·lela.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada