València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de gener 30, 2016

El paper de fumar

El capvespre feia la seua llum vermella sobre el carrer, prompte es faria de nit, només tenia una eixida, el xicotet paper de fumar, un blanc i fi paperet que amb la tinta i un simbòlic nom: Ilitx, li donaria el salconduit per seguir vivint.
Havia fotut amb la Nicole, la dona de l'Ilitx, un mafiós de l'ambient lumpen de València, aquest home tenia moltes dones, però la Nicole, una sèrbia rossa i alta amb unes mamelles ben posades era la nina dels seus ulls, el gallet de la seua pistola.
Eixia del “Fòrceps”, un garito freqüentat per la màfia russa i es va dirigir cap al barri del Carme, mirava al davant i al darrera com albirant o presentint una mort anunciada, per la navalla o la pistola d'algun passerell de l'Ilitx, la seua caminada va ser angoixosa, tremolant pel fred de l'hivern, pel ja vençut dia i per la por, una por de dèria, obsessiva.
En passar pel carrer de la Carda va veure un mercedes negre amb un home a dins, era l'Ilitx, un instant després de posar ordre a la situació va córrer cap a la dreta pel carrer del Moro Zeit, per a entrar més ràpid que el cotxe, que anava en contra de direcció i amb dificultats per la plaça del Tossal, va entrar després de fer un tomb pel carrer de la Bosseria a les ruïnes del Teatre Princesa, ja enderrocat, lloc on s'instal·laven els ocupes.
L'Ilitx havia sortit del cotxe i començava la persecució, en eixir per la porta del darrere del Princesa va córrer cap a la comissaria del carrer Baix tot encarant-se amb l'Ilitx a la mateixa porta, el paper de fumar seria la seua vida, i el va llançar entre l'escletxa de les dues portes de fusta de la comissaria amb el nom escrit del seu assassí: Ilitx Andròpov. Al paper havia posat un lacònic “Ha estat l'Ilitx” i a sota en un raconet en blanc havia signat llegiblement amb bolígraf tot posant el seu nom.
L'Ilitx es va quedar palplantat al davant de la comissaria i el Sento va anar-se'n corrents fins arribar al barri de Russafa on va agafar el metro que el portaria a Rafelbunyol, per a després agafar el tren cap a Gandia.
Va cercar un hotel on dormir i al dia següent se n'aniria cap a Madrid o Barcelona, ciutats on no era tan conegut. En mig de la nit dos colps el van fer llevar-se del llit i, es van anunciar, en perfecte valencià, com el servei d'habitació que volia reparar la trencada calefacció.
En obrir la porta, un home vestit amb americana, pantaló i camisa negres li llançava als peus un full de paper de fumar escrit, en eixe moment va saber que havia arribat el seu darrer dia, el final del conte que havia estat la seua vida.

dilluns, de gener 25, 2016

La bondat i l'esperit d'Anubis

Si fa uns anys parlava del llop que s'oblidà de matar, hui he de parlar-vos de l'esperit del llop i, el d'aquells xamans que hi connectaven per a després fer la guerra, per a caçar, però que ho feien sense l'enveja, sense l'angoixa, sense l'odi. L'odi és una de les sensacions, un dels sentiments que estan fent que l'Home estiga matant el seu entorn, afonant el saló de llur casa.
Hui he de donar gràcies a una persona, ella ha tingut molt clara la idea de l'esperit del llop, del valor del llop i de la seua connexió amb la natura, amb Déu, amb Anubis.
En la seua vida ha tingut, molts dirien molta sort, però jo sé, Déu sap, Anubis sap que com tot ésser viu, com tota criatura ha hagut d'imbuir-se de l'esperit dels déus, de llur bondat per a poder viure, per a poder sobreviure i estimar.
Li queden molts anys, tant em fa quaranta o quaranta-dos o els que Déu, en el seu misteri li vulga donar i, amb l'home, el baró amb el que haurà de condescendir per a estimar, un baró enganyosament feble, però protegit pels déus, un baró feble en la seua cuirassa, però un veritable Tità en la seua essència, que mai, ja mai més no descendirà als inferns dels que li ve la seua sensibilitat, hui esdevinguda força.
Un matemàtic de l'art que l'enamorarà parlant-li d'amors amb la lògica dels números, aquelles idees que no avorreixen mai, perquè mai no es dominen.
Ànim i llarga vida junts! Que Anubis, el gos déu et protegisca, vos protegisca i vos done la fortalesa per a poder viure i formar una feliç família, jo hi estaré amb vosaltres, per a obrir-vos la finestreta de la llum, la llum no pot ser mai autosuficient i, li cal de l'altre, de cada pedra, animal, déu, ànima o planta per a fer-se tangible.

diumenge, de gener 24, 2016

L'Apocalipsi fou ahir


Heidegger amb el seu concepte, “el concepte és el temps de deconstrucció de la cosa” i, qualsevol obrer, capitalista o amo, quan viu i espera arribar a finalitzar la seua obra, el seu treball pensen que és més important la consecució d'una obra o empresa que el camí cap a la seua fi, que el camí.
Per això dic que l'Apocalipsi fou ahir, vam tenir la Guerra Civil, vam tenir les dues Guerres Mundials i hem estat esguitats per un munt de batalles i guerres, actualment segueixen els conflictes i és molt difícil imaginar, només imaginar, ni en els nostres millors somnis, un món en pau i felicitat.
Hui hi havia en una emissora de ràdio d'àmbit intra-nacional, espanyol, un debat entre els qui defensaven l'esquerra, argüint que la dreta fa servir l'estètica contra la primera i, estaven parlant d'estètica quan del que es parla, inconscientment ambdós parts ho sabien, era un espentar la figura del Pare i la seua reacció; doncs els tertulians defensaven, com si no hi haguera un demà, com si la resolució de llurs conflictes haguera arribat a una solució final, defensaven cadascun llur teoria, sense ni tan sols parar-se a pensar que per a què existisca un dretà cal que hi haja un esquerrà i a l'inrevés.
El món que ens ve no entendrà, si vol seguir viu, de solucions dictatorials, plenes de la violència institucionalitzada o no, de l'angoixa de castració masculina, però tampoc de la revenja de l'enveja del penis femenina, tot i que aquestes violències poden estar en ambdós costat del ¿gènere? Indistintament; el món necessita d'una nova manera de veure la realitat, una manera totalment diferent, necessita pensadors i polítics neutrals, que vegen la realitat des de fora, a vista d'ocell, tot i que com sempre cal que hi haja de tot tipus de persones i pensaments, perquè la llibertat, malgrat els bonys que ja hem fet als límits, ha de ser innegociable, com? Ja ens ho farem, el que cal és no concebre la realitat i molt menys la política com una solució final, la solució ha de passar sempre per un món constantment en crisi, amb símptoma, perquè el símptoma és la vida, la crisi és la vida i en el seu equilibri i desequilibri constant hi rau, tot i que els desequilibris han de ser i seran el més suaus possibles.

dissabte, de gener 23, 2016

L'escriptor

_De vegades l'acusen d'irreverent, ho és vostè?
_Què és ésser? No, espere, irreverent? També m'han titllat d'ultraconservador, de revolucionari i de valent, covard, temerari, clar, fosc, tebi, etc.
_És cert que va ser vostè homosexual en la seua jovenesa?
_Què és “homosexual”? Torne a dir no, espere, mire, aquells qui viuen amb el terror de l'incert posen etiquetes i jo, o millor, el meu ofici és remenar en l'incert.
_Què és per a vostè la pàtria? I no em diga que tampoc no en té?
_Jo puc tenir una pàtria? Dues pàtries? Tres?
_No, jo li pregunte...
_Ja! Ja ho sé, la meua pàtria és la meua llengua, les meues llengües, veu vostè la terra que xafa? Em veu a mi? Estrany, no? Però quina és la terra que xafa?
_Com?
_Sí, quina terra xafa vostè ara?
_La nació, el país.
_Jo xafe el meu barri, la meua casa paterna, la meua llar. La meua pàtria és ma mare en el vessant femení, mon pare en el masculí i els meus germans en el social. La meua dona en l'enigmàtic.
_És vosté de dretes, d'esquerra o de centre?
_Mire, si a mi, als meus i al món un amo o un capitalista o qualsevol dels discursos col·lectius o individuals ens respecten, a la seua manera ens estimen i em mouran sentiments d'estima, com els tinc cap a ma mare, la meua dona o el meu germà i el que representen.
_I si no?
_El porte de la millor manera possible, és la divisió de l'Home, de tot allò viu. Tot i que abans de prémer el gallet m'ho pense i, molt, pregue per no haver de traure la destral, pregue i rese.
_En fi, es vostè un irreverent.
_I vostè un …, he, he, he..., estrany. Jo sóc estrany, tots som d'estranys.
_Fins una altra vesprada televisiva, espere que puguem tenir l'oportunitat de trobar-nos novament, fins sempre.
_Adéu.
_I ara passem a oferir-los les millors celebritats televisives de la lliga de les estrelles, això serà a dos quarts de nou, mitja hora abans del pols amb l'actualitat...

dilluns, de gener 18, 2016

El xoto i el granota, allò políticament correcte

Un límit ho ha d'haver sempre per a tot i, no sabríem si el món funcionaria millor o pitjor si no hi haguera la censura, l'autocensura, que fa que hui haja posat tres canals de televisió, la quarta, la primera i la catalana i; llevat de les notícies locals, la informació ha estat pràcticament la mateixa i, això que se suposa que llurs llibres d'estil i llur política és completament diferent.
Hi ha notícies, realitats i ficcions que no convé a algú que siguen de l'us de la gent del carrer, no em posaré conspiranoic, però pense que el poble fa la realitat i l'amo la modela i dirigeix.
Perquè ningú o gairebé ningú no parla de què la realització de l'individu passa per la pansexualitat sense nom, sense significant?
Perquè ningú no diu que les dones tenen més drets legals que els hòmens?
Perquè no es parla de violència feminista quan és una dona, i són en el 40 % dels casos, qui mata a un baró?
Perquè no es parla malament d'un delinqüent emigrant i sí d'un del país?
Perquè no es diu a l'opinió pública el perill que pot suposar per a Occident la immigració massiva de musulmans a territoris democràtics, on la religió majoritària és la cristiana?
Perquè no es parla de que el cristianisme ha evolucionat junt a la filosofia i a tot el saber humà en un procés dialèctic, a diferència d'altres religions?
Perquè no es diu que si no fora per la xarxa d'Internet els músics guanyarien molt menys diners?
Perquè no s'explica que el tabac serveix o servia als xamans americans per a parlar amb Déu? I que és beneficiós contra la malaltia del pàrkinson i un antidepressiu natural?
Perquè no es comenta que els fumadors donen a les arques de l'estat l'1 % del PIB?
Perquè no es parla del nacionalisme i xovinisme espanyol, o millor, castellà que ofega les diferents llengües hispàniques?
Perquè no es diu que el “xoto” (manera en què els valencians diem xot) amb què ens titllen els “granotes” no és el cabrit i sí el pardal o ocell negre que s'assembla pel seu color al pubis, en portar el València club de futbol en la seua creació el pantaló de color negre?
Són tantes i tantes censures les que ens apliquem, que cada dia més viure a València és més semblant a fer-ho a un barri de Nova York; això és la globalització contra la què hem de lluitar, l'empobriment de la riquesa ètnica, lingüística i cultural pot ser la nostra fi i cal evitar-la de totes totes.
Vos atreviu a dir la vostra?

Sant Antoni, el déu Dionís i les Falles

Les temptacions de Sant Antoni, de Salvador Dalí

Gairebé tots els pobles de l'antic regne d'Aragó o de la Corona Catalano-Aragonesa celebren les consagracions de la primavera, o les de la renovació de tot allò antic i ja obsolet, Nietzsche té un aforisme que està dins del seu darrer llibre “La meua germana i jo” que va ser escrit en anglés, com donant ressò a la frase, que diu: “Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però teniu un respir, rebel·leu-vos, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius”, ell de qui tots els seus escrits manté un alemany digne d'un filòsof, en la seua darrera obra fa servir l'anglés per a fer el llibre que seria el seu taüt, i que acaba dient, com a colofó de l'obra d'un dels tres més grans filòsofs de la Història: “L'única decadència, creieu-me, és la relaxació constant de la voluntat, ja els meus genolls no em sostenen”, entre mig i en eixe mateix capítol dóna una ullada a la Mare de Déu, eixa de la que com diu, encara espera el seu somriure en uns moments de mort, ja li havia arribat la fi, i com ens escriu en moments d'horrible humiliació, però d'eixe Déu que no va admetre, en la seua coherència teòrica i pràctica, ni en la seua jovenesa, ni en els moments darrers.
Fa uns mesos vaig trucar a un amic, un gran home, que acabava de casar-se i que havia perdut amb dos fills la primera muller per una malaltia, i que en la seua darrera telefonada em va admetre que ja no podia creure ni en cap déu ni tan sols en la ciència, i li vaig dir que entre l'autobús número 6 i el 7, que en el fons eren els mateixos, agafara el 7, però que tinguera sempre en comptes que rebel·lar-se és tan necessari com viure, per a donar-vos més informació vos diré que em va dir que esperava l'autobús per anar per segona vegada, i amb la seua segona dona, a l'hospital on estava internada, i també li vaig dir que Dionís, Bacus o Sant Antoni eren els mateixos mirats des de la fe pagana romana o grega, o des del cristianisme, que ell havia de triar i no tenir tanta cura en la seua adscripció moral, que calia per amor rebel·lar-se una mica contra si mateix, contra nosaltres mateixos.
Dionís era un déu que es representava amb un lleó muntat en un carro de sis rodes, la grandesa de l'ésser humà i la seua misèria, i igualment Bacus era el déu del vi, de la perversió i, promotor de civilitzacions, una mena de mal grec-llatí, però entre el mal pròpiament dit, que jo i l'inconscient col·lectiu representem amb el número sis i la representació numèrica del bé dins del mal, que jo arreplegue amb el número set, està Sant Antoni Abat, un eremita egipci de la fe cristiana que va esdevenir el sanador de malalties venèries i de tot tipus, sobretot les d'origen infecciós.
A molts pobles de la Corona Aragonesa com ara a Maó se celebren grans festivitats com les torrades de sobrassada, a la que són convidats un gran nombre de gent de la ciutat, també es fa la Processó dels tres tocs, que representen els tres tocs que el rei Alfons va fer per rendir la ciutat aleshores conquerida pels musulmans, les reunions de grans quantitats de gent recorden les festivitats a Dionís, on la depravació i el deixar-se anar era la norma d'aquestes dates.
A la ciutat de Múrcia, que va pertànyer al regne d'Aragó se celebren matances de porcs, i tots sabem la tradició de l'amor de Sant Antoni Abat pels animals, de fet va enterrar Pau el Simple amb l'ajut d'uns lleons i uns altres animals, com fent l'inconscient col·lectiu memòria del lleó de Dionís, el mateix Salvador Dalí va pintar un quadre que va anomenar “La temptació de Sant Antoni” i va donar un gir a la seua obra, en eixos moments, cap a vessants més religioses, al Principat d'Andorra es fa l'escudella barrejada, que es compartida pels que volen assistir a la magna festa, i a la Comunitat valenciana tenen molta tradició les fogueres per Sant Anton, així anomenat, de fet a Elda és el patró de les festes de “Moros i cristians” que se celebren a la primera setmana de juny, i a molts pobles del meu país es fan fogueres recordant “El foc de Sant Anton” que és com es coneixia el fonc del sègol, l'anomenat sègol banyut, que causava malalties i de vegades la mort. Una de les fogueres més interessants dedicada a aquest Sant és la de la ciutat de Canals, on, com en la majoria de pobles i ciutats del País Valencià es menja el porrat de Sant Anton, que consisteix en una barreja de fruits secs que la gent menja en aquestes festivitats. A la nostra comunitat s'anomena per tot arreu Sant Antoni del Porquet i en aquesta data el sant fa benediccions a animals.
Les falles se celebren al començament de la primavera i les fogueres alacantines al de l'estiu i, són com les restes, ja més modernament adquirides de les fogueres de Sant Anton, de la festivitat del déu Dionís, on la gent jove s'extralimita i es deprava, fent tot tipus de rituals socials i iniciàtics, que acaben amb la cremà de les falles, com augurant un nou renaixement de la nova vida, una volta eliminada la brutícia i el mal del que ha estat l'any anterior.
Vulguem o no, tot sentiment, per molt reprimit i fins i tot inhibit que ens el vulguen fer veure sobreïx entre l'inconscient col·lectiu de religions i de ritus socials, fent així que l'inconscient col·lectiu occidental i del planeta quede sempre incòlume, immutable, donant el que l'espiritualitat humana ha estat, és i serà, una realitat viva per sempre.

divendres, de gener 15, 2016

La presó de la identitat

Fer-se responsable d'un mateix

Tots ens trobem tard o d'hora amb la forma de la nostra sabata, és cert que certes conductes històricament han provocat reaccions desproporcionades, una d'elles és l'homosexualitat.
Les lesbianes provoquen l'angoixa de castració en les dones “hètero” i l'enveja del penis en els barons també “hèteros”, mentre que els gais ho fan a l'inrevés, enveja del penis a les dones i angoixa de castració al baró, ambdós “hèteros” i tot pensant que en la sexualitat humana, vista des del discurs de l'analista, aquell que mira des de fora, no deixa cabre noms definitoris, és a dir, tots som pansexuals, si no fora perquè la paraula, el simbolisme de la paraula mata l'essència, castra, l'homosexualitat és per tant una presó de la identitat, és a dir, un homosexual és qui té una relació de gaudi amb el significant “homo”, així que no podem pretendre eliminar aquestes angoixes, femenines i masculines, tot i ser unisex, com el mateix gènere, si no volem que hi haja una confrontació infinita contra el subjecte d'aquestes angoixes i d'aquest contra els “homo” per reacció.
La plena acceptació inconscient o psicològica de gais i lesbianes és culturalment impossible, tot i que cada individu ha de fer-se responsable de les seues angoixes i enveges, i sobretot fer-se en darrer terme responsable d'ell mateix, amb la qual cosa en un estat de llibertat i de cultura és reprovable, o si més no, hauria de ser-ho, qualsevol violència contra aquestes persones per aquest fet.
Tots sabem que els imbècils poden tenir sempre un lloc entre nosaltres, seria un acte criminal negar-li'l, poden ser els nostres fills, pares, germans, així com amics o enemics i tenen el seu lloc al món, el que cal és davant d'un atac a una persona homosexual pel fet de ser-ho proclamar-nos tots homosexuals, com els holandesos que van ser per un dia jueus davant l'atac del nazisme. Tot i que també cal dir que és fals que ¿ser? “homo” vacune contra res.

Dos xiquets explorant el seu sexe

Jo sempre he defensat la llibertat de l'amor, fins i tot en els meus pitjors moments, és a dir, quan no em recolzava la meua dona, quan podia tenir por de l'opinió de la gent cap a la meua orientació sexual, en ser fadrí.
Un dia en la part del darrere d'un autobús, ací a València, vaig veure dos xiquets barons amb síndrome de Down que es petonejaven amb petons a la boca, certament desconeixent l'abast de la seua acció o simplement explorant com a dos xiquets, la seua sexualitat.
La gent que hi era en els seients del darrere i en direcció cap a ells, és a dir, que estava asseguda als seients en llur direcció es van escandalitzar, gent jove, gent major, de tot tipus de gent els intentava inhibir i fins i tot els haguera agradat reprimir; no va haver més nassos que fer-los un crit i dir-los:
_Deixeu-los en pau, què no veuen que són joves?!
Moltes persones pensen que l'homosexualitat és només cosa d'un cert tipus de vici o degradació humana i, a aquests xiquets com que no els veien humans no podien arribar a consumar aquesta conducta que pensen desviada.
El que hem de tenir ben clar, i Espanya està canviant o ha canviat en els darrers anys degut als programes brossa de la televisió, tot cal dir-ho, no ens fem més il·lusions intel·lectuals, tot i que fins els que els odien o estimen, tots, hem tingut a veure, és que l'homosexualitat és una manera de sentir el gaudi, un gaudi actiu en contra del gaudi passiu, si volem anomenar-lo així, d'allò femení, i que és una manera com altra qualsevol de sentir la sexualitat.
No hi ha gaire diferència entre un homosexual i un heterosexual si no és en l'etiqueta, en un món on tot porta la seua etiqueta ja no queda lloc per a viure la sexualitat, la sensualitat en llibertat malgrat Freud i la psicoanàlisi que han normalitzat una mica el que tot el pòsit de l'angoixa de castració i l'enveja del penis humana havia anatemitzat.
En què es diferencien un homosexual d'un heterosexual? només en que uns han decidit portats per un determinat pes del seu gaudi cap a un o altre costat del significant gènere (tots podem estar-hi en certs moments en un o altre costat del nostre gaudi), han decidit prevaldre un significant i gaudir amb ell i, han triat el partenaire adient a aquesta elecció.
No són coses diferents un “homo” o un “hètero”, són com dues persones a les que els agrade la paella valenciana com a representació del seu gaudi, o l'arròs en fesols i naps. Res més, no construïm castells en l'aire i no fem materialitat d'un simple símptoma. Així no tinguem vanes intencions en titllar-los d'arrossers ni de paellers per aquest fet, si hi ha una paraula que defineix la relació humana amb la sexualitat és la freudiana de pansexualitat, tot i que Freud tenia ben clar que era només un intent d'anomenar un ¿fet? ¿símptoma? Una ànima, tot sabent que quan posem paraules a una cosa, aquesta mor, mor en la falsificació del seu significat.

dimecres, de gener 13, 2016

Educació, democratització i institucionalització dels períodes iniciàtics

Jenofont va ser deixeble de Sòcrates i alhora mercenari, soldat; hui amb l'elitització de la intel·lectualitat, que pensa que sent diferent a la major part d'hòmens, açò sembla un acudit, però no ha estat més que una moda el fet de la separació entre yin i yang, cos i ànima, entre intel·lectualitat i acció.
Es pot fer que un xiquet no patisca? No. L'Home ha intentat d'ençà temps immemorials institucionalitzar i democratitzar tots els sentiments humans, des de la Pasqua al Ramadà, per a fer passar moments de crisi en tots els aspectes de la vida humana, crisis periòdiques i normalment anuals, que poden tenir o tenen, de ben segur un aspecte diví i, que han arribat a la mateixa educació.
Què és o en què es basa la nostra educació? És un intent d'institucionalitzar els rituals d'iniciació, els períodes o camins iniciàtics. I què són aquests períodes iniciàtics? Són períodes a la vida on les persones han de trobar-se amb el “mal” per a poder aprendre el bé i per a poder dur-se en la vida amb les majors garanties; els grecs tenien el Temple d'Asclepi, on el futur savi o filòsof havia de passar per grans períodes de patiment, de vegades extrems, com ara xicotetes gàbies on es jeia a l'alumne al costat de serps i altres animals perillosos, per a què aquest, si aconseguia sobreviure, fregant la mort, poguera desenvolupar-se de la manera més sàvia, valenta i vàlida.
Però són lògics els actuals sistemes educatius? En què pares i professors posen un llit de coixins, no obstant amb la manca de sexe i d'esperança a l'alumnat? Penseu que el filòsof, per a ser-ho, ha de perdre en un moment donat l'esperança, el fal·lus; però en la nostra educació se'ns obvia l'espiritualitat en vistes a un utilitarisme científic que ens allunya per sempre més de l'esperança, ja no tenim esperança, el fal·lus esperat del vell professor, que ens educa per a ser objectes, objectes d'una maquinària sense ànima.
I com a tal pot matar literalment a l'alumne, abocant-lo a ser un ésser solitari i malalt o pitjor encara un producte per al consum dels altres i de si mateix, però és potser o són potser les malalties mentals la nova ritualitat? El nou camí iniciàtic del que si ens eixim serem més forts, més savis?
Jo crec que sí, la mercantilització del subjecte ha estat un període històric per a què es produïra la revolució industrial, primerament i, després la tecnològica i la informàtica i amb aquestes el canvi de paradigma en la comunicació (Veure en aquest bloc l'article “Ja ha canviat el paradigma de la comunicació) que ha portat l'entrada a la Nova Era, on gairebé estem ja en el IV Any de Déu, Crist i Dionís; en què les guerres, a poc que passe el temps i el deixem passar dòcilment, tot i que vigilants, seran aquests períodes d'iniciació, per tant individuals, tot pensant que els amos ja saben que no hi hauria lloc a la seua vida després d'un conflicte col·lectiu i global.

diumenge, de gener 10, 2016

Per què escrivim els poetes?

És cert que primerament necessitem una dona i primàriament, una volta aconseguida, un fill, que ens escolte i a qui escoltar i educar; per a treballar per ell, per a fer factible la nostra obra sobre ell, un tercer perjudicat en qui descansar la monotonia sobre la nostra dona, per així reviscolar-la, una tercera persona, el tercer perjudicat, que aspire simbòlicament o inconscient a la nostra dona, en definitiva, un germà, un amic, un cunyat, un fill.
Què fer si ja hem aconseguit per a ell el que volíem? Què fer si hem trobat el que buscàvem? Què fer si ara és ell qui necessita el seu fill? Si pren la seua independència? Hem d'esperar la seua tornada com a fill pròdig? O hem de cercar noves relacions?
Sòcrates al Fedro parla de que no es pot simbolitzar mitjançant paraules el fet de què l'amant perjudica l'estimat, perquè ambdós llocs estan en una contradicció paradoxal, perquè la posició d'ambdós és un miracle, el miracle, en el cas que ens ocupa, de l'amor de pare i fill, que catalitza l'amor de l'histèric home si és baró, dona si també ho és.
Què seria d'un món on l'eclosió de la potència sexual es produïra a la vellesa? El bo que té la vellesa és que el cos no necessita tants estímuls sexuals ni de relació, ja està prest per a la maduresa i, és aquesta eclosió que es produeix en persones jòvens i poc madures, inexpertes; que no tenen encara, clara, la dinàmica de l'amor.
Però a Sòcrates el van acusar de pervertir a la joventut, per que va cercar persones jòvens a qui ensenyar, fills amb qui complementar el seu “phi”, el seu fal·lus, la seua esperança amb la seua dona, que li valdria per a estimar-la en un món on els cercles literaris eren minsos.
Què li queda a un home modern on ja no hi ha familiars en qui bolcar la nostra experiència, donadora d'esperança per a marit i muller, donadora de fal·lus per ambdós? Ens queda esperar la mateixa esperança, esperança en el món, simbòlicament, en l'esperança que ens pot donar un “món fill”, en un món que sentim escoltador de les nostres paraules, de la nostra experiència i que ens dona el “phi” espentat pel seu amor, sí, amor, desig i gaudi del món cap a la nostra dona o home, cosa que ens fa estimar-la, ens fa nàixer l'amor de nosaltres cap a ella; per això escrivim els poetes i, ho fem com uns altres fan la guerra.

dimarts, de gener 05, 2016

Obluir* és desglobalitzar

Podria haver titulat l'article d'una altra manera, com ara “La realitat és un acte de fe”, o millor, la frase ja dita per Lacan “La veritat no és l'important del discurs sinó la intenció”; però malauradament o afortunada no sabré mai com haguera quallat, d'ací la crisi del gaudi, la crisi eterna de l'Home i del seu instint de mort, la seua divisió i per tant el meu dubte.
Cal que l'Amo, els amos obluïsquen una miqueta, cal que ajudat per la química, però també per la màquina, l'Home puga retrobar-se i, dic retrobar-se perquè no serà un nou país al que hi anirem, sinó a un ja vell, però redescobert infinitament, eternament.
Cal que obluïm, que trobem quelcom ignot, ja siga la figura d'un déu o de Déu, cal que hi haja quelcom sagrat, un Rei, la blasfèmia, Déu, les ànimes, etcètera; tot i que tan conjuntament ho fem en un sol planeta, com visquem amb tota la nostra individualitat i totes les individualitats lògico-individuals i èthico-col·lectives.
D'ací que jo mai haja abandonat la llengua de mon pare i pròpia del meu poble, o pàtria xica, com els agrada a altres.
No, no podem perdre les individualitats, el món ha tingut una safanòria per què lluitar, durant tota la seua Història, la Unicitat i, individualment la unicitat de l'ésser, però ja arribats a la meta, que era la safanòria, la Dona nietzschiana, hem de tornar; com va dir Freud, la tornada al Pare, a Déu, però menys ingènuament, com torna una pilota cap avall una volta acabat el seu viatge d'anada o cap amunt acomplit el de caiguda.
I aquest retorn s'ha de fer amb fe, fe en el retorn mateix, fe en nosaltres, en Déu i, fe en què entre “Tot” podrem tornar la pilota, com a ens observadors, historiadors i creadors que som, que Tot és.
I el que és més important, transmutant la pèrdua en plus, en guany, per a què anada i tornada conserven un equilibri majestàtic i viu, sense cap ensurt ni entrebanc.



*Obluir és un terme inventat per mi que pren el millor de l'oblit, en què la cosa queda en l'inconscient o al preconscient i, el millor de la forclusió, en què tot queda en l'horrible buit del no-res.

dilluns, de gener 04, 2016

Neoliberalisme, res no pot ser diferent?



Des del món sencer se'ns està venent una idea que molts han començat a anomenar el pensament únic i que consisteix a veure o a fer creure que res no pot ser diferent del que és, que estem, com deia Leibnitz, en el millor dels mons possibles; en açò té molt a veure la neoliberalització del món, la germanització d'Europa, a banda de la globalització, que suposa la creació d'un destí immutable i diví.
El luteranisme va pensar no sé ben bé si influït per la religió jueva o a l'inrevés, que tot estava ja decidit en els nostres actes, que Déu ens va crear i ja sabia el que faríem, escriuríem, pensaríem i sentiríem, que no hi havia lloc a la voluntat, hui des del discurs universitari o de la ciència, ja aliat amb el de l'amo, se'ns ven tímidament o se'ns està fer engolir la idea de que la voluntat, la praxi marxista, si volem, no té lloc, que tot està ja d'antuvi decidit per forces incommensurables i immutables, que ens guiem pel destí, digueu-li determinisme científic, desig o voluntat divina. No! Diguem no! El desig no ho és si no va acompanyat del gaudi, l'amor i la voluntat, en eixe ordre, tot i que absolutament equiparables tots quatre, Alemanya s'ha caracteritzat des de la seua creació pel seu interés “cabut”, “tetu” de voler conquerir el món (el més semblant valga la diferència a la península ibèrica a un alemany és un aragonès), i també s'ha erigit com el creador de la frase “actua tot i estar equivocat”, o “l'important és caminar produint” o “fer les coses sí o sí”, no va ser per tant una casualitat l'aparició de Nietzsche, Marx i Freud a aquesta Alemanya del fat, a aquesta Alemanya de la fatalitat.
Nietzsche, com el Quixot germànic que és es va rebel·lar contra eixe déu que li deia que no podia fer res, que tot estava ja decidit, contra el luteranisme i la manca de lliure albir que ell imaginava en son pare, contra la hipocresia de creure en els miracles, com pastor que era, i no creure en el tercer camí entre el “Déu ho sap i ho pot tot” i el “podem crear el nostre futur”, Marx en contra del “Déu proveeix” hebreu, amb la seua praxi i la seua intenció de canviar el món en comptes d'interpretar-lo i Freud com a amalgama d'ambdós amb una visió analítica, en definitiva, d'aquest món, d'aquesta Alemanya que va ser el món occidental als segles XIX i XX.
El nazisme va creure comprendre Nietzsche, però el que va fer és perpetuar l'antiga Alemanya, la de la fatalitat, la del destí mil·lenari i la voluntat dels déus del fat, quan va ser Nietzsche qui va dir referint-se a la voluntat entesa com a desig: “...l'única decadència, creieu-me, és la relaxació contínua de la voluntat, ja els meus genolls no em sostenen”. Posant fi a la seua obra i a la seua vida, i predicant amb l'exemple, amb el seu odi a la fatalitat alemanya i luterana i hui diríem neoliberal del tot és com és.
L'única manera de superar aquesta disjuntiva entre la voluntat de Déu i el lliure albir, que no és un altre que la follia primigènia humana de l'imperatiu patern o superego freudià que ens diu:_Fes això i no faces això alhora. L'única manera de superar-ho és la fe i, amb ella el desig com a voluntat divina, però també el gaudi i l'amor i amb tots tres la voluntat.
Així que quan ens venguen que el món és com és diguem-los directament i a la cara: _I si et clavara el dit a l'ull, et correries de gust? Doncs ja és un acte de voluntat no fer-t'ho. El món és com és.

diumenge, de gener 03, 2016

Desig o ganes de viure

Els faxendes em pensen roig,
els rojos faxenda,
els sociates filo-capitoste,
i els filo-capitostes sociata.
Els homo em pensen homòfob,
els búfals una marieta,
l'enveja em diu “masclista”,
la mala "òstia" mari-progre,
l'excelència i els diners
peresós i figa mústia,
l'home de ciència beat
i el beat sacríleg,
els abanderats  pensen
que aguante l'espelma del seu rival,
els pocs homes justos es fan creus,
pensen: _aquest s'estavella
de tan i tan sincer.
I jo faig el meu camí
doncs no sóc ni just ni sant
però em cal el discurs i el cant
sense ficar-me amb ningú.
Ni m'hi fique ni convenç.
Quan em demanen sempre hi sóc,
tot i que després em pengen.
Però jo trec el coll de la samuga
i dic sempre com Brassens:
“A la gent no li agrada què
cadascun tinga la seua fe”,
però jo seguisc el meu camí
tot i que la gent no li agrade
que vaja per la via com un solitari.
I tot i què sé que si el règim canvia
seré el primer a pujar al bagó
del gas i de la crucifixió,
doncs algú ja em diu tebi,
i així no veig cap altra solució
que viure com sé i desitge,
i seguisc parlant, escric i visc
com si la llibertat hi existira.

Conflicte lingüístic espanyol. Hem exorcitzat la III Guerra Mundial?

Fa tres anys vaig escriure que havíem exorcitzat la III Guerra Mundial, just amb la creació i aparició de la major revolució, la novençana revolució del no-tot femení, no sabem allò que vol “una” dona, però sabem que vol ser escoltada, que cal la paciència del “normal”, del “normâle*”, del “normascle”, del normòpata en quant als deliris d'allò femení.
Però no és tan fàcil, el “normascle”, el normòpata reacciona i, ho veiem a la França de Marine Lepen, a l'Àustria dels neonazis, a Holanda, etc. No podem oblidar que Espanya, la Península Ibèrica, millor dit, és el punt de partida de la re-occidentalització del món, recordem Averrois quan va salvar la literatura d'Aristòtil i la tornada a Grècia.
Recordem també que els conflictes al món passen pel llenguatge, són conflictes lingüístics primordialment i, que a l'any 1933 l'esquerra guanyava a Espanya unes eleccions lliures després del trencament de l'equilibri per part de la CEDA, la dreta, que ajuntava tot el pensament i el sentiment fal·lic-masculí, que la II República espanyola va ser proclamada, que es va crear l'Estat Català, que hi eixia el nazisme, allò fal·lic-masculí amb una involució i, que hui és França qui vol la seua revenja, morta d'odi contra Alemanya, contra si mateixa, en part per ser un estat que ha reprimit les seues llengües, trets fonamentals per l'estabilitat dels individus i de les col·lectivitats.
I finalment que estàvem i, em pose jo també, perquè en un ésser humà habita l'Univers, estàvem en una altra gran crisi deguda a l'esgotament del capitalisme, del seu cremar tan perfecte i ràpid, que ja no quedaven més que les cendres. Es tornarà a repetir la Història que ens està avisant amb “casualitats” semblants?
Afortunadament hui, tot i la nefasta globalització, pel que suposa de paranoització del globus i del seu podriment, tenim la “màquina” i la “química”, l'Home pot descobrir-se a si mateix degut a la química del cervell, de les substàncies antipsicòtiques, organolèptiques, ansiolítiques, relaxants, etc. I l'aparició de la tècnica, que fa un nou recargolament en la inconsciència, en la imperfecció i en la “manca”, imprescindible per a fer possible l'amor, la vida.
Però caldrà de bon començament, abans de l'arribada de l'amor del “normascle”, del “normal”, del normòpata i; sempre un amor vist des del compromís i des de l'ètica, única manera en què aquest col·lectiu, el 20 % de la població, pot estimar, caldrà la paciència i l'escolta, només amb aquestes dues premisses podrem exorcitzar la III Guerra Mundial i els fenòmens naturals o hecatombes concomitants, millor dit, podrem fer tangible l'exorcització, doncs el teòleg, el filòsof, el psicoanalista, el patafísic ja ha fet la seua tasca per la pau, la part menys tangible, però tan o més important que la “real”, ha fet la tasca etèria, ètica, espiritual, moral, és a dir, ja ha fet l'exorcització, a la que li cal la tangibilització de la pau, que de ben segur aconseguirem.


*La traducció de “mâle” del francès és la de mascle.

dissabte, de gener 02, 2016

"Depressions" i Guerres, rituals d'iniciació

Tot home o dona ha de passar per un ritual d'iniciació, l'Home ha institucionalitzat aquest fet amb un munt d'ofrenes i sacrificis, però el fet que ens els ha posat o els ha fet factible, la manera en què la natura ho ha fet factible ha estat amb la Guerra.
Mart va ser un déu romà, el déu de la Guerra, però és possible evitar les guerres? Jo crec que sí, tornant a estimar aquests períodes d'iniciació. 
La natura veient que la Guerra pot portar-nos a la fi ha creat un nou mètode d'iniciació, les depressions, cada persona i ja en són moltíssimes, passen per un infern, que ha esdevingut la guerra moderna.
Totes les persones han de passar per un infern fins abastar la seua completud.