València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, de febrer 24, 2016

Dansa València, pont provisional?

València és la ciutat de les solucions provisionals i quan ix algú que vol fer d'una llei, d'una tasca o d'un projecte quelcom viable en el temps i en la memòria dels valencians és vilipendiat i odiat; jo no sé res d'ètica, si més no de la que es fa entre bastidors i que està esguitant la política del món, però el que a mi m'interessa és la d'aquest país, en què visc i intente fruir, estimar i desitjar i per aquest motiu en parle.
El cert és que el Teatre Principal de València ha pres des de fa alguns anys i gràcies a Inmaculada Gil-Lázaro una deriva cap a les arts més plàstiques com ara la dansa, en detriment del teatre, que a mi personalment em fa gaudir més, però em sembla a mi personalment, tot i que hi ha hagut molts que l'han criticada, em sembla una aposta ferma i valent cap a posar a la nostra ciutat en el circuït de la dansa europeu, és a dir i em lleve els més o menys, pitjors o millors del damunt, és també un donar, tot i que amb diners públics, a València, un lloc en la dansa.
El llenguatge de la dansa no és només el del cos, ho és el de l'ànima, ho és el del símptoma o de l'essència i pot portar-nos a molts més llenguatges sempre imprescindibles i innegociables, una dona que haja tingut la sort de què sa mare o son pare l'haja ficat al món de la dansa i haja arribat a fruir d'aquest art li deu molt a la vida, és més, ja deixa de ser la mateixa que havia estat o hauria estat sense ella.
El teatre Principal no fa grans plens la temporada de dansa, però els n'hi ha i, vos puc dir que la dansa, tot i comptar que és una activitat artística minoritària, arriba a tenir una mitjana superior a les dues centes persones en cada actuació, arribant-se moltes vegades al ple.
Poder tenir una essència, una ànima o un símptoma que faça d'aquesta bogeria un altre símptoma a encomanar és un privilegi, dit d'una altra manera, tenir a algú que no prioritze els diners sobre el seu símptoma és una gran sort i el que necessita el teatre, la dansa, la música, la cultura en general és que algú hi crega, tot i perdent diners.
Espere que aquesta política, la que va duent el Teatre Principal de València siga tan duradora en el temps com el vell pont provisional que uneix la Avinguda de Peris i Valero amb la de Giorgeta, que ja dura més de quaranta anys, posaria llargament a València en el món de la dansa.

dissabte, de febrer 20, 2016

El symptôme, Saint homme, Saint Tomme; les funcions del baró

Què és un symptôme? És un home o dona que ha fet un nus en la seua realitat, un nus de la Trinitat entre els registres simbòlic, imaginari i real, que li permet estar més enllà del lloc de simple espectador de la mateixa realitat.
Quin és el lloc que juga un baró? Barons hi ha de moltes classes, certament cada baró és diferent de l'altre, a l'igual que cada dona, persona, planta ésser viu o cosa, però si un lloc pren el baró és el de ser guardià de la realitat, front a qualsevol manifestació humana sempre hi ha un baró, que sense fer res, manté l'equilibri simbòlic i, quan parle de barons no m'estic referint a la persona amb penis, sinó a eixe 20 % de la població que normalment ocupa aquest lloc.
Tots hem vist al pare de família, que amb una mirada calla al fill revoltós, sí, és cert que si ho mirem des del materialisme, era eixe pare qui portava el sou, el jornal a casa, fins fa poc temps i, que hui pot ser també la mare i, per això era respectat, perquè “directament” la vida dels seus fills i dona en depenia econòmicament.
Però no ho mirem des d'aquest punt de mira tan fred i canalla, sinó del de l'espiritualitat que li dona a eixe home o dona, pare o mare de família, el poder d'allò simbòlic, del fal·lus, de l'esperança.
En cada col·lectiu humà sempre entra un symptôme-Saint homme-Saint Tomme, un home que amb la seua sola presència i els seus desitjos, dirigits a la vida, posa en ordre qualsevol manifestació humana, molt abans que ho faça el baró o dona més material, les forces de l'ordre públic i autoritats.
Pensem que tots, tant els diferents hòmens, síndromes de Down, folls, malalts de tota mena i persones que podríem anomenar “normalitzades”, totes tenim un lloc entre la gran família humana, des dels destructors fins als que fan de ciment, de pòrlan i algeps per a què l'edifici humà, l'Home, seguisca viu.

dimarts, de febrer 16, 2016

Reivindicar el masoquisme. Sòcrates

Sòcrates estava en el discurs de l'analista, ell volia posar el discurs histèric, que freqüentava en molts moments del dia, en un lloc privilegiat front a l'amo.
Per què qualifique amb una perversió com el masoquisme a Sòcrates? Bé, el masoquisme és tan estès com que un huitanta per cent de la població en té certa dosi, consisteix en ofendre sense intenció (la veritable ànima de les coses) i inconscientment per a rebre el càstig i alleujar-se del fet d'existir.
Sòcrates, segons conta l'amo, donava la tabarra al poble atenenc amb la intenció primera, si és que en tenia, d'educar, de madurar les persones, tot i que la seua intenció primera era la de sobreviure amb la única cosa que sabia, i dic sabia, perquè era l'únic que tenia, la saviesa en estar llargues hores del dia al discurs histèric.
Que algú ofenguera-amoïnara no agradava a l'amo, de fet a gairebé ningú i, va ser condemnat a mort, va poder eixir-se'n d'Atenes, però va voler dir: _Tu, amo! No doblegaràs la meua ànima! No em dominaràs! Perquè ningú no té el dret de doblegar ningú! I va fer un assassinat contra l'amo, però bolcat amb si mateix, tot i que també per amor a la llei, d'eixe mateix amo.
Hui a la faena he tingut alguns incidents, però el més socràtic ha estat el comentar-li a un cap, cosa que no havia fet mai i, davant de dues companyes una brega patida per mi, jo ja havia tingut una altra i, ha estat una ofensa inconscient a eixa primera persona, la de la meua primera brega, que també hi era amb aquestes companyes, la qual pensarà o de ben segur haurà pensat a hores d'ara que jo comente amb el cap les meues baralles laborals, quan no ho faig mai, la intenció? No la sé, el que sí sé és que jo m'he descarregat amb aquesta manipulació masoquista inconscient de tres manipulacions anteriors patides per mi durant la meua jornada laboral per a retrobar-me amb el discurs perdut amb el que fins aleshores m'hi trobava còmode.
I és que tots som una mica o molt perversos amb el masoquisme i una mica bojos, però hem de reivindicar el nostre lloc al món, sense culpa, en aquest cas l'ofensa masoquista contra una persona del discurs de l'amo, perquè l'amo necessita als manipuladors o masoquistes com aquests a l'amo tot i que puga semblar que es molesten.

dissabte, de febrer 13, 2016

Amor i globalització

L'Ésser Humà es globalitza en el moment en què entra al llenguatge, tot i que tot és llenguatge, així podríem dir que abans de concebre's, si és que s'ha concebut algun dia, ja hi està al llenguatge i per tant ja està globalitzat; en el mateix moment en què entra al llenguatge conforma la política i crea societats; oblueix* en el moment de condescendir amb l'altre, oblida els amagatalls de la seua ànima, en certa manera, doncs les divinitats romanen dins d'ell i, la comunicació amb el jo més íntim queda per a ser lluitada.
Per a poder tenir l'ajut de l'altre perd en certa manera l'Altre.
A l'igual que quan l'Home ja, en crear societats, entra en la presó de la identificació, és a dir, quan titlla de “dona” o de “casa” a l'objecte abstracte en qui es fixa, el mata simbòlicament, ell mor simbòlicament quan s'ajunta amb altres hòmens.
Però no és un mal aquest desprendre's de la consciència, no és ni tan sols un mal presagi, doncs crea entre cometes la “filosofia” i amb ella la política, crea lleis i societats.
Així que la globalització general actual no acabarà amb l'Home, sinó que aquest crearà, espentat per la vida i pel seu desig de viure, crearà la nova política, la Nova Era, on ja estem al III Any.
Una política on l'oblusió portarà l'amor, cal estar trelladament foll per a poder estimar, cal tenir seny, trellat i alhora estar boig, cal poder donar la pròpia vida, si més no, simbòlicament, ignorant només conscientment els patiments per a poder estimar, per a poder sobreviure, doncs només es pot sobreviure creant i l'amor és l'única cosa que té el poder de la creació.

*Obluir: Terme creat per mi, que indica el mig camí entre oblidar on la cosa queda al preconscient o a l'inconscient i forcluir, que resta en el més horrible no-res.

És possible el discurs del patriota?

Primerament haig d'explicar per a què entengueu l'article què és el gaudi i què el desig des del punt de mira psicoanalític: el gaudi és el plaer o el dolor, la paraula fruïció en català-valencià ho expressa millor, com fent esmussar les dents en pronunciar-la. Mentre que el desig és la gana instintiva de fer quelcom sense plaer però amb el cor i la ment, deixant-se emportar.
El normòpata (persona que tendeix a eliminar el seu símptoma, és el que anomenaríem normal, tot i saber que no hi ha un terme de normalitat per a l'ésser humà, doncs la manca de símptoma pot esdevenir en la psicopatia i per tant una bogeria-trellat) s'aprofita del sentiment de gent que està al discurs histèric, d'un inconscient col·lectiu o sentir popular per a fer-se el cap o amo d'aquesta gent, enarborant el nou discurs unificador pres d'aquesta gent, que sol identificar-se contra un altre discurs i, així poder arribar a la comesa del discurs de l'amo, en el que normalment sol estar el normòpata (Veure “Destrucció i comunicació, els discursos humans” en aquest bloc), que no és altra que gaudir del fet de manar i d'ordenar per a què una entitat, ens o entelèquia funcione.
El sentiment naix amb una identificació, se m'acudeix la gran pujada en intenció de vot dels partits valencians ací a València degut a la supressió de la TVV, o quan per exemple dues llengües entren en conflicte, la que és dirigida cap a la substitució pren el símptoma de la diglòssia, és a dir, en haver una sola persona aliena a eixa llengua en substitució interactuant amb vàries persones pròximes a ella, hi ha per part de la primera persona una legitimació tàcita per fer callar els altres de la llengua en substitució; a base de patir aquests conflictes en el pretès ús normal de la seua llengua, l'individu s'identifica en contra de la llengua dominant, prenent un sentiment de gaudi, és a dir, fa servir la llengua en substitució meta-lingüísticament i, és en la creació d'un discurs on entre el desig, és a dir, fins que aquest individu troba una manera de poder expressar-se en la llengua en substitució sense haver de parlar d'ella, no metal-lingüísticament, que el gaudi cobra el plus de gaudir, el desig fa impossible la conseqüència negativa del gaudi, el preu del gaudi, de la metallengua.
Fa un temps un blocaire amic feia un conte-acudit en què explicava que mentre un patriota en assolir la independència deia que ja podia morir tranquil, un demòcrata deia que ja hi podia viure, la diferència està en què el patriota, que ha fet servir la metallengua, ha fruït, a gaudit, és a dir, a sentit el plaer de la identificació fins al dolor i, deixa de gaudir per afrontar-se, ja independent, al què el demòcrata, per la seua adscripció, tot i que simbòlica, a la no identificació contra ningú, ha desitjat, enfrontar-se amb el desig (simbòlica perquè la no identificació ja és en si una identificació i, per tant una paradoxa, l'única no identificació és la postulació simbòlico-ètica de la no identificació), amb el que açò comporta de valentia de cara a la vida, doncs l'únic pecat de l'ésser humà és no fer cas del desig, no seguir-lo, tot i que un terme mig, com he dit, és possible, fer un discurs que regule el gaudi mitjançant el desig, però ja no estaríem parlant d'un patriota metalingüístic, sinó d'un home amb discurs, el discurs del patriota només és possible en el conflicte, tot i que hi ha gent que li cal el conflicte per a viure.

dijous, de febrer 11, 2016

Cabrejats i insatisfetes

Allò masculí ha de sentir-se cabrejat, amoïnat, fotut; en certa manera allò masculí és sàdic, tot i que dega, vulga i puga mantenir el seu trellat i no arribar a trencar la baralla, no arribar a deixar-se dur pel seu propi malestar, per la seua angoixa de castració, per la mala llet i no carregar contra allò femení en una involució, que sempre resta, allò femení, en la més absoluta de les insatisfaccions, sent per tant envejadora del “penis”, d'allò simbòlic masculí, d'aquest cabreig masculí que li dóna la virilitat, per tant allò femení, en no mostrar directament el seu malestar esdevé masoquista.
Però el suïcidi-assassinat simbòlic masculí o l'assassinat-suïcidi simbòlic femení estan fatalment destinats a trobar-se? Sí, fatalment destinats a trobar-se, però no sempre en el mal sentit, no hi hauria una femella si no hi haguera un mascle, ni hi hauria un mascle sense una femella, què vull dir amb açò? Què és l'amor, el tacte, la comunicació qui ens salva de les guerres, si hui prohibim el tabac, la singularitat de les llengües pròpies i la prostitució a banda de “pecats” més luctuosos, que han de romandre en secret, però existents, i no parle de l'homosexualitat, que ha de restar a la llum amb tots els drets legals, a aquesta Espanya de la profilaxi, o a aquest Occident de la profilaxi, estarem prohibint la unió d'allò masculí i femení en el tacte, en la comunicació i en el plaer.
Perquè tant sexe, com llengua, com tabac o plaer són l'iceberg que sobresurt, a sota hi ha molt més, molt i, espera una negació per a posar en marxa els canons i les pistoles, junt al desig negre, entre el yin i el yang, entre hòmens i dones, entre dreta i esquerra, entre mascles i femelles i, tot és qüestió d'escoltar, de castrar-se escoltant si s'és baró o de prendre el fal·lus si s'és dona a l'hora d'escoltar, per a passar per eixe primer infern de l'escolta per arribar a comprendre l'altre i estimar-se, sense fondre's totalment, cosa que provocaria la guerra o la mort.
Què no serà una comprensió total? Què no serà un acte de l'amor total? Ben cert que no, ja diu el filòsof que l'acte sexual no existeix, que la plena comunicació no existeix, però hi haurà contacte, a allò femení, per tant, li cal cabrejar a allò masculí o provocar-lo d'alguna manera, per a esperar la reacció i l'encontre amorós, sexual o de desig, la pau i l'estabilitat social.
El trencament o la guerra es succeeixen quan tots dos veuen allò femení en l'altre o allò masculí també tots dos en l'altre i no parle tampoc d'homosexualitat, fins i tot en aquesta hi ha dos llocs, un masculí i un femení.

diumenge, de febrer 07, 2016

En defensa dels illetrats, "le style n'est pas l'homme même*"

Va dir Buffon: “Le style est l'homme même*”, però tot i pronunciar aquesta frase no volia donar-li la major importància a la corfa d'un home davant del rovell, volia donar un equilibri a ambdues, volia dir que el fons de les coses es resumeix en “matar” o “morir” i, el que definia a l'Home era la seua manera de fugir d'aquest dilema, amb l'amor, amb l'amor Creador amb majúscula. No, no era tan simple.
Jo tenia un amic, de qui vaig aprendre moltes coses, fins i tot d'escacs, a qui li van presentar a una dona bonica, de la que em va comentar dies després que no es podria casar mai amb una “xarona”, amb una dic jo, posant-li-ho en la seua boca, una vulgar “xarona”.
Aquesta dona havia confós la paraula “caché” en castellà per “Cachemir” i, per aquest desficaci el meu amic llançava la tovallola, cal dir que aquest amic meu deia de “Las cuotas” que pagàvem cada mes al club d'escacs on jugàvem i anàvem “La cote”, fent de la darrera “a” o “e” en castellà un híbrid de pronúncia entre les dues vocals, típic, com diria ell, d'un xaró manxec, o com jo diria, la seua orgullosa i llegítima parla.
No vull dir-vos més que no és només un home vàlid aquell qui té el títol (el nostre comú amic Antonio solia dir-los a aquests envejosos del símbol: Tu tens el títol, jo tinc el llibre), sinó qualsevol persona; quan has arribat a certs sabers, que no podràs mai expressar ni escriure, ni parlar i, no perquè no sàpies fer-ho o no pugues, sinó perquè els déus que te'ls han donat no et deixen, arribes a la conclusió de que pots aprendre, o millor, de què tot lo món és vàlid i, no per una o una altra cosa, sinó absolutament vàlid, vàlids.
I no serà cap altra cosa que la xarxa d'Internet, plena d'illetrats, qui conformarà la Nova revolució simbòlica de la consciència, qui ha conformat ja la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, sí, els illetrats de tota mena, que per fi han dit la seua, fora del garbell de l'amo, fora de la selecció dels més pulcres, dels més nets, perquè la Vida, la Terra no és un plató de frivolitats prebèl·liques, sinó un planeta, una casa plena de fruits, però també de terra, de pols, de suor, de sang i, com no, de merda.
I és l'únic que tenim; els illetrats o hòmens adscrits i unificats amb la Terra, després estan els conceptuals, hòmens també necessaris, però, no tant ... redéu, collons!


* Le style est l'homme même: L'estil és el mateix home.
* Le style n'est pas... : L'estil no és el mateix home.

dilluns, de febrer 01, 2016

Fill de la guerra, un terratrémol sota els meus peus

Belchite

Jo pertanc a la generació que va viure en sos pares la guerra civil i el que açò em va comportar de saviesa i prudència, en què el defensa't per tu mateix prenia connotacions de llibertat, de solitud, aquesta frase, pronunciada per mon pare quan jo comptava amb tres anys d'edat em va fer desconfiar de la protecció del meu progenitor, mentrimentres el món avançava cap a la postmodernitat, baralles en els carrers, colles jerarquitzades de companys, amics i enemics i la mort del referent patern, que com qualsevol hecatombe mai no passa a soles, mor Franco, i molts ens vam quedar orfes, no podíem pair un món on la llei no fóra rígida, on la llei no vinguera de Déu, tot i que fora un home i un general dictador.
El meu primer amor cau i sota aquest estigma comence la vida en democràcia, sota una llibertat que m'ofegava, el “destape”, la llei de partits i l'enfonsament de tot el que jo havia conegut fins aleshores, de tant com es podia criticar l'autoritat, aquesta per a mi perdia el seu valor, temps abans havia començat a llegir, devorant llibres i autors, tremole amb Nietzsche, Marx, i molt més tard Freud, ja no em veia amo de mi mateix, sinó una titella moguda per fosques forces a les que jo no tenia accés, cau també mon pare, que mor i el comunisme, jo m'havia afaiçonat aquest nus que es desfà amb alguns anys de diferència.
I comence a comprendre la Història, la mort de Déu de Nietzsche, Marx i Freud amb el complexe d'Èdip. Després d'una llarga temporada en l'infern aconseguisc lligar la meua realitat després de un fort esforç humà i, puc dir que sóc un home amant de la meua dona, família i de la llibertat, i que afortunadament com malaurada, però sense penediment he pogut fer-hi el meu discurs, un discurs que només val per a mi, doncs no és exportable ni apte per a ser llegit pels altres ni molt menys pels imbècils, sinó per l'home que s'estima perdre el temps, gent que estima la llibertat de perdre les hores davant d'un símptoma, davant d'una ànima, davant d'una essència, davant d'un symptôme. I he esdevingut un escoltador fàcil d'escoltar, un home tolerant, un subjecte nuat.
He descobert que la llengua castellana és l'obra de ma mare i, jo parlant-la em pose en el lloc del seu fal·lus, en el colofó a la seua obra, en el meu final, cosa semblant em passa amb el fumar, m'he de posar en el costat de mon pare per a sentir la meua virilitat, que el castellà i una vida sense fum me la furten, sé que no podré fumar sempre, ni parlar la llengua de mon pare tota la vida, doncs per excés o per defecte caurà i em farà morir, tant com que quan la meua salut no em deixe fumar també moriré, però gràcies al món, a cada ésser existent i inert m'he trobat a mi mateix, gràcies.