València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, de març 31, 2016

Escolteu i modereu-vos

Jo, baró, com puc fer comprendre a les dones, a l'esquerra política que modere les seues demandes, i fer comprendre a la dona que hi ha en cada baró que es modere? Doncs el discurs de les dones porta als barons a matar, a la guerra, al conflicte, tot i que també al paradís.
Jo, dona, com puc fer comprendre als barons, a la dreta política que escolte a les dones les seues demandes i, fer comprendre al baró que hi ha en cada dona que escolte? Doncs el discurs dels barons porta a les dones a la ràbia i a demanar l'impossible, tot i que de vegades, moltes, arriben a ser escoltades i a aconseguir les seues demandes.

dimecres, de març 30, 2016

"La suerte de la fea la guapa la desea"

Hi ha vegades que em mire a mi mateix i em dic què m'agradaria ser tan conscient com els hòmens freds, que segueixen mig país amb la seua ment, altres vegades m'agradaria ser el síndrome de Down, que fa possible allò impossible, que acosta al miracle a qualsevol acció humana, unes altres l'homosexual, que com a boc expiatori té la potència de crear la vergonya i la culpa en els hòmens que podrien perdre's en l'angoixa i en realitats de vegades i sempre perilloses, tenen una gran tasca, em dic i com aquell vell mariner pense en fer un altre viatge, no ja l'iniciàtic que vaig emprendre fa alguns anys sinó un viatge-guerra, una aventura, que amb el meu Sancho em faria retornar a la vida amb més alegria.
Lacan, de qui molts pensen que ho tenia tot, doncs sí, va tenir un moment a la seua vida que malauradament ho tenia tot i, va refundar la psicoanàlisi, va fer la seua escola, potser ens fan falta Sants o dimonis, una guerra? No, no és eixa la qüestió, l'avorriment pot arribar a ser tan gran que alguns hòmens busquen la guerra per fugir de l'avorriment, aquell que li causen llurs dones, que han perdut la conversa, però no la capacitat de parlar, de tant en tant em cal fer una volta enrere i pensar-me com era abans de conéixer la meua dona, un home, que com la "guapa" que desitja la sort de la "fea", desitjava tenir dona, estar casat, ser un Quixot, però hui tinc curiositat pels hòmens freds, tot i que sé que em moriria d'avorriment o em caldria botar un munt d'obstacles per a evitar l'avorriment i per defensar-me de la consciència.
Mireu, no, preferisc ser com sóc, o millor, preferisc estar on estic, jo sé que en l'anonimat es crea millor, i no necessite ni grans fortunes ni molts seguidors que em facen sentir viu, perquè la seua essència és matar, matar simbòlicament al seu ídol, com jo vaig matar simbòlicament al Pare en trobar la meua dona. Quina cosa més gran que trobar l'amor? Jo crec que cap d'elles, tot i que de vegades, quan oblide Déu em sent com un miserable, però ràpidament sé que no estic sol i ajude als qui m'ajuden i a tot lo món quan invoque el més sagrat.

diumenge, de març 27, 2016

Parlar en ella

Hi ha dones de tots els tipus, n'hi ha que volen o els agrada posar-se en el lloc d'objectes, aquestes són la majoria i, n'hi ha qui els agrada el lloc de subjectes, però el que tinc clar al pas dels anys és que a ningú no li agrada estar en el lloc d'objectes tota la vida, tota la seua existència.
Un home que estime a una dona "parla en ella", i què vol dir açò? Doncs que de tant en tant es posa en el seu lloc quan ella parla, i es mira tot parlant ella per a si mateix, que escolta.
El capitalisme ens ha posat a tots en el lloc d'objectes, ja no mirem a una dona com subjectes que parlem en elles, sinó com a objectes passius que escoltem, i l'escolta passiva, tot i arribar a límits insospitats de coneixement, castra, castra simbòlicament, no, no és roïna en cert grau, però no en el lloc en què aquest discurs, el capitalista ha posat a l'ésser humà, a l'Home i a les dones, que ho som tots ja d'ell, en el lloc d'objectes passius, d'escoltadors aprenents d'un professor sempitern i etern.
No, hem de dir prou, de tant en tant hem de fer l'acte de l'escolta activa, l'acte d'estimar escoltant a una dona, i aquest acte només es pot fer parlant en ella, parlant en elles.
El lloc d'objecte, per a qui els agrade, ha de ser en l'acte de l'amor, ja siga en una dona en el lloc femení o en un home també en el lloc femení, i no en altres moments de la seua vida, tot i que de tant en tant cal estar en el lloc d'escoltadors passius, com tot, tot en la seua justa mesura.

dijous, de març 24, 2016

Tretze

Si en el principi de l'Home com a ens social la mort del "Crist" va ser real, més tard i fins fa quatre anys va ser simbòlica, es produïa un conflicte, una baralla o una mort o morts de tant en tant, però hui, tot i barrejar-se i anar-se'n diluint a poc a poc els mals moments, ja no es produirà ni tan sols un conflicte, sinó el lleu malestar d'un "handicapat" que seran els "Cristos" als qui els "Judes" prendran com a bocs expiatoris.
Açò ha estat possible gràcies al canvi del paradigma de la comunicació, ja exposat per mi més avall, i serà quan el "Judes" prenga la consciència de la seua mort, que esdevindria després de fer l'acte luctuós al simbòlic "Crist".
El discurs de l'amo, el discurs capitalista han aprés i ja faran servir el símbol per a moure la maquinària dels arquetips humans.


dissabte, de març 19, 2016

Ja ha canviat el paradigma de la comunicació II

És tan danyina la violència indirecta o yang, l'enveja del penis, com la violència directa o yin. Si un lloc hem aconseguit per al quart element, el femení del quartet de l'amor i per extensió simbòlica, la dona masculina heterosexual o l'homosexual femenina en general, és a banda de viure amb la seua parella, si vol dona o home; la de defensar al Syntôme-Saint Homme-Saint Tomme de l'enveja del penis femenina i una altra vegada per extensió protegir el món de l'Apocalipsi.
El quart element ja mai més no serà esqueixat del quartet, la telepatia, la xarxa seran les seues eines.

dimarts, de març 15, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. Caïm i Abel

“La mateixa brisa que llança la fulla a la tardor és la que espenta als vaixells per l'ampla mar”.
Si una cosa tenia Abel era la seua bondat, però també la seua capacitat de comprensió, la seua “creadora” consciència, valga la contradicció; Abel va saber de molt jove que la seua vida tindria un final, va saber la data d'eixe final i no per això va intentar eludir-la, sinó que va “Comprendre” que el seu germà Caïm era la brisa que llançaria la seua fulla a la Terra i, ho va fer perquè comprenia que aquella fulla groga no s'esvairia en el no-res, sinó que pel simple fet d'estimar aquella brisa el fugiria.
Si una cosa important té l'esquerra d'aquest país i, amb ella l'enveja de la lluita de classes, és que acompleix la seua funció, indispensable i, quina és? Portar als hòmens i a les dones, a l'Home al seu encontre amb la brisa destructora, creadora i alhora conscienciadora, donadora de consciència, portar a l'Home a l'encontre beatífic amb Caïm.
I per la seua banda la indispensable també ira de la dreta consisteix en moure la fulla cap a la Terra i moure en aquest cas el vaixell de la Humanitat.
Déu o els déus sempre estan ahí, fent-nos i donant-nos la llum per a què ni Obames, ni Trumps, ni cap líder xinès ni musulmà se n'isca del límit. Benvingut siga.

L'home tranquil, una història d'amor

A l'amor, com a tota felicitat li cal un ensurt, un conflicte per a poder nàixer, per a poder arrelar, com a resultat del renaixement de l'Au Fènix, al cor de les persones, i són les potencialment diguem-les folles o boges, o que tenen un tarannà calent, aquelles que són capaces d'estimar, tot i que tot lo món estima a la seua manera, és a dir, de poder crear les condicions després d'un conflicte i, mitjançant l'engany que aquest provoca, per a viure el miracle de l'amor.
La pel·lícula que ho exposa perfectament és L'home tranquil, del director John Ford, en ella John Wayne, dona vida a Sean Thornton, un boxejador que torna a la seua Irlanda natal després d'haver fracassat en aquest esport per matar per accident un altre boxejador; en arribar es fixa en Maureen O'Hara, que fa el paper de Mary Kate Danaher, i corre el desig entre ambdós, però ella no ho està del tot per ell, li falta la darrera prova d'amor, que el seu home cree un conflicte o si més no visca un conflicte en el que li manifeste el seu amor; amb la desaprovació del germà d'ella Víctor McLaglen com Will Danaher i es casen, Sean li lleva el partenaire a Will, doncs Mary és gairebé a tots els efectes la dona simbòlica de Will, el seu germà, i aquest s'enfronta una volta casats a Sean, i inconscientment vol recuperar la dona que ha perdut com a germana i partenaire, que ha estat furtada pel seu ja cunyat, aquest fet l'explica Levi Strauss dient que tot home pren la dona d'un altre home.
I és quan hi ha un conflicte, en aquest cas en que la clofolla són els diners, que Sean s'enfronta a Will i li demostra a Mary que no és un home fracassat, com venia a dir la seua carrera esportiva, sinó que encara conserva la virilitat que per aquelles terres i aquella època es duia. Finalment Mary torna els diners a Will o els crema, amb la qual cosa demostra que la veritat és la intenció del discurs, mai la corfa que amaga el fruit dels sentiments més foscos i interioritzats.

diumenge, de març 06, 2016

Al pas d'antics tambors

Anava, Merkel, a escriure un article llarg, però estic angoixat i des de l'angoixa només es crea destrucció; Merkel, Europa, traieu-nos de l'atzucac on en part ens heu clavat, no volem anar al pas d'antics tambors, poseu un govern titella, poseu un govern de tecnòcrates. Jo vaig deixar de creure en la joventut quan vaig acomplir els cinquanta, i és cert, a més vell més savi.

dimecres, de març 02, 2016

Onirisme; deliri, somni o experiència?

En certes psicosis paranoiques i maniaco-depressives es dóna un tipus de pensament que no es pot anomenar deliri, però tampoc no és un somni, per tal que l'individu és despert.
En alemany va ser batejat amb la paraula “Erlebnis”, la qual traducció al català-valencià, al francès i a altres llengües dóna com a resultat “Experiència viscuda”, hi va haver qui va enfrontar-se a aquesta traducció, per pensar que no era en realitat més que un desballestament de l'ànima humana, però Lacan reitera, en converses amb el món psi la paràfrasi “Experiència viscuda”.
Hi ha un cert corrent, cada vegada més estès, provinent del món psi, que pensa que els bojos són un residu, un excrement més al que cal anular, callar; però jo sé, Lacan ens deixa entreveure que el “Erlebnis” o experiència viscuda entronca molt més, amb una desmitificació de la veritat, amb ànimes clarividents o telèpates, fins i tot potser més, qui sap si el coneixement i record d'altres estades a la vida abans de la nostra, de fet jo he sentit a persones titllades de boges, que m'han contat la seua experiència al fetus o abans d'arribar-hi i, que ha estat després corroborat en una sessió d'hipnosi.
Així que no veiem als paranoics o als maniaco-depressius o esquizofrènics com un residu que cal llançar al fem de la Història, sinó com a éssers de veritat, sabent el valor exacte de la veritat, un valor d'ús i, més encara, quan l'experiència viscuda és molt més patida que actuada, el que vol dir que no tinguen por de l'alienació d'un d'aquests elements ofsiders, no els faran mal, creieu-me, tot el contrari, el perill d'aquestes persones és caure en la defensa del perill defensant a qui estimen, fins i tot de qui els són aliens, preveient un futur que els està a llur mà.

dimarts, de març 01, 2016

Proscripció del baró en la cienciocràcia, l'estat científico-capitalista

Aquest matí* la meua dona ha rebut una trucada de la policia, des de la secció de protecció a les dones; feia tres dies havia anat al metge, al comissari del sistema, amb un xicotet dolor a l'esquena, la cosa va ser diagnosticada com una enganxada muscular, afortunadament per a mi açò només m'ha passat per primera vegada i la policia en sentir la veu joiosa de la meua dona al telèfon s'ha disculpat, però ací està l'espasa de Damocles sobre el meu cap, el cap de tot baró, col·laborador o crític amb la cienciocràcia.
Jo no maltracte les dones! No he fet mai ni psicològicament ni física mal a cap dona! Senyors, fins on hem arribat! I ja són moltes les queixes que d'un any ençà estic vessant sobre aquesta pobra plataforma, tan rica de vegades com a eina de poder; Jo estime la meua dona! Jo no concep la violència! És tan difícil d'entendre!
Les dones han creat la "Dona", el que simbòlicament Nietzsche va batejar amb l'Anticrist, en identificar-se contra el baró, abans i ara, sempre, seguiran sent les dones, la dona no existeix, existeixen les dones, una per una, tan bonica és la individualitat i la feminitat de la que naix, com odiada per aquest estat que castiga la mateixa feminitat i de retruc al baró i la individualitat, la llibertat, l'un per un femení, el no-tot femení sota la creació de la “Dona” com a caricatura del tot masculí o la basta idea del cafè per a tothom masculí que ja és hora de desterrar, els generalismes que valen per tothom, típic d'allò masculí.
Les pitjors profecies com ara “Minority report” o pitjors, perquè en aquest cas no ha hagut ni la intenció, ha estat una mera entelèquia, de la ciència ficció s'estan acomplint, quan jo admire profundament els poetes i la literatura no és per la bellesa dels seus cants, que també, ni per les descripcions acurades de personatges i situacions sinó perquè la poesia, la literatura s'avança en mil·lenaris al que després arribarà a ser la Història.
El passat, el present i el futur no són sinó sengles entelèquies i, això ho saben, ho sabem molt bé els pacífics, educats i cultes alhora que humils poetes, tot i que també sabem reaccionar quan se'ns toquen els collons, senyor amo, senyor ciència, senyor capital!

*El trist succés em va passar fa ja més de dos anys.