València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, d’abril 29, 2016

Ja ha canviat el paradigma de la comunicació III

A aquestes alçàries del meu discurs no puc obviar la pansexualitat bàsica de l'Home, és a dir, el mascle A pot ser una dona o un home físic, a l'igual que la femella B pot ser també una dona o un baró físic, sense haver de tenir connotacions sexuals.
Des de la darrera gran revolució en què l'Home va enterrar els seus morts, va crear religions i civilitzacions el paradigma de la comunicació havia estat el del dibuix (a), el mascle A i la femella A obtenen la relació més satisfactòria, mentre que el mascle B accedeix a ser amic del mascle A, sent el B fadrí o solter o no tenir una parella sexualment satisfactòria o no tenir partenaire.
I la femella B és la que tard o d'hora restava esqueixada, apartada del mascle A i de vegades per la femella A; la gran revolució l'ha fet la informàtica, i la química del cervell, que han desenvolupat la telepatia; la femella B no és esqueixada, doncs pot seguir sent amiga i una de les partenaires del mascle A.
Açò ho ha propiciat les relacions virtuals en la xarxa d'Internet, fòrums, pàgines web, blocs, etcètera, que han desenvolupat també de manera satisfactòria la telepatia.
No cal dir que la femella A també té el seu lloc com a mascle A i a la seua vegada també tindria la seua femella B i el seu mascle B, a banda del seu mascle o partenaire.
Què pot suposar aquesta revolució? La veritat és que el simple fet de desenvolupar-se en la telepatia ja resulta una gran revolució i si pensem que és el mascle amb la seua angoixa de castració qui prem el gallet de les guerres, atiat per l'enveja del penis de la seua dona, podem fer-nos una idea, les dones veuran molt minvada la seua angoixa femenina o enveja del penis en no veure's en perill davant d'una altra dona de perdre el seu partenaire secundari o amic en el cas de ser fadrines o mancades de partenaire primari.
El que faria que una guerra fóra d'ací endavant, si passem satisfactòriament aquesta revolució, d'ací endavant fóra molt més difícil el conflicte, primant-se el títol d'aquests esquemes, el desig, les ganes de viure.

dimarts, d’abril 26, 2016

L'esvaró o relliscada del Sento

Una persona amb personalitat esquizoide és aquella que simbolitza allò imaginari i una amb personalitat paranoide és a l'inrevés, la persona que imaginaritza allò simbòlic; què vol dir açò? Que el primer confon la realitat amb allò virtual, el contrari que el segon.
El Sento era dels primers, havia tingut un grapat de relacions sexuals al llarg de la seua vida i, havia contret lladelles, sífilis i gonorrea vàries vegades, tot i no encomanar-se de la sida, perquè en eixir a la llum pública la malaltia, que ja si que no tenia remei, va fer servir condons per a seguir amb la seua carrera, tan infidel com deslleial.
No, no és que estiga en contra de les prostitutes, eixa haguera estat una bona elecció, sinó que ell anava de xicota en xicota i elles, les seues sofrides dones, de xicot en xicot.
Però quan es va engegar a la informàtica ja va ser diferent, si amb el seu cos no havia patit per què li encomanaren una malaltia venèria, tal era la seua fe en la medicina i la seua ingenuïtat, en el que respecta a la ciència matemàtica de la màquina no permetia cap relliscada, abominava contra aquell que li ficara un virus al seu ordinador i tant els odiava que deixava de dirigir-los la paraula.
Aquell dia va caure a l'atur i el seu ordinador, ja vell, amb el seu antic sistema operatiu va agafar el darrer virus, es va sentir tan culpable que no va deixar dimoni amb cua, tot i no abandonar la informàtica va fer baixa a la seua dona, així de gran va ser el seu disgust en no tenir diners per a portar-lo al taller i no saber solucionar el problema per ell mateix, i en perdre definitivament la fe, de retruc, en la medicina.
Ja mai més la promíscua de la meua dona no em farà emmalaltir, hi ha hui cada virus, deu ser el canvi climàtic -es va dir- i la va deixar, tots els esquizoides són una mica rampelluts com era malauradament el seu cas.

diumenge, d’abril 24, 2016

La restauració

Tota la progressia de la ciutat va venir a l'antic mercat d'abastos, era un edifici que el temps no havia respectat, columnes antigues però d'alt valor, si més no, de plusvàlua monetari-artística i un complicat sostre, el típic de totes les naus industrials que es construïen a València pels anys seixanta del segle passat.
Va venir una nodrida colla d'arquitectes, que enviats per la Diputació, volien estudiar el futur projecte de restauració, i donar a conéixer les possibilitats d'aquest antic espai per nodrir la vanitat dels artistes i de llurs patrimonis, tan eteris com costosos econòmicament.
Eren les cinc de la vesprada i com en els versos de Lorca la mort va venir a visitar a tan concorreguda colla d'elitistes i estilistes; el sostre va caure de colp, en va tombar una bona part, però ningú no va prendre mal, es van salvar pel tabac, sí, el tabac va ser qui una altra vegada, tot i la seua mala propaganda atiada sens dubte per la intel·lectualitat, va signar, com els vells indis, la pau; tots estaven en el moment de l'hecatombe en la sala-zulo de fumadors.
Era una xicoteta habitació, una cambra on no hi havia gairebé llum, una veritable cova de parets i sostres ennegrits, humits i massissos, va ser, abans de la prohibició total del fum, la sala on la gent que hi solia fumar s'exiliava.

divendres, d’abril 22, 2016

L'asimetria dels sexes, molt de renou i poca llana

A mi també m'agradaria que hi haguera un pare bo que ens donara més de menjar, més als pobres i que, alguns ho desitjarien, jo no tant, que llevara als rics.
També m'agradaria que la justícia es fera en tot el país i que tots fórem el més feliços possible, que la veu d'una persona fora igual en la política a la d'un tòtem, que la llengua de mon pare poguera ser parlada amb normalitat a la meua Comunitat, que els pobres pogueren arribar a ser rics i els rics tan rics com els pobres.
Però no em vull enganyar, la política d'aquest país que es fa per l'extrema esquerra es pot resumir en molt de renou i poca llana, mireu, el yin es l'esquerra, allò femení, el yang és allò masculí i la dreta, i tot lo món, el yin i el yang, allò masculí i allò femení odia a allò femení, és la impossible simetria dels sexes, si la meua llengua vol seguir viva hem de comprendre els parlants d'aquesta, la llengua de mon pare, que tenim una asimetria bàsica amb respecte a allò masculí, a allò amb poder, amb la llengua castellana i anglesa, que ha de ser d'alguna manera anivellada, ho admet; o que quan un tòtem parla i mana hem de saber que nosaltres, els esclaus no podem tenir la seua força, mai, perquè nosaltres sabem, però ells manen, nosaltres gaudim del saber, ells gaudeixen de manar i qui frueix d'una cosa s'especialitza en ella.
I hem de pensar també, ara parlant del registre econòmic, que no es pot evitar en cap sistema que hi haja rics i pobres, els ha hagut a Cuba, a Veneçuela, en què els funcionaris, la nova elit ha estat anomenada els "boliburgueses", que els grans líders dels partits o formacions que intenten revertir la truita sempre es posen en el discurs de l'amo i fan com veritables "senyoritos", creen una nova elit d'esclaus als que manen amb mà de ferro.
En fi, que no hi ha res nou sota el Cel, ara, com a eina per a equilibrar la riquesa, i sempre mantenint un deu o un quinze per cent de l'electorat, l'extrema esquerra a l'igual que l'extrema dreta és necessària, aquesta darrera per a evitar amb la figura del Pare, evitar la histerització o esquizofrenització de les societats, però d'ací a governar hi ha un límit, el de la llibertat.

dimecres, d’abril 20, 2016

Nota a Donya Inés

He escoltat moltes aberracions, però aquesta és la suma de la ignorància i la temeritat, tot i que puga venir de Nietzsche, no de bades va morir com morí: A Crist li mancava virilitat.
La persona histèrica i vosté ho hauria de saber com a dona, pren el fal·lus si és dona o es castra si és home, és a dir, mor simbòlicament per a no transgredir a la seua esposa o home. Una altra cosa són les dones-home o dones que posseeixen el discurs del baró, de l'amo, eixes els cal violentar llurs partenaires igual que ho fa el baró del discurs de l'amo.

Eixos mai no donarien la seua vida per la Humanitat, més prompte li la llevarien.

Adéu Donya Inés, que li vaja bé sota el capell de l'espantall.

diumenge, d’abril 17, 2016

La truita de creïlles

Tot aquell qui s'ha deixat endur pel sentiment o per les humanitats, treballs i esforços aquests que són a l'abast de tot lo món, però que molt poca gent n'és conscient de les seues possibilitats, totes aquestes persones, dic, els escriptors, els filòsofs, amb o sense carrera, els sensibles, les dones, sí, les dones, eixe huitanta per cent de la població i, no parle de sexe; els poetes, els treballadors que han estat apartats dels seus companys alguna vegada, per ser sensibles i diferents, els iaios, la major part de vells també ho saben.
I què és el que sap tota aquesta gent? Doncs sap que exceptuant un percentatge microscòpic cap generació no ha inventat res de nou, sinó que l'ha repetit cíclicament, fins l'extenuació, ha fet rodar la sínia de la Història una i una altra vegada.
La SGAU va tenir ahir dues visites, la primera la del senyor Albert i la segona, uns minuts després, la de l'altre, el senyor Pablo; tots dos van voler patentar la truita de creïlles, no, no eren faves, ja ho va intentar Vicente González Lizondo amb la paella valenciana; argumentaven que ningú no havia mai patentat aquest menjar tan delitós.
I clar, el president de l'Associació General d'Autors Universals va mirar els seus documents, en base “Acces” i va dir-los un lacònic: Sí.
Però que es posaren immediatament d'acord ambdós, que van decidir compartir la troballa, el cert és que una volta fet l'expedient i pujat a la xarxa d'Internet la família d'un francès, Paul Rivière, va protestar, feia més de vint anys que ells anaven al darrere amb la possibilitat de patentar la seua “Omelette française”, ací els castellans li deien espanyola; però el nom no feia la guatla i els van comminar des de la seu de França a desfer immediatament el nounat expedient.
El que ens ensenya que quan passem pel molló que senyalitza un terme cal que tinguem present que algú l'ha d'haver posat allà, això van pensar també els savis i vells filòsofs grecs, grecs de l'antigor, no els de la nova política.

divendres, d’abril 15, 2016

Els discursos del dictador

En acabar els discursos del dictador tota la seua cohort aplaudia fins l'extenuació, ningú no volia ser el primer en deixar d'aplaudir, jo crec i crec que crec ben cregut, que molts pocs sabien de què havia parlat, era tot menys fava el dictador, però no s'aturaven els oients en els seus aplaudiments fins que tombava el primer, un infart, una baixada de tensió o una pujada, normalment solien causar baixa llurs palmells per baixades de sucre, el dictador parlava molt, però no sabia com donar de menjar als seus súbdits, ni tan sols a l'elit que escoltava els seus discursos ni al seu govern.
L'autarquia que havia dut la revolució era un mal menor, al primer paràgraf dels seus parlaments no oblidava mai el més important, portar l'esperança, la revolució es faria prompte universal i hi hauria pa i pau, mentrimentres els seus soldats, gent jove, feia la guerra fora del país per a portar a tot lo món la futura prosperitat.

dimarts, d’abril 12, 2016

D'identificacions nacionals i lingüístiques

Aquest article el vaig fer farà més de tres anys i, l'he posat hui en vistes a alguns articles que he llegit, parla de la identificació i la identitat, un veritable parany i presó:

Pot algú no identificar-se en contra de ningú? Pot algú com la institució psicoanalítica, que m'ha ajudat a afaiçonar el meu discurs, identificar-se contra o amb la no identificació? Produint així una paradoxa que entra a formar part del real lacanià i, per tant en certa manera, un impossible només ajustable amb una solució simbòlica o nou gaudi i ètica de la postulació de la no identificació?
Jo crec que en darrera instància ens identifiquem tant persones com pobles com espècies en contra d'un altre, d'unes altres o d'una altra i, és en l'utòpic postular una no identificació, en eixe simbolisme on rau l'ètica, en aquest cas humanística de la psicoanàlisi, en què entra novament el gaudi i és en base a un discurs com podem dirigir-lo cap a camins menys luctuosos.
Jo en els darrers quatre o cinc mesos i en un tema simbòlic tan important per al meu poble, un poble crioll, com és el tema de la llengua pròpia, he hagut de passar del discurs de l'analista, que mira sempre la realitat a vista d'ocell, a posicionar-me, sempre eventualment, amb una de les meues llengües i en contra d'una altra, m'ha estat impossible després de cinc o sis decisions en l'àmbit nacional espanyol sobre el tema lingüístic que afectaven a l'àmbit nacional valencià, romandre al discurs de l'analista.
Cal adscriure's de tant en tant a un símbol per a no esdevenir absolutament histeritzat, i així també cal gaudir i, ha estat la llengua paterna, la més feble i, que conforma el meu gaudi o part simbòlica i, per això en aqueixos moments més estimada per mi, qui ha estat objecte de la meua adhesió.
Políticament veig una presa d'identificació entre les diferents realitats lingüístiques de l'estat espanyol, sempre enfrontades, fins al punt d'un possible conflicte d'àmbit global. Seran els espanyols capaços de pair la seua esquizofrènia sota un discurs moderat i dins del possible, just? Eixa i no altra, en democràcia i en llibertat és la meua obsessió, em va molt en la supervivència de totes les tres llengües que conformen el meu nus i, el català-valencià té totes les paperetes per a en un possible o hipotètic conflicte deixar d'existir ací a la meua ciutat i, de resultes dur-me físicament i psicològica a la mort o a la alienació.

diumenge, d’abril 10, 2016

De violència passional a violència del baró, el poder de les paraules

No sóc català, no sóc negre, no sóc jueu, no sóc homosexual, no sóc dona, no “Sóc”, així em volen posar al lloc de botxí, xic, ho tinc clar! El que vull dir és que hi ha un límit que permet la pau, que és el límit d'allò simbòlic, que és el límit de la paraula.
Primerament la violència deguda a l'angoixa de castració, la masculina, va ser anomenada com a passional, dones i barons mataven amb crims passionals; no, no estava ben trobada la paraula, s'estava obviant clarament un problema, el vaivé del yin i el yang, que no se sabia anomenar, a poc a poc va anar apareixent l'enveja del penis de les dones, el 80 % de la població (tots hauríem de saber que no és dona o home una persona amb penis o amb vagina i obviant la sexualitat a més), que van crear la paraula “violència domèstica”, però l'enveja del penis quan s'enfronta a l'angoixa de castració del baró provoca la guerra i prompte van aparéixer les paràfrasis “violència de gènere”, “violència masclista” i finalment “violència dels barons”, dels mascles; jo em pregunte i no vull la resposta, quin serà el següent pas?
No, siguem veraços! No és una violència unidireccional la provinent de l'angoixa de castració d'hòmens i de dones físiques, no és unidireccional la violència física. Però tampoc la “etèria” de l'enveja del penis d'hòmens i de dones físiques. Perquè vos creieu que es va mobilitzar mig món a la II Guerra Mundial? Perquè creieu que s'immolen els jihadistes setanta anys després? Perquè creieu que un baró violent se suïcida després de matar a la seua dona? Què no veieu que hi ha quelcom que hem d'aturar! Què no veieu que hi ha quelcom que ¡no va a funcionar! Amb la criminalització del baró?
Ací vos deixe la pregunta, la demanda d'un mascle físic, que pot estar en el costat d'una dona o d'un home en segons quins moments del dia i en cada moment; la pregunta d'un mascle que no ha violentat mai conscientment a una dona i, que amb respecte mutu cerca la pau entre sexes, una pau que s'aconsegueix dia a dia, hora a hora, instant darrere d'instant, col·lectivament, però també individualment, en cada ésser viu.

dijous, d’abril 07, 2016

Prostitució a França, un malentés que fa mal al baró

Sí, vulguem o no la prostitució és en una gran quantitat de persones absolutament necessària per a desenvolupar la virilitat del baró fadrí, un baró solter ha de separar-se alguna vegada del seu partenaire pare o mare per a poder arribar a la virilitat, per a eixir-se'n del discurs histèric en què poden col·locar-lo els seus parents i, transitar pels discursos de l'amo i del capitalista en què arriben en fer l'amor amb una prostituta.
És més, l'aparició als països nòrdics de moviments d'extrema dreta ha estat directament una conseqüència de la prohibició de la prostitució, el baró solter si no fa l'amor heterosexual i, aquest només es pot fer des del discurs de l'amo i des del capitalista en llogar a una dona, primerament dic, els ix l'angoixa de castració, que pot desenvolupar violència masculina, perillosa per a la creació d'involucions i violència de tot tipus, fins a desenvolupar més tard i una volta oblidats o reprimits en el què suposa fer l'amor amb una dona, el seu sentiment, pot desenvolupar enveja del penis, aquest tipus d'angoixa, la femenina, que s'assoleix en molta mesura una volta el baró fadrí ha estat castrat simbòlicament, pot fer tant de mal o més que la violència masculina o directa, en fer del baró fadrí un ésser culpable de ser-ho i, per tant defensar com a reacció deguda a la seua repressió la feminització de la societat, defensant la prohibició de la prostitució que a ell li han prohibit i les formes de ser més típicament femenines, cosa que encendria al baró del discurs de l'amo i del capitalista que desitjarien una involució.
És el peixet que es mossega la cua: A més feminització de la societat més involució i a més desig d'involució més feminització de la societat. La solució passa per tolerar i respectar alhora que defensar els trets tant masculins com femenins, no, no és roí, si ho és de digne i just, un proxeneta que defèn les seues putes, si són lliures, del perill de tot tipus d'hòmens i de dones, que com no! Tenen tot el dret a fer l'acte sublim de l'amor, el sexe.

dimecres, d’abril 06, 2016

La línia de la felicitat

La joia i la tristor són unes sensacions sentides per l'individu i com a tals no responen normalment a un estat objectiu de pobresa o d'abundància, així en èpoques de gran bonança econòmica hem vist el major nombre de casos de psicosi de la Història.
Hui he llegit un bon llibre, “Infancia bélica” del murcià J.F. Mejías, ens relata la vida de Secu, un jove que viu a l'Uganda de la guerra crònica i la manca d'occidentalització, i la veritat, no arribem a saber, malgrat tot, la bonança que es respira a Occident, en una societat primitiva el fet d'anar per menjar, el que ens resultaria anar a Mercadona, ens pot costar la vida, en ser atacats per una vedella en legítima defensa, que ja en bocins congelats agafem del frigorífic, o per un porc senglar, que nosaltres mengem fet filet rus. Què dir del reclutament indiscriminat de gent per part de l'exèrcit o dels milicians, i la mort indiscriminada de tot un poble.
La percepció de la felicitat acompleix una corba sinusoïdal, en la que, en el punt mitjà trobem l'equilibri. Occident s'ha afeblit anímicament, ja no ens és imprescindible anar a la cacera d'un lleó o d'un porc senglar amb una llança, i ens ha passat com a aquell home que viu a una bambolla, allunyat de tota possible infecció provinent del món exterior, que quan ix al carrer, per pura necessitat, és infectat i mort pel primer refredat ambiental.
Açò és la manca del llenguatge, ens cal la maldat, la imperfecció per assaborir la bondat, i el tenir present que hem arribat a la cimera de la felicitat, però que ens cal de tant en tant algun ensurt, la dedicació i l'esforç, que no són més que aquests ensurts dirigits cap a un bon comès, el treball, la col·lectivitat, la societat, és a dir la part thanàtica, a banda de respectar la part erògena o eròtica, és a dir la individualitat, i com a tercer element del nus l'amor que passa per l'acostament de les persones i la comunicació.
El que en temps més magres ens haguera semblat un simple picor a l'esquena hui ens provoca el major dels desassossecs, i és per això que el gaudi, la vessant de mort de l'ésser humà, com és la disciplina, l'esforç, la voluntat, el bé voluntari en contra de la vessant del desig, allò de la vida, caldria que fóra entès i ajuntat amb l'amor, que passa per la major comunicació i acostament humà entre les persones.
L'estabilitat d'un sistema o d'un individu ha de contemplar tots els seus elements, perquè la suma de les seues parts mai no és el tot, hi ha un equilibri màgic que no pot ser preparat a un laboratori ni a un camp de proves, i part d'aquest miracle ens pot ajudar a comprendre'l i a donar lloc a l'espiritualitat, i saber que vivim en un món, doncs molt perfeccionat, o millor, que és com volem i voldrem veure'l.

diumenge, d’abril 03, 2016

La importància de la floreta, pals a l'aigua i salts

Enguany ha estat guardonada amb el primer premi la Falla Cuba Literat Azorín, que parlava de la importància de la floreta, ha estat criticada pels intel·lectuals de la ciutat, però el món faller encara no ha pres el camí de la normalització, o a l'inrevés, està prenent el nou camí, el de la normalitat de la sensualitat; sempre cal que hi haja certes persones o estaments que controlen i que punisquen les accions que fugen de la lògica dels bons costums, però en l'amor i per la importància que tenen els pals a l'aigua, normalment anomenats ací a València, en l'amor la transgressió ha de ser la norma, si volem una alegria, tot i que siga l'erecció davant d'una dona bonica o la sensació reviscolant, en una dona, de la sensualitat cal que transgredim una miqueta, sense haver d'ofendre als nostres partenaires, així ens recolzem de les crisis periòdiques i cícliques de tots els anys i que solen fer-se paleses sobretot en la primavera.
Tots passem a cada instant, a cada estona el complex d'Èdip i el de castració; hi ha homes i dones als que els cal violentar el Pare simbòlic amb una dona o home compromesos, uns altres es conformen amb una dona fadrina, i uns altres han de fer-ho alternativament ambdós, homes i dones, és el cas dels histèrics.
Tothom és lliure de fer el salt a la seua dona o home, el que passa és que hi ha certs homes i certes dones que necessiten fer-lo d'una manera tangible i altres també neròtico-obssessius que només necessiten amistançar-se simbòlicament amb un home o dona per a catalitzar la relació primera, la de la seua dona o home, tot i que cada persona és lliure i no necessàriament es necessita violentar factiblement la nostra parella.
El tema del que tractaré serà el de la permissivitat de les dones i homes sobre aquestes fantasies o objectes sexuals, i són els neuròtico-obsessius qui tenen menys permissivitat a que el seu home o dona puga donar el salt fins i tot puga fer un pal a l'aigua.
El cas de les dones és d'allò més sagnant pels barons, alguns degut a la poca permissivitat de llurs dones a que aquests tinguen ni tan sols fantasies sexuals amb altres dones, han pres una culpabilitat que els fa romandre molt de temps en el discurs histèric, no podent satisfer sexualment de facto llurs dones.
El cas dels barons ha estat escrit en tota la literatura com els barons neuròtico-obsessius que pretenen tenir amants i no deixar que la seua dona siga ni tan sols admirada per un pretendent imaginari.
El cas dels histèrics que solen estar a dies d'ara molt marejats en quant a llur adscripció sexual, ens diu que tenen una gran permissivitat cap a llurs dones, mentre no siga una transgressió de facto, però ells necessiten fer pals a l'aigua amb homes i dones, amb barons i amb dones, és la condició humana i és indispensable passar per aquestes fases del complex d'Èdip i de castració per a fer una mort simbòlica del Pare també simbòlic representat en un home o una dona en el cas de les dones, amb el que estaríem parlant del complex d'Electra.
Però el que sí és cert és que la reticència de les dones a que llurs marits tinguen fantasies és històrica, jo diria que arrelada als arquetips sexuals, fins i tot moltes dones s'amoïnen de que llurs marits puguen masturbar-se no sols veient una pel·lícula pornogràfica, sinó simplement amb una fantasia eròtica amb una altra dona, perquè les dones en les seues fantasies mai no posen la cara, no li posen nom i cognoms a l'objecte o subjecte de la seua fantasia sinó només el penis, mentre que els barons solen ser més explícits, des dels que fan el salt i per tant els cal una transgressió tangible, fins als que només tenen fantasies sexuals que ajuden tant a homes com a dones a catalitzar la relació sexual, el gaudi en la parella.