València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de maig 31, 2016

El mal segons els cinc discursos humans

Llevat del mal que es pot produir en relació amb l'instint de supervivència, el de nutrició o el sexual hi ha el mal “per se”, que jo explique segons els quatre o cinc discursos humans.
Des del discurs de l'amo, que frueix de manar, el mal és un excés en aquesta premissa, és lícit ser líder d'un grup, però no quan busquem un boc expiatori amb la intenció d'ajuntar al grup i així ser líder i manar, en aquest discurs de l'amo pot donar-se en forma de domini total sobre les persones, i quina millor manera que la de causar por, de que s'agenollen davant de mi.
En la seua relació amb el discurs de l'amo, l'histèric pot estar desdiscursat i creure que vol gaudir de manar, quan del que gaudeix o ha de gaudir és de saber, és el cas d'aquells hòmens del discurs histèric, que sense ser per si líders ho pretenen, posant travetes a l'altre per a poder tenir una mica de comandament.
Des del discurs capitalista el mal es dóna en el màxim del “tenir”, desposseint a un altre d'allò seu per a fer-ho nostre i, amb la seua relació amb l'histèric, quan aquest està desdiscursat i enveja, igual que en el cas de l'amo-histèric, en aquest cas perquè vol el que altre té per a fer-ho nostre, intentant amb la seua enveja desposseir a eixe altre de tot per a només tenir-lo jo. I dic que està desdiscursat perquè aquest discurs, el de la histèrica, frueix amb el saber i no amb el “tenir” o amb el “poder” d'ambdós altres, amo i capitalista.
Des del discurs universitari o de la ciència el mal ve quan algú ens desposseeix de la nostra veritat, aquest defecte l'ha intentat solucionar la ciència, sent un mètode barrat en quant a la veritat, és a dir, que aquesta és dialèctica i canvia amb el temps, però tot i amb això la ciència, com l'altre gran universitari, la religió, és incapaç de replantejar-se tota l'estructura del seu edifici, odiant i envejant a qui li la plantege o discutisca.
I des del de l'analista, que gaudeix en posar a l'histèric o del saber en un primer lloc i “crear” la realitat amb la què es construeixen les civilitzacions, el mal li ve quan aquest pren el gaudi o ideal per a funcionar, un terapeuta del món psi, que en no estar analitzat passa per transferència el seu gaudi o ideal al pacient, fins i tot es pot donar en un ja psicoanalitzat; o més clarament en una persona que aspire a una Espanya una i castellana o a una altra que vulga una València només valenciana, on es desatendira l'estatus de segona llengua del castellà, obviant el desig d'eixos pobles en pos del seu gaudi o ideal, que bàsicament ha de consistir en enaltir el discurs del saber. Òbviament estan barrejats i no es pot parlar d'un mal en un sol discurs tipus.
Després aquests arquetips conductuals creen l'enveja del penis en el yin i l'angoixa de castració en el yang, el yin fa que el yang li fugisca per aquesta enveja i l'envie a la guerra, i alhora el yang cree amb la seua angoixa de castració la benzina per a que el primer torne a fer-lo anar a la guerra; si en meitat camí troben l'amor hi ha creació, si no destrucció.

dissabte, de maig 28, 2016

El ressentiment, espasa de Damocles col·lectiva

Quan Stephen, al llibre de Joyce “Retrat de l'artista adolescent” és esbatussat pels seus companys de brega, no agafa cap ressentiment, és més, Joyce diu que aquest ressentiment se li'n va com la corfa a una anou, a poc a poc, però inexorablement.
Des de la psicoanàlisi s'ha volgut trobar un nugament entre allò imaginari amb allò simbòlic i real i, que en base a l'escriptura Stephen deixa d'odiar, Joyce deixa d'odiar; però és real aquest nugament? Si més no amb l'escriptura de Joyce? Jo crec que és una explicació que va més enllà de la psicoanàlisi, es pot anorrear l'odi o eliminar el ressentiment no només nugant els tres registres, ni tampoc només fent conscient el gaudi que provoca l'enveja, el plaer o el dolor que fa que la humiliació esdevinga en gaudi cap a l'agressor, sinó amb el desig, també una mica de gaudi i com no, també i sobretot amb l'amor.
L'amor fa que la humiliació, que és l'instint de mort de l'agressor bolcat a l'instint de vida de l'agredit puga canviar literalment el sentiment de l'agredit cap a l'agressor (una volta detectat, amb la telepatia i la fe l'agressor primari) i tot el que això comporta de destrucció. Crist va expressar-se de la manera en què l'amor de l'agredit cap a l'agressor, amor que no gaudi; provocaria la destrucció de l'agressor, però sempre si no hi prenem abans mesures per a contrarestar aquesta destrucció, com ara el desig ferm d'alliberament de l'agressor d'aquest mal, que pot, si ho fem així, provocar-li la major de les catarsis, a l'agressor, fent-li veure, si més no, a la llarga, l'abast de la seua acció, doncs tota acció té una resposta al Cosmos, fent possible per a accions futures la possible esmena, tot i que la “manca” o la imperfecció de la realitat i del llenguatge sempre hi romandrà; però com un coix pot hui guanyar-se la vida front a un altre coix de l'antiguitat, hi haurà i esdevindrà un salt qualitatiu del mal cap al bé. Si podem anomenar bé o mal a la “manca” del llenguatge i a la imperfecció que rau en tot.

dimecres, de maig 25, 2016

La necessària asimetria dels sexes

L'asimetria dels sexes, i quan dic sexes em referisc al poder simbòlic, és evident, per més polítiques tendents a la igualtat que vulguem posar en marxa i, mentre més ens acostem un sexe a un altre, el yin al yang, més s'obri aquesta diferència.
Què seria dels normals, normòpates, normâles o normascles si no tingueren la possibilitat, davant de l'enveja del penis d'una dona, de poder tenir el fal·lus o poder simbòlic que els permetera l'equilibri? Què serien anul·lats, castrats o morts.
Mireu, en ma casa, i dins de la meua nevera hi ha unes deu botelles d'aigua fresca, tres de les quals tenen el tap de color roig, mentre que les set o huit restants el tenen blau, doncs es dóna la casualitat o causalitat, ambdues es confonen si les mirem amb els ulls del filòsof, que són habitualment les del tap roig les que omplim, la meua dona i jo, les darreres.
Què hi ha una consciència en nosaltres discriminatòria contra les del tap roig? Dons sí, no només discriminatòria, sinó com dirien algunes activistes actuals, "sexista".
És l'odi contra allò femení, xicotet, lleig, brut, roí i altres adjectius que el representen, com a atributs, en la cultura jueu-cristiana, del mal.
Què potser hi ha també una asimetria en la mateixa matèria, és a dir, és que té aquesta matèria la capacitat de la consciència? Això jo no ho sé, el que sí se sap és que l'observador, ja siga un ésser viu, una substància orgànica o una simple cosa o objecte, crea la realitat, i també la modela, com van demostrar els físics quàntics amb el principi d'incertitud de Heisemberg.

diumenge, de maig 22, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. Quan la neutralitat és encara possible

Fidels a la nostra identitat com la poesia ho és a la Universalitat.
Religiós, escriptor i poeta Pere Casaldàliga.

Hi ha certs moments en què posar-se en el discurs de l'analista o com a simple observador pot semblar una postura indigna, és el cas dels lluitadors contra Hitler o Stalin i moltes altres bregues, són moments en què no hi ha una altra eixida que decantar-se, hui al Principat, a la Comunitat Valenciana, a Espanya, prémer el gallet de la discòrdia em sembla una postura covard, per la seua facilitat, una postura còmoda.
Què vol majoritàriament el poble català? Una Catalunya independent i catalana.
Què vol majoritàriament el poble espanyol? Una Espanya una i castellana.
Què proposa un home com jo? Poder parlar la llengua catalano-valenciana a Espanya sense humiliacions, dit d'una altra manera: Llengües pròpies i històriques vehiculades a llurs territoris i un racó en l'ensenyament, com ara una assignatura a les escoles per al castellà o segona llengua en aquests territoris, que posarien aquesta llengua al seu lloc, ser la segona llengua en aquests territoris.
No es pot impunement reprimir i menys encara inhibir una llengua sense rebre del Cosmos la resposta, no es pot humiliar ningú lingüísticament a la terra dels seus iaios sense suportar la reacció del Cosmos.
Jo moriria sense el català-valencià, però també sense el castellà, però com que he acceptat la meua mort, que Déu vulga, siga, bé, quan siga, només busque la millor solució i única possible: Cap humiliació lingüística. Vehiculació de les llengües històriques a llurs territoris i cura i lloc per a la segona llengua, una assignatura a les escoles, primant-se mitjans de comunicació en les llengües històriques i pròpies, carregant amb impostos la llengua segona, en acabat, Espanya una i diversa, Unió Espanyola veritablement plural.

dijous, de maig 19, 2016

Nines, pepsicòloga i abocada

Nines era una valenciana de curta edat i pla enteniment, es dedicava a la pepsicologia, que era com anomenaven els enòlegs a destall els contractes amb l'empresa Pepsi-qola, treballava a mitja jornada i a hores intempestives als laboratoris de la dita marca provant i dirigint el sabor de la beguda.
No fumava, no bevia, no menjava en excés, no es tirava pets i, no fotia des de que el seu xicot, un xiquet que va conéixer als cinc o sis anys d'edat i fill dels amics de sos pares, va trobar una altra núvia, ningú dels dos van saber fins als trenta anys – encara per venir – que estaven enamorats l'un de l'altre.
Per a substituir aquest amor primigeni i frustrat va haver de llegir i llegia molt, des de Spinoza a Plató, passant per Nietzsche, Sartre, Marx, Hegel; com heu vist sense ordre, tal era la seua espenta esdevinguda d'aquell amor desgraciat, però tot i que els majors l'advertien de que es podia ficar amb algun normòpata i eixir escabellada, ella no feia cas, anava de xicot en xicot i en les bregues nodria el seu gaudi, que això sí, li donava grans moments de plaer, però en realitat no fotia, estava abocada a una vida fosca, com la Beauvoir, pel que li van posar el malnom de l'Abocada.
I el seu pitjor drama, que no tragèdia és que no volia eixa vida, i no va ser tragèdia perquè un angelet un dia li va fer recordar aquell amor, va plorar, com diu el llibre que ho va fer Nietzsche, per son pare, existent o de facto, i com un regal del Cel va veure la llum, el seu home no era el mateix, doncs darrerament ja hi vivia amb un, ell havia canviat, ella havia canviat, novament Cupid li donava l'oportunitat de l'amor, tot i que mai no sabria ni qui encarnava al déu, ni com, ni perquè, era una simple dona.

El Sento, un home que estima la justícia


Si dec alguna cosa a algú, no m'equivoque, sé que no és a una sola persona, ni tan sols a un partit, un govern, una classe o a un col·lectiu, dec tot el que tinc i sóc, si es pot arribar a ser, a tot el món, a tot l'Univers; però hui he de parlar de Sento Suárez Bonet, un home que junt a la meua cosina Lola ha estat dels molts que en aquests darrers onze anys han confiat en mi, però no per això li estic menys agraït, i han confiat en mi d'una manera decisiva i conscient.
Mai no es coneix del tot a cap persona, però sé d'ell que va nàixer pels anys cinquanta o finals dels quaranta, i sé també que és un home just, bo i amant de la justícia i de la igualtat.
Ha estat dels pocs que quan la vida em tenia tombat a terra i amb una bota al meu coll, va descordar-la i va tornar-la a un ja vençut enemic, no, no ha tingut molta sort aquest home, però el seu bagatge humà i intel·lectual no deixen lloc al dubte, és un veritable Quixot.
Amb la carrera d'història al seu currículum és coneixedor dels amagatalls d'aquest poble, i de la seua història, un poble que estima, però abans que al seu país estima als seus amics; així si voleu tenir la lleialtat d'una persona com a valor segur feu-vos amic d'ell, no és un ximple, però és bo; no és un violent, però és un revolucionari, que ha pres la praxi des de jove lluitant per la democràcia i ha seguit al sindicat ajudant persones que l'amo volia domar.
I per aquest afer s'ha hagut d'engolir moltes indignitats, fins ha lluitat per aconseguir el fràgil equilibri entre la seua vida i existència i la defensa de qui estima i vol el millor, el món, tasca impossible, però que ha fet sense taca; potser de vegades ha hagut de plorar per haver-se agafat a un corder per no ser engolit pels ullals del llop, però la seua obra ha estat un exemple de dignitat, de justícia i d'humanitat.
Per això li dec un any de la meua vida, ell em va defendre, ja vos ho he dit, quan el ramat i el gos guardià volien fer-me passar pel llop, quan degut a les meues faltes ni els més sants alçaven una mà per a sostenir-me, quan veritablement em calia una espenta segura i ferma, gràcies Sento, la teua jubilació ha estat per a mi el teu comiat, però vas xafar el camí de Marx, de Hegel, i de moltes ments que van saber tenir en comptes, si més no, el dubte de l'existència dels déus com a axioma, doncs a eixos déus els demane la teua felicitat, per tota l'Eternitat, la teua felicitat plaent i viva.

dimecres, de maig 18, 2016

El lleure d'un escriptor, Rafael Marí

Pepe Sancho, gràcies
Rafael Marí Sancho és un escriptor i periodista valencià que ha estat format multidisciplinàriament, ell va triar les ciències com a model educatiu, però la vida l'ha portat o millor dit, ell es va adonar de què el que veritablement calia explotar no eren les màquines i llurs subproductes, sinó l'ànima humana, l'Home.
És un home, ja vos dic, del Renaixement, del nou renaixement, de la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, ell com a home intel·ligent, savi, culte i sensible necessita del reconeixement de l'altre, com tot lo món, però sent un home del renaixement també ho és de clàssic, i estima l'amistat de persones de totes les condicions, en el bon i humà sentit, tal és la seua estima per la cultura i la llibertat.
Treballa al diari valencià “Las provincias”, però tot i estar de grat amb els amos, aquests mai no són capaços de furtar-li les seues paraules i les seues converses a l'hora de l'esbarjo; ell ho remarca: Només treballe de nit.
Per això ningú no té, segons la constitució, el dret de furtar-nos simbòlicament les nostres paraules, les seues tres llengües, el castellà, el català-valencià o el francès, doncs també parla en francès. I em preguntareu perquè faig aquesta eixida de to, si tot és perfecte, lícit, legal i correcte? Perquè ningú no té el dret, ni tan sols com a favor, ho remarque per a evitar oblits innecessaris, a furtar simbòlicament les paraules de ningú, perquè tot lo món tenim el dret a publicar, ens empara la constitució espanyola, als nostres moments lliures el que ens vinga de gust, sense ofendre ningú; per al gran públic o per als amics.
Mireu, jo no faig cotxes fora del meu horari de faena, ni recull carxofes o jolivert quan estic de lleure a l'Albufera amb els meus amics, ni em pose a dirigir des del Club Nàutic quan faig una escapada amb els meus partenaires o esposa, en fi, siguem pràctics, com em consta que ho som i serem.


Gràcies.

dilluns, de maig 16, 2016

El nou lloc dels barons. Els robots

Tots els que coneixem una miqueta les persones fredes sabem que els robots, per a nosaltres, les dones, el 80 % de la població, han existit durant tota la Història, representats en ells.
Els normòpates, els barons han suposat eixe 20 % restant i han ocupat el lloc de robots, aquella tasca que està a punt de fer la intel·ligència artificial.
Però les dones són el futur de la Humanitat per la seua capacitat d'estimar, qui estima “crea” i crea en el més ampli sentit de la paraula, quan una dona envia, per la seua enveja del penis a un baró a la guerra simbòlica o real, baró en el lloc d'home o de dona; està fent un acte de creació, la vida ha tingut aquesta estirp, la dels barons, com a amos i “robots” que per la seua immensa consciència governaven el món.
Però quin serà el lloc dels barons dins de deu, quinze anys? Doncs la tècnica té la capacitat de créixer geomètricament. El lloc dels barons normòpates serà doble, els més freds tindran la tasca de controlar als informàtics que controlaran la màquina, i els més tendents al discurs histèric, fins i tot els del discurs capitalista hauran d'aprendre a estimar, per a poder crear, per a poder ser útils, per a poder-se guanyar la vida, millor dit, diguem-ne útils amb la creació femenina, imprescindible.
Com es desenvoluparan les relacions econòmiques si les persones, el 90 % de la població, ja no oferiran la seua mà d'obra? Perquè el treball el faran les màquines, els robots? Mitjançant la creació, l'amor i la bondat de les dones, a la Nova Era de Déu, Crist i Dionís la major part dels barons normòpates aprendran a estimar, tot pensant que “tot” té consciència i que cada “cos” està habitat per éssers immaterials.
Caldrà prendre's seriosament les divinitats i saber obluir*, per arribar a saber estimar i trobar un lloc dins de la societat on els robots prendran el lloc de nous barons, i hi conviuran amb els barons controladors de robots i les dones.
Els barons sempre pensaran que les divinitats i llurs efectes tindran una explicació determinista, no serà així, però com durant tota la Història només les dones ho sabran, tot i ser una veritat indemostrable.

*Obluir: Paraula creada per mi, que és el terme mitjà entre oblidar, en què la cosa queda a l'inconscient o preconscient i forcluir, que resta en el més horrible no-res. Per a estimar serà important obluir, per a poder crear i obtenir un lloc entre les dones, l'amor només habita en la inconsciència, en l'inconscient.

diumenge, de maig 15, 2016

Linux i Open Office, sistemes i programes gratuïts

He descobert mitjançant Miguel Embuena, un amic que conec fa molts anys, una nova plataforma d’escriptura, sé que la major part de les persones no la fa servir, potser perquè dóna més problemes, no és cert, és igual que la seua rival, o perquè està pràcticament enfosquida per la seua més important competidora: L’empresa Microsoft amb el seu Windows i en aquest cas l’Office per a Windows.
De tant en tant et trobes amb un romàntic o un idealista, tot lo món sap que tenim còpies del sistema operatiu Windows i de l’Office de Windows sempre que ho volem, demanant-los a algun amic que els tinga i ens els vulga deixar. Però seria això possible sense aquests “folls” de la informàtica que treballen tot plegats i lliurement per a donar-nos programes que pengen a la xarxa i que ens podem baixar de forma gratuïta? Jo crec que no, doncs Microsoft ens deixa copiar els seus caríssims productes perquè vol tenir una posició dominant al mercat, és a dir que tothom faça servir els seus programes.
Tot i que li han eixit unes pústules a la cara que es fan cada colp més purulentes, aquest xics de la informàtica cada volta perfeccionen més el seu software i el fan més fàcilment manejable al usuari mitjà i inclús a qui només sap fer servir programes bàsics. Crec i espere que arribarà un dia que la informàtica, si continuen havent-hi els ariets que tomben les portes del castell de Microsoft, esdevindrà totalment gratuïta i més assequible no per a l’occidental mitjà sinó per tot lo món.
Un gran somni aquell dels joves informàtics que es cansen de que els enganyen amb aquest o aquell producte més sofisticat però més car. Fa cent i tants anys va ser la negació de la propietat privada, hui la història es repeteix però d’una manera més civilitzada, amb generositat i despreniment, no sé si fan mal a algú però la idea es bella i gran; jo he pres exemple, he instal·lat Linux al meu ordinador (Això si, cal ser realistes, a una partició) i he fet aquest article amb l’Open Office.
De fet aquest article el vaig fer fa més de deu anys, ara sempre faig servir el Writer d'Open Office, la versió del Word, i puc dir-vos que té el corrector de català del Principat, de català-valencià de les normes de l'AVL i de la RACV, sí, fins i tot els secessionistes estan representats en aquesta plataforma tan sencera i plural, fins i tot té totes les altres prestacions de l'Office de Windows de franc i és compatible amb ell. 

dijous, de maig 12, 2016

Parlar català-valencià, la meua manera de ser espanyol

Dir sóc valencià, que ho sóc; dir sóc espanyol, que també ho sóc; o dir sóc francès, italià, estatunidenc o català és un acte d'amor, amb el que l'amor té de despreniment i de mort simbòlica, donar el nostre ésser, de cedir la nostra vida, veritat i prestigi en pos d'una inexactitud; ningú no ha arribat mai a ¿ser? Què és ser? Ser és una entelèquia, és arribar a la culminació d'una vida, de tot, arribar a la meta, a la mort. Què és el que ens fa ser valencians, en cas de que poguérem ser? O espanyols, europeus o euro-asiàtics? La comunicació, la família, l'entorn i la llengua en darrera instància, després ja venen altres superestructures com la política o la frontera, perquè el que abastem de territori en la nostra vida és el que ens arriba a mesurar la sola de les sabates.
Dit açò vos diré que la meua pàtria són les meues llengües, la meua família, que m'ha donat la possibilitat de garbellar la realitat a la meua manera i tot el que m'envolta, tot lo món amb que he tingut relació, per això quan per la televisió ens parlen de llengua espanyola jo entenc també la llengua catalano-valenciana, la basca, la gallega, la lleonesa, l'aragonesa i, com no! També la castellana, no es pot anomenar llengua espanyola a una sola llengua espanyola, a una sola llengua de la nació de nacions que és Espanya, repetisc a una sola llengua espanyola, perquè això indefugiblement exclou els valencians, perquè la major part d'aquests parlen el català-valencià.
O quan els dimonis d'aquest país interns i externs defenen la llengua única sota límits insospitats, o fregant els límits de la podríem dir de vegades la coacció i moltíssimes vegades la manipulació, em sent ofès, mireu, mon pare, a l'igual que jo, era espanyol i pràcticament no feia servir el castellà, ara al seu favor puc dir que era químic i deia que era còmic, és així com faig jo mateix, perquè es nega als espanyols ser espanyols? Perquè es nega als valencians ser espanyols? Perquè es nega als valencians ser valencians? Si ser valencià és la meua, la nostra manera de ser espanyols?
Jo sé que Sòcrates va morir per seguir i estimar la llei que el va condemnar a mort, així la llei empara als valencians per a poder parlar la llengua dels valencians, però i l'amo?
Penseu-ho!

dimecres, de maig 11, 2016

Quan tombar el rei és una victòria

És en la culminació del nostre desig que trobem la mort simbòlica, què vol dir açò? Que una persona o ens en acabar una tasca li esdevé l'avorriment, que és en el camí de fer qualsevol projecte que fruïm, que gaudim, estimem i desitgem i, és en finalitzar-la que després d'un xicotet període de complaença tornem a buscar nous afers.
Jo sóc dels que els agrada tenir alguna cosa trencada a casa meua, no per res, sinó perquè si tot estiguera rígidament perfecte podria ser jo qui es clavillara.
Hui el meu cunyat, que ha estat el meu fill simbòlic, meu i de la meua dona i germana seua, m'ha citat, ens ha citat a sa casa per conéixer un nou amic, un vell conegut a qui jo havia inconscientment apartat d'ell, que tornava, era el nou fill simbòlic de la ja nova parella dels meus cunyats, el meu cunyat, ja amb parella, ja no em necessitava i volia amb un enfrontament com en l'engany de l'amor del Banquet de Plató segellar la seua filiació amb aquella persona i trencar el nostre contracte tàcit.
Jo he al·legat una indisposició, dolor de queixals, fals dolor i no he anat, la meua dona, que ha comprés la situació i jo no hem anat, és que hi ha vegades en què per evitar-te un mal tràngol cal tombar el rei i, no entrar a una batalla perduda d'antuvi, el meu cunyat serà sempre el meu cunyat ho vulga o no, i potser arribe un moment en què ell amb una personalitat capitalista deixe eixe lloc de fill propi d'aquest discurs i entre a una relació entre pares, amb mi i d'igual a igual.
Tombar el rei de vegades és necessari, i més quan has aconseguit la teua fita, una dona i un fill simbòlic per a qui estimes com qui és, família teua.

dimarts, de maig 10, 2016

Els tipus de castració simbòlica dels cinc discursos humans


La meua il·lusió, possible o impossible, és que no hi haguera mai pobres ni malalts, que els hòmens del discurs de l'amo no escoltaren a la seua dona o en certa mesura l'escoltaren i que no es castraren, per tant, amb la pèrdua de salut o amb la violència, mal físic. Que el discurs capitalista no siga portat per l'element femení o yin i no fera una hecatombe amb la seua forma de castració, els diners, que no feren una fallida econòmica o un simple i dur desnonament, alié o propi. Que el discurs histèric no arribara a la “castració” simbòlica, tot i admetre l'homosexualitat, però no per a qui no la vulga, que no arribara a la castració simbòlica com indica Freud, que és una explicació, la seua, de l'home histèric. Que la castració dels hòmens del discurs universitari o de la ciència no faça pires de llibres per a cremar la cultura i no es vegen persones amb la sensació de no tenir una veritat, tot i ser aquesta tan vàlida com el desig, el gaudi o l'amor, un valor relatiu.
I que finalment, l'últim gran discurs, el de l'analista, que frueix en veure l'histèric, el de la futura Humanitat, en veure'l al lloc principal, doncs que el darrer gran discurs en aparéixer, el de l'analista, no veja a la Humanitat, a l'Home desaparegut.
Que podem fer per a què aquestes cinc maneres de castració simbòlica, que corresponen a les cinc personalitats bàsiques humanes, no tinguen una veritable castració, és a dir, la mort? Una mort física? L'únic que podem fer és deixar una miqueta de banda la part masculina, només en certa mesura, en un cert grau, tot i no voler parlar jo mai de valors quantitatius, però tant yin com yang han de prendre la seua importància, el seu equilibri. I que, com deia, finalment totes les persones o el major nombre possible de persones puguen transitar per tots cinc discursos, des del de la pèrdua de diners, passant pel de la pèrdua de salut, pel de la castració simbòlica temporal o el seu contrari, en el cas d'una dona hètero al discurs histèric, és a dir, la presa del fal·lus no desitjada, o la pèrdua de la seguretat de la “veritat” o finalment la del de l'analista, veure que el discurs histèric, el de les dones (no és dona qui té vagina o penis, i no parle de connotacions sexuals) no arribe a assolir el mal anomenat ¿poder? I pose entre interrogants la paraula poder, perquè serà la Nova Era la del transit entre tots els discursos, una Era en què la part femenina o “àcrata” hi conviurà amb la masculina, les etiquetes, els conceptes, els marges, el poder. I tots podrem transitar o gairebé tot lo món pels cinc discursos humans.
I podem pensar que si hi ha gent que només estiga a un discurs és perquè un altre està només a un altre, que si algú no concep el bé és perquè hi ha qui no concep el mal o a l'inrevés, per això està el tercer camí entre l'Eros i el Thànatos, entre el yin i el yang, entre allò masculí i allò femení, entre gaudi i desig, entre Bhrama i Shiva, entre Pare i Fill; i aquest terme mitjà és la inconsciència, la inconsciència de l'amor, que només amb ella es pot portar l'amor, de Visnú, de l'Esperit Sant.

dimarts, de maig 03, 2016

Quan una llengua mor

Quan una llengua mor hi ha un fill i una filla que pronuncien “mare” com a primera paraula i són escoltats per dos pares enamorats i amants de llur família.
Quan una llengua defalleix mor un soldat que lluita i deixa la vida pel seu poble i, hi ha un home que diu “ai mare!” i s'acomiada de la vida.
Quan una llengua deixa de ser parlada hi ha sempre un pobre vell que se sent estrany al poble que el va veure nàixer, perquè els jòvens ja no l'entenen.
Quan una llengua és oblidada un munt de llibres acaben al femer de la Història, un grapat d'històries contades o escrites engrogueixen i esdevenen pols, una pols que el nou conqueridor ni tan sols farà servir d'adob.
Quan una llengua s'acomiada hi ha un fill que diu adéu a son pare al seu llit de mort.
Quan una llengua es perd es perden les esperances de xiquets estudiosos dels poemes i gestes dels seus avantpassats, que senten que ja ningú no perd el temps en estudiar-los.
Quan una llengua és reprimida queda l'odi del parlant en veure com els nouvinguts li exhorten a soterrar-la dient-li “¡en cristià!” o més astutament amb un exhort manipulador, el més gran exhort "no t'entenc, em podries parlar en..."
Quan una llengua deixa de viure i de jugar pels carrers ja els xiquets no canten al burro va o al sambori i, els vells criden desnaturalitzats sense cap saviesa.
Quan una llengua es deixa d'ensenyar els més vells i savis ja no tenen eixa manera de viure i es perd eixe saber que ella els donava i ja no el transmeten als infants.
Quan una llengua es fa útil hi ha un boig que ja no delira ni escriu la salvació del món a una fulla amb sàvia i amb lliris.
Quan una llengua ja no parla a Déu, Déu se sent més sol i els hòmens acaben rebutjant-lo.
Quan una llengua ja no canta deixen de parlar els poetes, els hòmens de Déu, els filòsofs.
Quan una llengua mor mor tot un poble, mor l'Home, l'Home mor una mica més.

dilluns, de maig 02, 2016

Déu i consciència II

Creieu que pot haver un clon de persona que tinga la consciència de l'original? Jo crec que no, mireu, si férem un clon al que li ficàrem connexions cel·lulars i nervioses idèntiques a les de l'original, cosa impossible, faltaria la mateixa matèria, però i si aconseguirem fer un clon amb la mateixa matèria que el primer, seria la rèplica exacta? Jo el que veig és que no és tan important la matèria amb que estiga fet, ni tampoc les connexions cel·lulars, sinó que hi ha quelcom que va més enllà de la matèria.
I ara vos parlaré de santeria i d'animisme, no heu parlat mai amb un familiar vostre difunt i vos ha vaticinat les coses que irremeiablement han arribat a passar? Jo sí. I crec que la matèria podria o pot desdoblar-se, però mai arribar a fer un altre clon idèntic, un altre jo nostre fora de nosaltres i dels esperits que ens habiten en cada moment.
Farà més de vint anys un amic filòsof va arreplegar materials per a fer el seu treball filosòfic, que versava sobre si un ésser podria ser repetit, la contestació de tota la filosofia era que no, que era impossible, i eixe va ser el seu resultat i conclusió; hi ha un altre “material” fora de la matèria, tot pensant com diu la psicoanàlisi que el nostre jo no és nostre, el nostre jo és un lloc habitat per ens de tot tipus, que poden habitar igual que a un ésser humà a un animal, planta o cosa.
Però açò és indemostrable, el que ens demostra que la ciència només és apta per a explicar la realitat del normòpata, de l'amo, el dia en què ho sapiem veure farem el segon gran pacte amb l'amo, la consolidació de la Nova Era de Déu, Crist i Dionís.

diumenge, de maig 01, 2016

La Comunitat Valenciana, de la despulla al protectorat

He estat a punt de titular aquest article amb paraules més fortes, com ara espoli, però no és amb violència com es despulla a aquest país, a aquest regne o a la mateixa despulla del nom, sinó amb la norma, i emparats sota una llei, que fa primar sempre a Castella, el botxí hegelià, contra València, la víctima, també hegeliana; tot i que hi ha hagut moments d'espoli, certament, en la història d'aquest poble.
És cert que la relació entre sexes sempre és asimètrica, però l'element femení espera sempre, i resulta sempre una llarga espera, el reconeixement del masculí. No, no és casualitat que l'estàtua de la dama d'Elx estiga a Madrid, de què pràcticament, tot i suposar el 13 % del país, no se'ns anomene a la televisió espanyola, jo la solc anomenar castellana; si no és per motius luctuosos; que ens hagen llevat la televisió dels valencians, i siguem junt a Ceuta i Melilla i algunes comunitats xicotetes les úniques en no tenir-ne.
Penseu que tota l'obra de Sorolla no és al nostre territori, a museus valencians, em podreu dir que la va vendre al millor postor, però penseu que sense un bon govern i valencià poc es pot fer pels nostres, que s'haja desmantellat tot el teixit industrial valencià, des del ferro fins al tèxtil, passant per l'agricultura, la taronja, que ha mantingut a Espanya durant més de tres dècades, que s'haja desmantellat també, sí, també, el sistema financer valencià, que hi haja un monument valencià, no recorde ara el nom, que ha estat traslladat, pedra a pedra a la Comunitat de Madrid, que se'ns haja assimilat lingüísticament i que després de tot no ens deixen un sistema educatiu íntegrament en català-valencià, tot i haver-nos endeutat el govern castellanista valencià dels darrers vint anys amb quaranta mil milions d'euros.
Potser és un munt de casualitats, però jo no hi crec en les casualitats, quan tot i ser després d'Andalusia i Extremadura l'autonomia més pobra de l'estat, i encara som la segona que més dóna a aquesta Espanya que ens ignora.
Si no estiguérem al segle XXI pensaria que estem vivint en un protectorat espanyol, com ho van ser Guinea o el Sàhara, ben cert que m'ho recorden tots els dies aquells que volen, dia sí, dia també, fer-me canviar de llengua, fer-me passar al castellà amb males maneres o amb manipulacions.
Fins quan valencians?