València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, de juny 19, 2016

Lleialtat i ideologies

Hui dues persones s'han rigut de mi, jo no m'he vist afectat, sé més per a guarir-me que el que puguen arribar a ferir-me; un superior ha rebut el suport d'una persona, que també me l'havia oferit a mi aquest ajut, però jo per lleialtat he hagut de rebutjar l'oferiment, jo haguera pogut tenir una llarga temporada de força i poder, de benestar, però per damunt de les ideologies estan les persones.
Jo sóc lleial, i tot i que la persona per la qual he apostat no pot ajudar-me, li dec tota una sèrie d'experiències, i les experiències es paguen, a més de la meua amistat.
Ambdós en riure's encara no sabien l'abast de la seua acció, i com dos xiquets han llançat els coets fregant-los amb les mans, sí, ha estat una palla del tot efímera, perquè, quant els durarà la seua joia? A l'un per aconseguir un inestable company de viatge i a l'altre per poder mantenir un treball que és el seu únic patrimoni.
Jo tinc les meues ideologies, que de ben segur faig servir quan els parle a aquests i a tot el món en català-valencià, o quan em pose del costat del feble o quan em disculpe per una errada comesa sobre algú, o quan m'he de doldre de no haver prestat atenció a un company en un moment de ràbia, però per damunt de les ideologies estan les persones, i jo me les estime, tant com a aquelles, però de ben segur igual.
Gràcies, P., no he sabut veure que el teu requeriment era del tot humà, i gràcies, R., el teu ajut, tot i sincer no l'he pogut acceptar per les raons que abans he exposat.
I com no, gràcies a tot lo món, gràcies a la vida que em fa sentir, escriure, parlar, patir, pensar, fruir, en definitiva, viure. 
I ara, que ja m'han llegit ho puc dir, què faria jo amb deu anyets més de prosperitat si el món s'afonara?

divendres, de juny 17, 2016

Pederàstia, conducta proscrita per motius obvis


Cap conducta humana o animal pot ser desarrelada sense que l'equilibri eco-sòcio-biopolític quede alterat, ja ho van intentar superpotències del segle XX amb un resultat nefast, la II Gran Guerra i hui una tercera suposaria l'Apocalipsi.
Jo sé que a cap pare del món no li agradaria que el seu fill fora captat o segrestat per una màfia de la prostitució, és més, a molt poques persones els agradaria la idea de l'existència d'aquestes màfies.
I sé també que una persona pot viure sense llegir, sense fumar o sense anar al futbol, com també sense fer l'amor, però cap persona del món, sense una espiritualitat forta, una sublimació adient o una gran dosi de disciplina pot deixar de fer l'amor, no, no esperem que una persona privada d'aquest privilegi, tot i ser perfectament possible, no esperem que siga una persona totalment equilibrada.
Hi ha hagut veritables monstres perfectament casats, com també perfectes imbècils que s'han dedicat a l'espiritualitat amb totes les seues forces, però tinguem una mica d'empatia i pensem en una persona en què el seu objecte de desig haja quedat en una època infantil, de tots és ben sabut que els professors a l'antiga Grècia feien l'amor amb els seus alumnes i tenien una relació d'amor-autoritat amb ells, i que en tots els temps hi ha hagut qui ha trencat la llei del sentit comú per a transgredir amb aquesta conducta.
Hui amb la revolució tecnològica ja és possible, i què dir dins de deu o vint anys amb els robots, que ja existeixen actualment, no siguem més papistes que el Papa i no anatematitzem la conducta en si, possible ja amb els robots, i per tant ja perfectament legal i lícita, i sapiem veure que no són malaltes aquestes persones, sinó presos per un tipus de conducta proscrita per motius obvis, la manca d'autoritat sobre si mateixos dels xiquets, l'estètica a banda de trencar les estructures familiars, perfectament reparables aquests inconvenients amb la discreció que pertoca a aquest tipus de conducta, tot i que siga a partir d'ara amb robots.

dimarts, de juny 14, 2016

"Heteropatriarcat" o simplement malestar femení?

Ja va dir Nietzsche que hi ha dos tipus d'hòmens, els conceptuals i els intuïtius, els segons saben que hi ha una realitat més enllà dels símbols, de les paraules; i els primers s'encarreguen de delimitar sota un símbol un infinit de significats, de sentiments o de coses.
Hi ha l'hètero? No, la paraula és un concepte d'aquells hòmens freds, els conceptuals, per a limitar i delimitar un infinit de sentiments, com tampoc no hi ha l'homo, tot i que hi ha qui s'enamora de la paraula per a en una lluita infinita contra si mateix arribar a “Ser” i esdevé homo, o creu “Ser”.
Des de l'esquerra més ingènua se'ns està venent la idea de l'heteropatriarcat, i aquest no és res en si, sinó el malestar de les dones, la seua histèria, que lluita contra si mateixa per arribar a “Ser” i l'expressa amb la mort o violentament d'ella mateixa dirigit al Pare, Déu, l'Home.
L'Home tampoc no és del tot sencer o complet i té la seua part femenina, i ha lluitat contra si mateix també, d'una altra manera, però també ho ha fet, l'Home s'ha identificat contra Déu, en una lluita per arribar a ser el Rei Mides, i va pretendre matar Déu; les dones i la representació de l'Anticrist, la Dona, també ho ha fet, però aquestes en una lluita d'identificació contra l'Home.
Ja ho diu Lacan: “El que la dona vol ho vol Déu”. Així la història haurà de deixar per a les dones, per a què aquestes hi convisquen amb la idea d'Home i tots alhora en paus, sent la veritat, mentida o no-res d'aquestes realitats per mi exposades com el llibre o la sopeta que el xiquet, la societat, menja o llegeix.

dissabte, de juny 11, 2016

Em preocupa el meu cul

He titulat aquest article amb el nom d'una cançó ja antiga de l'Ovidi Montllor, però tot i amb el títol parlaré dels sindicalistes, sí, molta gent pensa erròniament que a aquests homes només els preocupa el seu cul, res més incert, ser sindicalista és rebre malediccions, ensurts, esglais, vituperis i molta faena; de vegades tirant de mòbil, altres fent ajuntar-se la gent, els treballadors, per aconseguir un jornal just, evitar un acomiadament o el que s'està fent més habitual, un despatxament col·lectiu mitjançant mobilitzacions al carrer i a tots els àmbits de la vida social i política.
I han de nadar i guardar la roba, estar en el tall de la navalla per a complaure el major nombre possible de persones, per aguantar insults sense perdre els papers, o estar de vegades requerits per la justícia.
A banda hi existeixen les intrigues que d'una o altra manera tothom ens entestem a crear i, ells amb el nostre ajut han d'evitar i regatejar, i generalment, sempre pot haver-hi excepcions, pel bé general; alguns els titllen de marxistes, com si la paraula els igualara a un Mao o a un Stalin, uns altres pensen que el que volen és no treballar i salvar el seu cul, però gràcies a aquestes persones i a la seua tasca el món del treball ha assolit fites de prosperitat mai pensades, que malauradament hui s'estan oblidant, les persones tenim tota la informació del món i ens acomodem en quant tenim un bon sou i, com és natural no tothom valem per a les mateixes coses, però el cas dels sindicalistes és el paradigma de la política grega de carrer, la que pot tastar-se i no és només una papereta en una urna un dia de festa, molt lloable per cert i necessària, sinó que és una de les obres humanes més perfectes, una miqueta de dret, filosofia, política, història, etcètera.
Potser algú i tot lo món alguna vegada a la vida s'ha sentit defraudat pels sindicats, però si no fóra per aquesta invenció de la política, que toca de peus a terra, potser encara viuríem en un món on el discurs de l'amo i el discurs capitalista tindrien tota la legitimitat del món per a fer servir la plusvàlua de les relacions humanes sense cap embut.
Hui em lleve amb admiració el barret pels sindicalistes, sobre tot per dos d'ells Roberto Lisart i Vicente Suárez de CCOO, i tot i que la meua experiència amb els sindicats ha estat com tot, una de cal i una altra d'arena, sempre la palada de cal ha estat més grossa i determinant.

dijous, de juny 09, 2016

Els valencians, auto-odi i cabuderia lingüística

Si una cosa tenim els valencians a banda del nostre auto-odi és la cabuderia lingüística, si seguim emprant el català-valencià en un 20 o 30 per cent com a primera llengua de relació a la nostra àrea metropolitana, cosa que voldrien amb l'euskera en tot el País Basc, i després de trenta anys amb un sol canal de televisió en la nostra llengua, que van arribar a ser tres, finalment amputats, front a les seixanta o setanta en castellà, o hem mantingut la nostra Senyera Reial davant la Batalla de València en què des de Castella es va atiar la divisió entre els valencians i les seues senyes d'identitat, batalla que no només es va circumscriure a la ciutat de València, sinó a tota la Comunitat, és per alguna cosa.
Si després de posar-nos difícil, durant més de vint anys, l'escolarització en la llengua del país hem seguit parlant-la, és també per alguna altra cosa i, finalment quan Castella ja celebrava la derrota lingüística dels valencians, centrada en el Cap i Casal, ens ix Compromís, bo o roí l'únic partit que defensa allò valencià, que tot i no poder fer massa en quant a la immersió i el redreçament lingüístic, degut a les lleis estatals, està duent a terme, si més no, amb precisió la llei de normalització del valencià, com es va signar temps abans.
Un poble no pot ser assimilat si no és amb una gran immigració, amb tots els mitjans en contra i lingüísticament, amb polítics del grup lingüístic invasor i, sobretot amb una elit que afavorisca el canvi de llengua per prestigi.
Tot això ho ha tingut Castella durant més de quatre segles, però tot i amb açò, encara es pot creuar la Comunitat Valenciana de dalt a baix, amb algunes excepcions, parlant en la llengua que va esdevenir la pròpia d'aquest poble set-cents setanta-cinc anys ençà.
Esperem que tot i tenir una Generalitat Valenciana intervinguda per l'estat, i no degut als valencians, sinó al partit castellanista que ens va governar els darrers vint anys, es puga fer una veritable política valenciana, no trencadora amb Espanya, sinó agermanada amb ella, com a part integrant, però d'igual a igual, no amb auto-odi, que ens dissoldria amb Castella o amb Catalunya ni tampoc avergonyint-nos d'emprar el català-valencià i els mots més típics valencians, els que els nostres pares, iaios i rebesavis ens van llegar, que ni castellans en un primer terme ni tampoc catalans ens han de fer oblidar.

dilluns, de juny 06, 2016

De l'Home tancat a l'Home endeutat

Si sentírem l'Eternitat els nostres cossos serien eterns, la consciència de l'amor és vida, l'únic impediment a aquesta intel·ligència és que hem de restaurar el nostre cos a la Terra.
Va dir Gilles Deleuze “l'home no és ja home tancat sinó home endeutat”. Als tres registres de la realitat, el polític, l'econòmic i el lingüístic-religiós els hem demanat un gran préstec, a tots tres alhora, tot i que parlaré primerament del polític, la política, la filosofia, la tècnica, la ciència i totes les disciplines humanes han fet un pacte amb el “mal”, tot creix exponencialment, des de l'esgotament de la filosofia, fins la carrera en progressió geomètrica de la ciència i de la tècnica que pot portar-nos fins a la fi si no sabem posar-li límits.
En el terreny de l'economia de tot lo món és sabut del desgavell del capitalisme, que camina pel seu darrer nivell, el capitalisme financer, els diners no són ja simbòlic-reals, sinó fantasmes o dit d'una altra manera, són diners ficticis i sembla que tots hem demanat al no-res un préstec infinit, que llevat de les connotacions marxistes, tots ens hem de sentir una mica responsables.
I en el registre lingüístic-religiós veiem com apostem en una carrera sense fi per la llengua única, que només ens pot portar a l'EGE, endogàmia, globalització i entropia, amb resultats fatals i en el terreny religiós hem esperat que la ciència ens faça immortals, quan Lacan i finalment el sentit comú ens diu “cregueu que aneu a morir”, perquè ens és tan necessari saber que la nostra cursa acabarà com portar espardenyes per a córrer-la.
L'Home és un Home endeutat que espera, com a bon pagador, retornar el seu capital a Déu, aquesta i aquest comés ho farà la Nova Era de Déu, Crist i Dionís on ja som al IV any.

dissabte, de juny 04, 2016

Llibres de dones


Algun dia, amor,
llegiràs el llibre de la meua vida,
llegiràs aquell manuscrit
que jo vaig fer fugint de tu, 
i creient que inventava el món,
llegiràs el gruix
de la meua obra,
i eixe dia et llegiràs a tu mateixa,
Jo hauré posat la mà, la ploma
i cert caire de dona,
la dona que hi ha en mi,
però tu m'hauràs dictat l'arrel.
Eixe dia sabràs
qui és el nostre fill no nascut.

Jaguar, Baco i Dionís

Si una cosa tenim els humans és la nostra capacitat de transgressió, hem de transgredir tots els déus per a poder arribar a la plena "humanitat", però no tenim el dret, perquè així ens ho ha dictat la nostra natura, la nostra ordre genètica, el nostre cos, de transgredir el més sagrat, la nostra devoció o respecte cap a ells.
No es pot fumar cigarretes tota la vida i no es pot fumar tabac sense donar les gràcies a Jaguar, com no es pot beure cervesa o vi o altre tipus d'alcohol sense agrair-s'ho a Baco o a Dionís, els ho devem a tots aquests déus que des de l'albada dels segles ens van posar la idea per a que nosaltres poguérem construir aquestes begudes i poguérem cremar aquesta herba.
Hui li he demanat als déus una cosa, jo sé que són rumbosos i que me la concediran, potser he parlat massa hui, però déus, creieu-me, era necessari.

dijous, de juny 02, 2016

Llengües milionàries, Tamara i el multiculturalisme

No per tenir més oients potencials som més feliços ni ens comuniquem millor, normalment una llengua arrelada al poble i al que més ens estimem ens fa viure més equilibrats amb nosaltres mateixos. Tamara havia nascut a la ciutat de València i tenia uns pares que feien servir entre ells el català-valencià, era la llengua de comunicació normal a la seua família, en arribar a l'edat escolar van pensar que si dominava tres o quatre llengües fortes, milionàries, la xiqueta estaria del tot comunicada i tindria més oportunitats de fer una vida com la que ells no havien pogut tenir, plena. I van fer de la seua filla una esclava del poder i del capital, doncs són les persones que busquen una llengua aliena i predominant per a substituir la seua que no saben que concorde amb ells mateixos gaudirien del saber i no del poder o dels diners, als que mai no arribaran, per la seua condició.
La van escolaritzar al Caxton College i l'anglès va ser la llengua predominant dels seus estudis, a banda del castellà i el xinès que com què era una llengua en auge i la més parlada al món, tot i que localitzada en un sol país, va ser la tercera que van triar per a la seua única filla.
_Amb l'anglès, el castellà i el xinès la nostra menuda podrà fer una gran carrera i així no haurà de passar penúries econòmiques com nosaltres, uns camperols que només en sabem malparlar la nostra i quelcom de castellà.
Però no per tenir més locutors s'és més feliç, tot i que la xiqueta parlava en facebook, en twitter, en MySpace, en messenger, i en altres plataformes on l'anglés, el castellà i el xinès també, perquè no, estaven de moda.
No tenia res a dir per la seua curta edat, però tenia molts amics virtuals i moltes paraules al seu inconscient, fins que va acabar els seus estudis no es va topetar amb el mercat laboral, aleshores ningú no la va comprendre, ni tan sols en el català-valencià que per no haver-s'hi dedicada no parlava, ni en les altres tres llengües, el cert era que sí, sí que la comprenien i tenia milions d'interlocutors potencials, però tant se li feia, va ficar el seu menut cos i el seu ample cervell a engreixar les llargues llistes de l'atur.
Ningú no va donar ajut a eixa jove a excepció dels seus pares que només sabien malparlar la seua llengua, la pròpia del poble en què havien nascut, però que amb tota la bona intenció la van educar com a esclava d'un poder que iguala als seus súbdits sota mínims.