València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, de juliol 26, 2016

Rols i mantres sexuals

Tot i que els discursos histèric i de l'amo no depenen de cap tipus de conducta, sí que se sap que les dones, si volen estar disposades a la penetració del baró han d'estar al discurs histèric, si més no mentre són penetrades i per la seua banda el baró ha d'estar als discursos de l'amo o del capitalista, si vol tenir una erecció factible d'esdevenir en penetració.
El baró capitalista “compra”, sempre entre cometes, a una dona per a posseir-la, mentre que el baró amo la posseeix i, tot i que un home que transite les més hores del dia pel discurs histèric no ha de ser “homo” en tots els casos, sí que és necessari que a l'hora de fer l'amor amb una dona se n'isca d'aquest discurs i entre en el de l'amo o en el capitalista.
Dit açò he d'apuntar que si un baró (i no és baró tot aquell que té penis, i no parle amb connotacions sexuals) fa el rol que normalment a la llar li correspon històricament a les dones, i mentre “furte” aquest lloc a la seua dona, no tindrà cap problema en traslladar-se a l'hora de fer l'amor amb ella als discursos de l'amo i del capitalista, perquè haurà pres aquest rol des de la conquesta, típica dels discursos de l'amo i del capitalista; però si els rols de la llar ja han estat posats per la força del costum en la parella i, han estat donats al baró per obligació, aquest es posarà per la força de la insatisfacció, en el lloc histèric o de la queixa i li serà en una situació crònica, és a dir, en què una dona li obligue a actuar amb el rol femení li serà molt més difícil posar-se en el lloc de l'amo o del capitalista, discursos que frueixen del “manar” i del “tenir”, i és amb aquests verbs bolcats sobre la nostra dona, que ens permeten, i no altres discursos, fer l'acte de l'amor, la penetració.
És per això que el gaudi anal s'estén entre l'”hètero” com a forma de gaudi sexual ja “normal” en la parella, doncs el lloc de dona és en certa manera, i com resen conegudes frases en el món gay, i que ells s'atreveixen a plantajer-nos, és de dominat i de submís, tot i que només a l'hora de fer l'amor, i tot i pensant que hi ha dones físiques que estan en el lloc de barons i a l'inrevés, són frases aquestes amb què els enamorats frueixen de llurs parelles, doncs són mantres sexuals.

divendres, de juliol 22, 2016

Dues pàtries, dues llengües

La llengua catalano-valenciana va ser la llengua de mon iaio Vicent i la paterna de mon pare, aquest home, mon pare, em va llegar el seu imperatiu patern, sempre exhortatiu: _Parla en valencià! Per una altra banda la meua “lallengua”, és a dir, la meua llengua materna no és la llengua de mon pare, del Pare en el meu cas, sinó que és la llengua castellana, la de la porció d'Espanya extremenya i llengua de ma mare.
Per tant tot i que el meu símptoma no és talment aquest, aquesta divisió m'ha forjat com a un home prudent, que mira sempre el terme mitjà de les coses i situacions, potser per a poder quadrar el cercle del meu “Jo”, dividit des del bressol entre l'imperatiu valencià de mon pare i la meua llengua materna i, aquesta divisió ha permès que jo arribara al “parlêtre”.
Per a un castellà que parle normalment i amb assiduïtat en la seua llengua veure a un valencià parlant en la llengua dels seus pares li pot semblar un acte de caprici, capriciós: _Mira! Un nacionalista. Res més alluntat de la realitat, darrere d'un parlant de la llengua catalano-valenciana molt poques vegades s'uneix l'imperatiu patern i “lallengua”, la llengua de la mare, la pluriculturalitat d'aquest país ha fet que ja no hi haja en les zones més despersonalitzades o amb menys polítiques tendents a l'homogeneïtzació de llur llengua una homogeneïtat que resultaria sanadora.
No, no estic en contra del mestissatge, sinó en contra dels caps obtusos en totes les direccions.
Espanya, nació de nacions, no té una altra solució que la presa de la immersió lingüística en tots els nivells i àmbits de les perifèries, doncs els drets històrics són com el sentit comú, gairebé divins, i hem de saber que una llengua morta a posta tarda més de deu generacions en passar al Cel de les llengües, llurs parlants odien, estimen, envegen, i maten en ella tot i morta i degut a la seua mort; mentrimentres la carn pudenta de la seua mort crea infeccions pertot arreu, evitem-les.

dissabte, de juliol 09, 2016

Les primeres fulles verdes del tercer nus

Hui he pogut notar les primeres fulles verdes del tercer nus, aquest nuc ens portarà una Europa sense Gran Bretanya o potser només sense Anglaterra, que estarà amb els USA de facto, una Catalunya independent o un estat federal espanyol en cas contrari, en definitiva una globalització desglobalitzada o una atomització globalitzada, o una intro-oblusió de l'amo, de l'Amo i de tots els hòmens en llibertat.
Açò es farà perquè estem deixant, malgrat tot, creieu-me, de veure la realitat com una lluita marxista, l'estem veient des d'aquesta òptica, com no, la del capitalista, Marx era del discurs capitalista, com des de l'òptica de l'amo, Nietzsche era un histèric que va voler comprendre l'amo i va llegar-nos la seua solució, i presa per Freud tota aquesta realitat ens l'ha fet veure des de l'òptica de les dones també i totes tres realitats unides en paus, que gràcies al dubte de l'espiritualitat ha donat el resultat d'aquestes fulles verdes que ja s'albiren.
Aquests són només alguns exemples, però la llavor s'estén ràpidament pel món, com el fantasma de Marx, però aquesta vegada com la benedicció de Déu, o si voleu dels déus o dels Sants, amb la benedicció de l'Home.
Sí, hi haurà de tot, gent que vos dirà que el món s'acaba, que estem entrant en el major lloc de perill per a les guerres, no feu cas, per favor, i tingueu la seguretat de que amb defectes, però el món se salvarà miracle darrere de miracle, no, no hem de sentir-nos segurs d'això, mai, però creure'l, en aquesta contradicció caminarem, com camina qualsevol bufó d'aquesta, la nostra terra, que ja no serà vilipendiat ni rigut pels pobres que fins ara havien governat la nau del món, un govern a base de colps i fuets, hui serà amb l'amor, i sense baixes ni bocs expiatoris; no hi ha hagut.

dilluns, de juliol 04, 2016

"Jo no votí a Podem"

Aquesta frase em la deia un amic votant de Compromís, i el vaig comprendre perfectament, de fet he nascut a València; ambdós partits han anat plegats a les darreres eleccions, però no eren dos partits amb els mateixos fins, amb les mateixes finalitats.
Si Podem és la part de la societat yin, és a dir, la que amb l'enveja del penis “lluita” contra la dreta, discurs capitalista i de l'amo (no contra l'extrema dreta, que s'encarrega d'evitar l'esquizofrenització o histerització de les societats), és a dir, el de l'angoixa de castració yang, en una proporció d'un quinze o deu per cent, front al cinc o deu de l'anterior, per a portar la “lluita de classes”, que permet l'estabilitat de sous, jornals i drets dels ciutadans, el partit Compromís és una coalició valenciana, tant de dretes com d'esquerres, de fet aquest amic fa temps em va comentar que havia votat a la dreta, i aquest partit és l'alternativa a tota la política que mira per Castella, front a les perifèries, Castella, que està també representada per Podem, un partit, que malgrat la plurinacionalitat que esgrimeix i amb què es presenta, té un manat clarament castellà i per tant disposat a oposar-se a les perifèries a poc que el seu electorat plore pel seu sentit nacional.
No, tampoc no és desitjable, com no és desitjable la no existència de ningú, tots som necessaris; de Podem, però d'un deu o quinze per cent del seu electorat que faria possible la “lluita de classes”, no més; i hi ha qui em dirà, però què és la lluita de classes si tot el pobre vol ser ric? No, no és cert que tot pobre vulga ser ric, només els desdiscursats, però els explicaré, és el xafardeig de xiquets o de xiquetes manats pel xiquet de pare ric o amb més personalitat, és a dir, imaginem-nos un amo o xiquet que tinga el mòbil més bo i car de tots els dels seus amics menys afortunats, si no hi ha una força que el controle i l'estabilitze arribarà a dir-los ¡no te'l deixe! ¡tu no en tens, et fots! ¡Fot-te i que treballe ton pare per a donar-te'l! És a dir, finalment si no s'uneixen finalment els altres xiquets per a maleir-lo o en un mal cas per a furtar-li'l i així endolcir la conducta del xiquet amo o capitalista acabaran sent humiliats i en certs casos morts.
Però Compromís també té la seua raó de ser, és la unió dels valencians, de dretes i d'esquerres per a evitar que eixe xiquet, Castella, no els faça callar lingüísticament, no els humilie econòmicament i que no els obvie políticament.

diumenge, de juliol 03, 2016

Els quatre poders

Els quatre poders
Es podria dir que el poder legislatiu estarà en mans de les dones, del discurs histèric (no persones amb penis o vagina, òbviament), l'executiu en mans dels amos i capitalistes i el judicial en mans de la ciència o discurs universitari, el de l'analista serà el poder eteri.

dissabte, de juliol 02, 2016

L'espurna de Mart

Les dones, Déu, m'enviava el missatge amb l'espurna, jo el volia arrovellat.

Alguns es riuran de mi, pobre! ja ha doblegat els genolls! I jo els diré: ara sou vosaltres qui esteu on jo ja vaig passar, el missatge era diví, i la seua paraula és vàlida, l'espurna és, ara, i sempre.

Nietzsche ho va dir així:

Abraceu qualsevol fe, sempre he advocat per això, però tingueu un respir, rebel·leu-vos, doncs és tan necessari rebel·lar-se com seguir vius.
Només hi ha una decadència, la relaxació contínua de la voluntat (desig).

No cal dir que va amagar moltes més coses.

I Lacan ho va fer amb la trinitat del desig, el gaudi i l'amor, una miqueta de tots tres, i el gaudi, en aquest cas, motor en moltes persones, usat com la sal, l'amor com el pimentó i el desig com el safrà.

Freud ho va explicar amb el complex d'Èdip i Aristòtil amb la prudència, quan s'és al mig, al bell mig cal buscar a Déu, Ell et dóna la possibilitat de que el trobes. Això, aquesta màxima, li la dec a Dionís.