València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, d’agost 26, 2016

Sobre què o sobre qui descansa el nostre discurs?

De vegades m'han retret que només parle de mi, però hem de saber que en un ésser humà, en un de sol, en un terròs es troba tot l'Univers; però no és només això, gent de tota mena ha fet grans discursos i han estat famosos, uns descansant el seu discurs sobre l'amo, uns altres, és el cas de Marx, sobre el capitalista, altres sobre la religió i darrerament quan ja molts intuïen la culpabilitat d'existir, d'escriure, de parlar, de viure, han fet, com en el cas dels existencialistes, descansar-lo sobre el no-res; però no era eixe no-res el major dels assassinats? No era un descansar-lo sobre Tot? Sobre els mateixos pilars del sentit comú?
L'aparició del “cos” per a un escriptor és, conscientment o inconscient, un moment clau en la seua vida, descansar el seu discurs sobre el seu “cos”, sobre el saber que s'amaga en una sola ungla seua, en el seu fetge, o en el seu renyó.
Jo he apostat per la llibertat, tant hom li diga democràcia o llibertat d'expressió, jo no puc desfer-me del meu discurs si el món fa un canvi radical, mor sota l'anarquia o el poder, jo he de morir amb el meu discurs, és fàcil de dir-ho, però tan inexorablement com que no som nosaltres qui arribats a aquest supòsit decidiríem sobre les nostres vides.
Tot i ser lícit el crític o qui faça descansar el seu discurs sobre un altre alié, tot lo món ens identifiquem contra algú o alguna cosa, fins i tot els més saludables, que ho fan en allò espiritual i contra els déus o els dimonis, és absolutament lícit descansar-lo sobre el nostre “cos”, que vibra o sua a cada revolt d'enveja del penis o d'angoixa de castració del lector o del fins i tot possible lector.
Quan Déu o els déus, i perdoneu que m'haja de disculpar, ha d'haver de tot en el bon sentit, perdoneu que faça servir-los a aquests déus tan injuriats, fins i tot pels qui els utilitzen; quan els déus t'han donat la possibilitat de fer descansar el teu discurs, d'identificar-te contra ningú, i només en contra del nostre “cos” si es pot dir així, saps el que signifiquen els muscles dels déus, ja no tens el dret, que altres encara han de tenir per a completar el món, de posar el pes de les teues paraules sobre ningú. Tu ets el teu discurs.
Saber descansar el discurs sobre el nostre “cos” serà una de les claus de la Nova Revolució o Evolució, la de la consciència, com ja ho van fer Sòcrates o Crist, que van morir a l'uníson amb els seus discursos, amb les seues paraules, tot i que aquests i és una altra història, prenen vida després de donar-nos-les. En això estarà l'Era de Déu, Crist i Dionís, en què siguem capaços de ser manobres d'aquests dos, Crist i Sòcrates.

dimecres, d’agost 24, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La segona transició


El que està vivint Espanya, a poc que cerquem en la xarxa i ens adonem de la realitat del país, de la nació, doncs Espanya és una nació de nacions i, per tant un conflicte en si mateixa, a poc que ens informem veiem que el conflicte no és només econòmic o polític, sinó d'entranyes, lingüístic.
Jo vaig nàixer a una família tradicional amb una mare extremenya i que fa servir tothora el castellà, tot i entendre el català-valencià en tota la seua extensió i modalitats i un pare valencià del qual la seua llengua materna no era el català-valencià sinó que era la paterna, materna del meu iaio, però feia servir la llengua pròpia dels antics territoris de la Corona d'Aragó tothora també, a l'igual que ma mare ho fa amb el castellà.
Vos dic açò per a posar-vos en antecedents i perquè sapieu a qui escolteu, a una persona espanyola i per tant dividida en la pluralitat, que ha configurat el meu ésser, una pluralitat que em fa veure la realitat des de la cruïlla central, això m'ha fet tractar la vida per extensió i aquest tema des del discurs de l'analista, és a dir, d'una manera neutral, si és que pot haver-hi quan un fa un judici o un acte.
El que vull dir-vos és que estic en la meitat entre feixistes i comunistes, socialdemòcrates i filo-capitalistes, nacionalistes castellans i nacionalistes catalano-valencians, l'únic que no tinc és poder ni ganes de canviar el món, però com que amb un xiquet, un professor, un llibre, i un llapis com diu la Malala Youafaza se'n pot canviar, i sóc una mica tendre encara malgrat els meus anys, intente dins de les meues possibilitats, que no són moltes, mantenir la unió d'Espanya, la unió de la meua família al meu si, a la meua consciència.
Les llengües són l'expressió més important dels individus, heu provat de viure a un país estranger on no es parle la vostra llengua? Ens sentim estrangers només per aquest fet i, ho dic jo que no he eixit de València, però que m'hi he sentit per la meua divisió i lucidesa, derivada del fet diferencial, en aquest tràngol de ser diferent, d'estar desplaçat, una llengua és quelcom més que un simple símptoma, fer-nos parlar en una llengua aliena a la nostra pròpia fa que l'inconscient de la persona es rebel·le, però ja caldria parlar-ne i fer entendre Freud i no és la meua intenció, a banda de parlar d'identificacions i bocs expiatoris.
La solució que jo veig més viable per a evitar el trencament de la unitat d'Espanya en aquesta segona transició, després de l'errada que va suposar el referèndum de l'Estatut català i la seua des-legitimació per part del Tribunal Constitucional i el trencament immediatament després del Pacte Institucional de la primera transició per part del P.P. amb la llei Wert ha fet que catalans i bascos pretenguen fer servir les lleis internacionals del dret a l'autodeterminació, que es veien temps abans com la darrera solució.
El cas espanyol no és en si un conflicte econòmic o polític sinó que ho és de lingüístic, el malestar en la cultura no pot ser atiat per la força i amb la humiliació del diferent per un partit governant, sobretot si és en una democràcia humanística. Com a tal conflicte lingüístic l'única solució possible, al meu parer és el federalisme lingüístic de totes les llengües històriques i més importants d'Espanya i, la vehiculació de les quatre llengües minoritàries a llurs territoris.
Potser es puga pensar que el cas valencià no és conflictiu, però no ens equivoquem, un poble que reprimeix la seua llengua és un poble malalt i com a tal ingovernable i només se'n pot esperar la seua substitució o humiliació lingüística amb el temps.
I un altre tema és el de l'errada més gran de la primera transició espanyola, el “cafè per a tothom”, va ser la més gran ficadora de pota, alguna cosa havia d'eixir malament, fins el partit nacionalista de Franco ho va tenir clar, calia que el govern tinguera present els territoris forals i llurs lleis diferenciades, que van funcionar d'alguna manera, si més no de manera diferenciada de la resta, tenint efecte al País Basc i a Navarra i, també cal una autonomia o federalisme polític en aquest dos o tres territoris nació de la també nació espanyola i, ho dic clarament, al País Basc i a Catalunya.
El que em sembla una errada és atiar la diferenciació entre l'andalús i el castellà per exemple i donar a aquell, rang de llengua diferenciada i, això ha passat amb el “cafè per a tothom”, els territoris castellans històrics han pres un sentiment de estrangeritat que els ha dut a perseguir (i és el cas de Les Illes Canàries i molt feblement en Andalusia amb el P.A.), la seua independència, no podem atiar més el conflicte. Tot i que el cas canari seria per a fer un estudi molt més acurat.
A banda que cada comunitat autònoma hauria de fer-se responsable dels seus conflictes, fa un temps vaig llegir el llibre de Rafael Ninyoles “Conflicte lingüístic valencià” i vaig adonar-me de les dificultats d'una comunitat, la valenciana, que hauria de conservar el terme Comunitat Valenciana i la bandera amb la corona del Rei Jaume I i de la ciutat de València (pensem que l'àrea metropolitana de València té més de 1.800.000 habitants amb un fort pes social a la comunitat i imprescindible per la cohesió valenciana), que es va escampar per a l'antic Regne de València, desdient en aquesta idea l'esperit del mateix Ninyoles.
El cas basc és una mica més complicat i no en parlaré, ja tenen prou amb set llengües a les que hom ha intentat darrerament des de Sabino Arana i els seus deixebles donar-les un grau de cohesió.
El cas gallec és el menys conflictiu tot i que molt semblant al valencià, la diferència és que en haver menys immigrants de llengua al seu territori encara conserva, malgrat les polítiques de substitució lingüística, una certa cohesió, el gallec-portuguès és la llengua vehicular d'aquest territori popularment i amb molta normalitat.
En fi, he de dir-vos que tot i que no sóc un antropòleg ni tan sols un intel·lectual tinc la visió holística d'aquell que ha viscut i ha sentit.
Espere que la raó i millor dit, si voleu, l'equilibri s'instal·le per una vegada en la ja tan periòdicament sacsejada Espanya.

L'amor, la millor defensa

Tot lo món té una vida finita, si algú em creu i pensa que açò li pot portar a la felicitat absoluta o a viure sense sotracs i indefinidament està equivocat, normalment sempre hi ha la brisa, una persona normalment, que ens llança a terra la fulla seca a la tardor.
Els cinc paradigmes humans amb les seues diferents realitats són el normòpata, el paranoic, l'esquizofrènic-histèric, el depressiu i el maníaco-depressiu; d'aquests i sempre des de l'òptica del yin, des d'allò femení, des de la creadora i constructiva és que ens podem defensar, altres defenses des de l'òptica del yang, la destructora, la defensa serà igual d'efectiva, supose, però potser també d'una altra manera, ho hem vist a la política, als exèrcits, amb les guerres, amb les baralles, les bregues, etcètera; tot i que un colp a la taula és del tot necessari puntualment.
Una defensa del normòpata passa per comprendre'l, que no entendre'l, parlar amb ell telepàticament, al seu inconscient, sempre en qualsevol moment i arribar a agermanar-s'hi.
En quant al paranoic la defensa passa per la seua acceptació, tot i el seu caràcter controvertit i poc lògic, tot i la seua fredor; dir-los telepàticament, ambdós són barons, paranoics i normòpates, i accepten la telepatia, que els volem, que els estimem, que els acceptem; que el món, nosaltres no podríem passar-hi sense, i sobretot creure-s'ho.
Amb l'esquizofrènic-histèric la defensa passa per l'amor, per l'Amor amb majúscula, és el més complicat per a defensar-se i cal no ferir-lo i comprendre'l, més que comprendre'l entendre'l; si Déu vol faré un article a banda.
Contra el depressiu hem d'oposar-nos, no podem tractar-lo amb carinyo, sinó podríem caure tots dos, amb amor però amb duresa i fermesa, hem d'oposar a la seua enveja del penis la nostra angoixa de castració, la ràbia, però amb bona intenció, el veritable far de les accions.
I per a aturar al maníaco-depressiu cal fer servir els mantres, oracions, música repetitiva, rituals, etcètera.
En tots els casos desitjant el millor per a aquest, el nostre interlocutor o contrincant, tot i que directament i en persona la nostra primera reacció ha de ser la del yang, la masculina, una defensa ferma, verbal o física, si ens sentim molestos, cal després endegar-la d'aquesta manera que he exposat, des del yin, allò femení, amb amor.

dilluns, d’agost 22, 2016

Sopicaldos, fugides, guerres i proves d'amor

Estàtua d'Apol·lo i de Dafne
No cal a aquestes alçàries del meu discurs que vos diga que no és baró l'individu amb penis ni dona el de vagina, i parlant sense connotacions sexuals.
_Jo me'n vaig totes les vesprades al bar o al casino amb els amics.
_Jo em prenc una pastilleta d'eixes de la meua sogra dels nervis.
_Jo faig hores extra.
_Jo li faig el salt de tant en tant.
_Jo invente veritats al laboratori de la Universitat.
_Jo monte guerres per la pàtria.
_I jo faig aquest article.
Són les respostes de set barons al tema de llurs dones, que fan quan ja no suporten, pel pes de llurs cors o per la simple ràbia les proves d'amor de llurs dones? Lacan deia que els barons fan la guerra per fugir de llurs dones.
I em preguntareu, perquè això dels sopicaldos del títol? És complicat, però ho intentaré explicar: El baró necessita una certa dosi de cabreig per a poder “matar” simbòlicament la seua dona, per a castrar-la en l'acte de l'amor, també simbòlicament i aquest cabreig li'l dona la prova d'amor diària de la seua dona, jo quan la veig capficada li pregunte de vegades: _Ja estàs planejant el colp de demà carinyo? I els sopicaldos se succeeixen quan les dones deixen el cert grau d'ordre que necessita el baró per a poder pair les proves d'amor, les faenes de la casa, estar ocupades amb l'endreçament de la llar, els fills, etcètera.
Benaurat dia en què una dona comença a fer entrepans i sopicaldos per a dinar, és que el seu baró ja està en un altre plànol, ja ha paït aquestes proves d'amor no com quelcom nefast i comença a veure-les d'una manera més “normal”, valga la miserable paraula.

dijous, d’agost 18, 2016

Conflicte lingüístic espanyol. La intolerància mesetària

Fa dues setmanes vaig anar a la piscina de Port Saplaya, vam parlar amb el meu germà i amb tota la meua família en català-valencià, i no en la intimitat sinó en veu alta, finalment, en anar-nos-en algú em va barrar la porta del lavabo, que vaig llençar d'uns colps de peu.
No vull anomenar-los castellans, ni mesetaris, tot i el títol, podrien haver sigut perfectament valencians o una altra cosa, però aquest és el conflicte lingüístic espanyol que hem de patir periòdicament els perifèrics.
No cal dir que més o menys luctuosos, tots els dies els arrelats i lleials als nostres iaios i a les nostres llengües hem de suportar dia a dia a aquests guerrillers de la llengua castellana, en un conflicte sord i de vegades vergonyós per a qui el pateix.


La guerra de les llengües
El dia en què per motius econòmics o per altres provinents del registre lingüístic-religiós s'envien robots, que ja circulen, per a castellanitzar la perifèria o per a anglesificar el món serà el principi de la fi.
Una llengua és quelcom més que una diferència d'euros en una butxaca o en un compte corrent, que una frase dita per un polític més o menys forta o que una llei que pot agradar a alguns o a tot lo món, és quelcom més. L'inconvenient d'una torre de Babel és gran, però més ho és una imposició lingüística que pot crear individus destres i prestos per a una guerra. Global.


dissabte, d’agost 06, 2016

Un dels rols arquetípics dels homosexuals

L'homosexual és per excel·lència l'Home bo, l'ànima bella, però ser bo no és sinònim de ser un babau, l'homosexual junt a l'histèric hètero és delineador, planificador, promotor de civilitzacions, les planifica des de la filosofia, la ciència, l'economia, etcètera.
A banda en el terreny vital són, tant hèteros histèrics com homosexuals els Cristos de les civilitzacions, ha estat així el Crist, el nostre Crist-Déu, un home que va donar la vida per la Humanitat.
Ho explicaré, un homosexual en no tenir de normal el fal·lus, i en ser atacat per un normòpata quan aquest necessita o li cal “matar al pare”, és a dir, sentir desig per la dona o partenaire de l'homosexual masculí o de l'hètero histèric, doncs ambdós tenen també partenaires femenins, quan el normòpata els ataca no moren físicament, sinó que perden el fal·lus, moren simbòlicament, tot i que hi ha exemples que ho han fet realment, com Crist o Sòcrates; o millor dit no moren físicament en tenir la inconsciència de l'amor, de Déu, doncs Déu és Inconscient.
L'homosexual masculí és el filòsof, junt a l'hètero histèric, ambdós es complementen en una relació de temor per part del segon cap al primer i d'admiració barrejada amb odi del primer cap al segon.
I tot i que poden aquests homo o hètero histèrics ocupar qualsevol lloc del rombe tròfic, o de les faenes socials, s'han dedicat històricament a la “Creació” amb majúscula, creen talment vida en donar la seua, simbòlicament, pels hòmens, per l'Home.
El món seria inconcebible sense aquests dos homo i hètero histèrics, si les lesbianes eren els Anubis, aquests són els Dionís de la Història, tot i saber que tot lo món pot estar en qualsevol lloc psicològic o pansexual i, tots podem ser el “mal” o el “bé” d'un altre.
L'homosexual i heterosexual histèrics són els Pares de la Història.

Quin és un dels rols arquetípics de les lesbianes

"El que la Dona vol, Déu ho vol" deia Lacan, són l'arquetip de tot tipus d'intel·ligència, aquestes dones.
Aquest és un article que vol posar en marxa la idea de que tots som necessaris, des del normòpata fins a l'homosexual o l'histèric passant per les lesbianes, el nazisme va voler eliminar lesbianes, homosexuals, bojos, jueus, i tota la diferència, sense saber que en eliminar una sola peça del trencaclosques dels arquetips tot cau, cau el sistema i es produeix una guerra fins que l'equilibri és restablit.
Doncs bé, un dels papers arquetípics de les lesbianes per a un hètero histèric, que formen part de la meitat dels histèrics, els altres són lesbianes i homosexuals; un dels papers, com deia és enfrontar-se aquest darrer a una lesbiana, l'hètero histèric és l'”altre” de les lesbianes, aquella persona que aquestes temen, odien i admiren, tot i que també estimen; enfrontar-se, dic, i l'enfrontament ha de ser des de l'estil, tant se val quin siga l'objecte o tema pel que esdevinga l'enfrontament, tot i que no ha de ser buscat per l'hètero histèric, i així aquest acompleix la seua cadena sexual en el sentit de que es trobarà amb una normòpata hètero immediatament, que l'admirarà per haver-se enfrontat a la lesbiana, doncs aquestes tenen a les lesbianes com el seu altre, l'admirarà i estarà sexualment disposada, cosa que farà que el desig d'aquest hètero histèric vaja a la seua dona hètero histèrica, en forma de fantasia sexual o simplement de desig o gaudi sexual, renovant-se l'interés per ella.
Si eliminàrem les lesbianes completament del globus, cosa impossible per idealista i nefasta, no hi hauria contractes sexuals ni la societat com es coneix i, dubte que es poguera conformar cap tipus de societat.
I no pensem que una lesbiana només pot assolir aquest paper o rol, sinó que com a qualsevol persona pot fer qualsevol tipus de paper menys filosòfic o psicològic també, doncs hi ha lesbianes al periodisme, com a la construcció, passant per la ciència o el dret, hi ha lesbianes en qualsevol àmbit humà. La lesbiana és la Mare Terra.

Aquest article és i no és meu, m'he l'ha dictat telepàticament una de les persones, dona i lesbiana,que he vist aquesta vesprada a la taula del costat del bar on hem pres una orxata la família de la meua dona i jo.

dimecres, d’agost 03, 2016

"Don Quijote" i "La vida es sueño"

Qui no ha lluitat contra un mal, fet real i nascut en les paraules d'un suposat enemic a un tercer i sicari? Qui no s'ha enfrontat davant de les exigències de la seua dona a una altra dona envejosa fins la mort? Qui no ha merescut del Cosmos el naixement d'un fill? O la ventura vinguda d'un Sant? Qui no s'ha estavellat cap vegada contra les aspes d'un molí, que només existeix en nosaltres tot i existir?
La vida, eixe gran misteri, només els hòmens freds, si s'atreviren, els hi aniria la vida, a escriure-la podrien fer-nos cinc cèntims o esgotar-la, no, no volem això, el que sí que volem és que se'ns reconega la materialitat del somni, la materialitat d'eixa gran realitat nascuda a Madrid per Calderón, eixe somni que és la vida.
Jo quan treballava al Principal m'acostava al retrat de Calderón que hi ha a la banda dreta de la paret principal interior del teatre i sentia eixa vida, eixe somni, que em feia pensar que no havia jo inventat el món, que el món ja existeix d'ençà temps immemorials i la Història només ens exhorta a que el recordem, periòdicament el recordem.
I així serà, la evolució o revolució en què estem ficats no ens dóna la certesa de ser-ho realment o de ser una nova baralla entre germans, entre hòmens, però tinguem-li fe, fe com la va tenir Cervantes i Calderón en començar les primeres pàgines dels llurs llibres, així siga un nou començament.
Cap al final dels nostres dies cal oblidar eixes bregues, ens ho demana Déu, com firmant la pau que ens farà passar plàcids cap a l'altra riba, i eixa és la renúncia del Quixot.

Piràmide tròfica o rombe tròfic? La piràmide de Gizeh

Igual que un individu amo o capitalista pot pronunciar unes paraules o fer una trucada de telèfon al cirurgià que opera a sa mare per amenaçar-lo si té cap errada en l'operació, una dona o un individu del discurs histèric pot pregar-li a Déu, resar o simplement desitjar la curació, amb la qual cosa i complementant-se ambdós, amo i histèric o histèric amb Déu o el desig pot fer que el cirurgià faça una operació perfecta a sa mare si els déus o Déu vol en darrera instància.
Jo no crec en les piràmides, ni en la tròfica ni en la de Maslow, doncs és en països pobres on hi ha més espiritualitat, i és més, pense que davall de qualsevol piràmide hi ha una altra oculta, necessàriament oculta, talment com la de Gizeh, així els individus yang, fent un exemple, s'encarreguen de fer una taula, una cadira i les potes de la taula i, els yin de donar vida a l'arbre que ens dóna la fusta; si en alguna ocasió poguérem reproduir un robot ho faríem en un alt grau d'un home yang, i molt difícilment d'un yin, que té el miracle de crear, però si així ho arribàrem a fer no ens seria útil, doncs reproduiríem la mateixa vida, aquest robot yin tindria les mateixes virtuts creadores i els mateixos defectes destructius d'un home, necessaris tots dos, i per tant seria una rèplica de la mateixa societat, seria un ésser viu.
Molts poden pensar que el món camina inexorablement cap a la seua destrucció, però açò és fals, a cada troballa en el món material s'esdevé una altra en el món espiritual, fins complementar-se i auto-regular-se, no només bolcat a la creació sinó també a la popularització de l'espiritualitat i els seus efectes creadors.
L'Home yang sempre ha minimitzat l'Home yin, n'ha tingut vergonya, vergonya de les dones, mentre que és l'Home yin qui ha hagut de “planificar” solucions englobadores d'ambdós, ja siga amb la filosofia, la ciència, o fins i tot la tècnica mateixa, a l'igual que el gran pacte entre ambdós, l'amo i l'esclau, l'amo i l'histèric, la religió i la seua institucionalització.
No podem, com ho va fer el nazisme, eliminar l'Home yin sense rebre les conseqüències, la guerra, la mort, la inestabilitat del sistema, perquè allò yin o femení és el misteri, infinit i a-conceptual, mentre que el yang és conceptual; quina serà doncs la solució política a aquest món? Una globalització desglobalitzadora, una atomització del capital, que farà l'aliança Amo, Capital, Ciència i Llibertat.
La creació del yang, com hem vist a l'exemple del telèfon, és sempre real i factible, lingüística com la del yin, tot i que la d'aquest darrer està feta en base al misteri, lingüística i més enllà, en Déu, és per tant fe, titànica, així el yang ordena mentre que el yin crea vida, finalment s'arriba a la conclusió de que l'Home s'autoregula, el yin controla amb Déu al yang i el yang controla al yin amb la política.