València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimecres, d’octubre 26, 2016

Ulisses i les sirenes. Gaudi, bellesa o etern femení

Primerament vos he de dir que la realitat no es pot explicar amb un plantejament perfecte, ni és perfecta la mateixa realitat, quan els científics descobreixen que hi ha dos registres de la matèria, aquesta i l'antimatèria, els ix el Boson de Higgs i veuen que no hi ha dos sinó tres, un de neutre, i el que aniran descobrint, l'espiral de registres que s'amaga en aquest darrer, el que vull dir-vos és que la realitat és dialèctica, deconstructiva; açò passa en la física com en la filosofia o en totes les branques de la cultura, i en la mateixa vida.
Ulisses en el seu camí de Troia a Ítaca va trobar-se amb les sirenes, figures mortíferes, però tan sensuals que feien perdre el cap i naufragar a qui les escoltava, a qui sentia els seus bells cants, Ulisses es va tancar els oïts i va lliurar-se de caure al parany de la bellesa, que només porta a la impotència i, a com diu Lacan a la darrera frontera per a la desintegració de l'individu.
Ja siga etern femení o etern masculí, aquest és l'instint de mort, el gaudi, que ens cal en una miquetiua part, en dosis adients, però com el pebre roig o el safrà no pot ser el plat, ens cal en dosis xicotetes, aquest gaudi, etern femení o la bellesa és l'orgasme anal en un baró, una persona baró que hi caiga pot desenvolupar-lo analment tombant al parany de la identitat, perquè estimarà les paraules, com única manera de desfer-se'n d'aquest verí, aquells que hi caiguen i no entren a la presó de la identitat seran ja per a sempre persones amants de la cultura, del saber i entrats al discurs de l'esclau, l'histèric, com jo mateix, científics, literats, poetes, filòsofs, etcètera, gent de l'art, hauran dirigit aquest gaudi cap a la cultura, hauran sublimat l'instint de mort cap al saber, de fet són els hètero histèrics i els homo histèrics qui fan en major mesura aquesta sublimació, per desfer-se'n una mica d'aquest gaudi, etern femení o bellesa i poder estimar llurs partenaires, la cultura parteix d'aquest gaudi o etern femení en la seua sublimació.
Els barons o dones que el tinguen canviat, és a dir, igual al seu sexe físic normalment es desenvoluparan al discurs de l'amo, i els hòmens i dones del discurs capitalista el bolcaran a fer diners o a crear plusvàlues.
Aquest gaudi o etern fem./masc. No és un gaudi anal o vaginal, sinó que no està situat en cap part del cos, és un gaudi, que o esdevé yin o esdevé cultural, les dones, que frueixen molt més que els hòmens d'aquest gaudi infinit femení, ho fan més del gaudi vaginal, mentre que les dones yang ho fan més del clitorià, igual passa als barons, els barons yin-yin frueixen més del gaudi anal, tot i que com a barons físics no poden deixar de banda el fàl·lic, mentre que els yang-yin o yang-yang ho fan del fàl·lic.

dilluns, d’octubre 24, 2016

La força centrípeta dels sentiments

La comunicació és la única força capaç de llevar l'endogàmia, tot i que un món globalitzat mor per l'excés de comunicació, que pot crear i de fet crea l'efecte contrari, amb el que hem de guarir-nos amb una globalització desglobalitzada o atomitzada.
I la comunicació es basa en el narcisisme, tot lo món vol portar al seu altre, o a l'altre en general, al seu terreny; els amos, és a dir, els normòpates volen portar a les dones, els histèrics a un món de l'excelència; els altres amos, els actuals, els capitalistes o paranoics volen portar al seu altre o a l'altre en general al món de la productivitat, de la mercantilització, i les dones, els histèrics els volen emportar al món del símbol.
Els histèrics eixe 40 o 50 per cent de la població no han pogut fins ara expressar-se, les paraules d'una dona (no la persona amb vagina i no parle amb connotacions sexuals) han estat sempre minimitzades, ridiculitzades pels dos tipus d'amos; degut a la por a la mort simbòlica que els ensenyen les dones, però han d'aprendre els amos a morir simbòlicament, a homosexualitzar-se, a enamorar-se del significant de tant en tant, a caure en el parany de la identitat.
Jo vaig llegir un poema en la meua adolescència del qual no vaig entendre res, des d'aquell moment em vaig dedicar a histeritzar-me per a comprendre'l i hi vaig arribar.
Des d'aleshores he intentat que l'amo comprenguera a l'histèric igual que aquest ha fet històricament amb l'amo, la vida, les societats eviten l'endogàmia en base a influir-se mútuament, l'homo histèric vol que l'hètero histèric s'homosexualitze, igual passa a l'inrevés, per a què l'homo s'heterosexualitze i, aquests darrers amb els amos, per a què normòpates i paranoics senten l'amor de l'histèric.
L'ésser humà, l'Home ha viscut en un materialisme que només es va trencar amb el gran pacte de les religions, un pacte tàcit, inconscient, òbviament, en què els amos institucionalitzaren les religions, l'eix dels histèrics i de la seua espiritualitat, front al materialisme dels primers, ara i gràcies a la xarxa d'Internet i a la química del cervell els esclaus, els histèrics poden dir la seua, però també gràcies a l'amo i la seua llibertat, al paranoic i capitalista, com també a l'ordre que manté l'amo normòpata, que fa que l'histèric no esquizofrenitze les societats; però és l'hora de prendre seriosament les dones, a l'histèric, té molt a dir-nos i potser amb l'aprenentatge d'allò simbòlic ensenyat a l'amo per l'esclau, l'histèric, les guerres seran també simbòliques, com el titot que estén les seues plomes per a conquerir la seua femella.

dissabte, d’octubre 22, 2016

Perquè ja no m'apassiona el futbol

Potser si algú em creguera llançaria per terra la seua afició i si un dia jo arribara a ser famós tots els jocs col·lectius i part dels individuals desapareixerien, però no és la meua intenció la de ser famós, ni tan sols la de convéncer.
El meu desig és el desig de l'Altre; amb açò vull dir que un joc individual, com ara els escacs i, com no, també el futbol amb més motiu, per ser col·lectiu, dóna sempre la victòria no al més destre, sinó a l'equip o jugador més desitjat; un àrbitre de futbol pot donar el partit a un equip sense que ningú no se n'adone, amb el seu desig, que immediatament esdevé en actuacions i decisions en favor de l'equip que més siga desitjat o estimat.
No podem dir, de totes les maneres, que la destresa dels jugadors no siga també i en molta mesura, important a l'hora de guanyar o perdre, però aquesta també forma un eix amb el desig de l'Altre; a un jugador li entra una pilota si és en mesura desitjada aquesta entrada i, igual passa amb els escacs i altres jocs individuals, no només entra en el resultat el ser destre, sinó el tenir una connexió amb el Gran Altre per arrodonir una bona jugada o enllestir un bon pla de joc.
En el cas del futbol, quan s'ajunten els molts diners, la destresa, com no, l'estima d'un club, la quantitat d'aficionats, el desig dels “seus” àrbitres i altres pressions inconfessables, doncs no hi ha res a fer, a banda de conformar una acció política el que guanye un o altre equip, normalment els més desitjats per l'afició o de ciutats grans, perquè ajuden a controlar a una gran quantitat de persones que podrien pel seu instint de mort dedicar-se a temes socials o polítics, amb el perill que açò pot comportar per als països, és a dir, fer de matalap per al malestar en la cultura, el que els romans ja van albirar, escriure i institucionalitzar amb el "Pa i circ".

dimarts, d’octubre 18, 2016

Carta al deganat dels Jutjats i a l'oficina d'atenció al Jurat de València

Em dirigisc a vostés, deganat dels Jutjats de València, per a exposar-los la meua negativa o millor, impossibilitat de jutjar; jo sé que quan un cau d'un precipici li és lícit agafar-se a un altre, però no seré jo qui ho prediga, qui ho faça conscientment, tot i que no em sobren els diners.
No hi ha mai un sol culpable i tots som responsables, quatre és la unitat i s'aguanta en tot l'Univers, seré més clar i els posaré un exemple:
Imaginen vostés una parella, dona de 70 anys i home de 75, vídua i vidu, parella de fet que té una nora i un fill de la dona, també ambdós parella; en una baralla familiar en la què entren els quatre, la nora li llança un poal d'aigua gelada en hivern al sograstre, l'home de 75 anys.
És la xica culpable? La dona de 70 anys té, com a dona, el símptoma d'enfrontar a dos persones per a què lluiten per ella, el seu home, el de 75 anys, ha tingut una vida dura i s'ha fet dur, amb la qual cosa entra inconscientment en qualsevol brega de qui estiga una mica per ell, el marit de la nora i fill de la dona de 70 anys no ha posat els collons en joc i no ha prohibit encara pujar a la seua dona, la nora, a ca la seua mare i cal sograstre, i la darrera ¿culpable? és qui ha llançat el poal d'aigua.
Que pot morir d'una pulmonia l'home de 75 anys? Sí. Que hi ha un culpable? No. Que hi ha un responsable? No, no un, tots són, som responsables.
A banda dels quatre i les seues faltes, tan necessàries com la vida, està la societat que els ha fet possibles i la pròpia natura.
El que vull dir-vos és que quan s'està al discurs del saber, el que gaudeix de saber no ens és lícit jutjar, tots tenim “morts simbòlics” als nostres armaris, tot i que sé que cal que hi haja qui jutge, qui talle l'abadejo i, qui cree les infra-, macro-, superestructures que conformen la societat.
Però conscientment no seré jo qui jutge, o dit d'una altra manera, rebutge l'oferiment, però si és un exhort o una ordre l'acataré, com els soldats de gleba que van a la guerra i apunten a l'aire en disparar simbòlicament en aquest cas, i són la meitat dels soldats que conformen els grans i heroics exèrcits.
Les angoixes humanes provoquen eclosions positives o creadores i negatives o destructives, és culpable o responsable d'elles qui talla el flux de les angoixes amb una eclosió?
Cal que hi haja qui talle l'abadejo, però a l'igual que no vaig triar “Ser” tampoc no he triat ser jo qui el talle, jo he elegit un altre ofici, pel que només Déu i alguns savis saben reconéixer-me.

diumenge, d’octubre 16, 2016

És només una disjuntiva entre apropiació cultural i globalització?

Serà capaç l'Home de no confondre la globalització desglobalitzada i atomitzada amb l'apropiació cultural? Tot és qüestió de no institucionalitzar-la i defensar tant llengües, costums, polítiques i maneres econòmiques diverses. El registre simbòlic és el que hem de modelar, no el fons de les coses, és a dir, l'imaginari o el real. I l'única solució, com vaig escoltant del Gran Altre, de l'Inconscient col·lectiu, de Déu fa més de nou anys és una ¡fe! en el miracle, només la fe en el miracle ens pot fer solucionar en una solució oberta l'atzucac on la Humanitat hi és, la conjunció entre els registres polític, econòmic i lingüístic-religiós-social; o entre Brahma, Shiva i Visnú, o entre Pare, Fill i Esperit Sant, o entre allò simbòlic, allò imaginari i allò real, entre l'id, el jo i el superjo, i tot en la trina intersecció que conforma l'objecte "a" que diu la psicoanàlisi lacaniana, l'Equilibri entre Caos i Orbs, el punt central, indispensable, el contracte rousseaunià o com vulgueu anomenar-lo i només podem començar a fer-ho escoltant el yin, les dones, primerament.
Penseu que la pau al món es fa miracle darrere de miracle, amb xicotetes o grans sotracs, que sempre i com en un conte de fades ens dóna la vida, no és casualitat.
Les directrius institucionalitzades de puresa cultural són el "Gaudi", que és l'instint de mort, però també hi ha d'haver el "Desig" o instint de vida i l'"Amor".
El gaudi en el cas de la llengua catalano-valenciana a València seria voler que tot lo món la parlara.
El desig seria fruir amb la seua escolta i parla tot i que no t'hi contesten i deixar un lloc digne al foraster.
I l'amor seria el donar al botxí el comandament de les directrius que
han de regir la política lingüística.
Un terme mitjà entre els tres registres, que podia passar en el meu cas i segons el meu cas en una immersió lingüística (gaudi), llibertat d'usar qualsevol llengua de la Comunitat i la obligació de conéixer-les (desig), i deixar-se emportar pel corrent o la inèrcia castellano-parlant (amor).
Un no pensat, sinó sentit equilibri ens faria arribar a l'acord lingüístic-religiós ací a la nostra Comunitat i de retruc a Espanya. El miracle.

Va dir Vicent Andrés Estellés: Hi haurà un dia en què no podrem més i eixe dia ho podrem tot.

dilluns, d’octubre 10, 2016

La mocadorà; la vida, un conflicte de baixa intensitat

Hui ha estat el dia nacional valencià, Sant Dionís i la mocadorà, dia dels nostres enamorats; hem anat la meua dona i jo a dinar a un restaurant. Hem entrat i estàvem sols, però als pocs minuts han entrat dues persones, una parella, el qual home estava al discurs de l'amo (normòpata), i la seua dona al capitalista (paranoica), és normal aquest tipus d'unió.
Han estat conductualment correctes, però el sentiment d'ambdós ha xocat immediatament amb mi en escoltar-me parlar en català-valencià a la cambrera que només feia servir el castellà.
He hagut de centrar-me amb l'home de la parella i telepàticament amenaçar-lo amb un assassinat-suïcidi simbòlic, hem arribat a la conciliació, però feia uns minuts havia entrat una altra parella, capitalista ella, amo ell, també com la primera parella, la parella anterior, aquests estaven joiosos i s'han centrat en les frivolitats de la meua dona, que estava al discurs histèric i que ha eixit dues vegades en ple dinar a fumar-se una cigarreta.
La meua situació amb respecte a la llengua ha estat presa per aquests dos per a riure's de la debilitat d'un home que fa servir una llengua gairebé ja en minoria, la meua situació estava perduda, davant del materialisme de la capitalista i de l'amo, barons simbòlics, quan ha aparegut una parella d'homosexuals al discurs histèric, el qual yang li ha recitat un poema en català-valencià al seu marit, m'ha salvat; però no només ells, sinó una dona ja major, segurament vídua d'un home al discurs de l'amo, doncs ella estava a l'histèric i tenia molt bons sentiments, els seus bons desitjos han fet que tots nou, com el dia d'octubre, arribàrem a les paus.
Després ha arribat el seu nuvi, un home també com ella, al discurs histèric i ja ben dinats i tranquils hem marxat, jo li he donat cinquanta cèntims de propina a la cambrera, que s'havia aliat contra mi amb la segona parella, i de ben segur aquesta li passaria a aquests el “cinc”, la mort simbòlica que suposa un nou renàixer, el de la nova reunió sense nosaltres.
El que vos he exposat és un dinar en què els sentiments i el conflicte ixen en joc, com en qualsevol racó humà, havent-hi sempre qui crea i qui destrueix, en el conflicte de baixa intensitat, que en paus és la vida, i en el què s'expressa la vida.
Potser el meu masoquisme, atacar per a ser respost i lliurar-me del pes d'existir i en parlar en la llengua de mon pare, ha creat el conflicte, la meua bogeria, la meua follia, però és aquesta la que crea la vida en crear el conflicte, tots hem estat responsables i no només jo i cada persona dels nou hem vist, hem sentit, hem viscut una història paral·lela.