València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, de juny 24, 2017

Els medicaments, cobdícia i responsabilitat

déu Dionís
Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

déu Apol·lo

dissabte, de juny 17, 2017

Rafael Hernando, quan la bona fe és tergiversada

El que va fer aquest home, amb una bona fe que va ser tergiversada i per la que hagué de disculpar-se, així estem en el món, va ser avisar al polític en qüestió de la perillositat per al seu matrimoni de que la seua dona prenga el paper del discurs de l'amo o del capitalista, necessaris per a la penetració.
Quan un home perd el discurs de l'amo o del capitalista amb la seua dona li és molt difícil mantenir aquest discurs després de tot un dia si vol penetrar-la i accedir-hi i així sorgiran conflictes i li serà molt difícil mantenir una relació molt de temps; ja ho diu Sòcrates a “El banquet”; Penia, la pobresa, enganya a Metis, recursos per a fer-li un fill i fer un nuc d'amor, amb el tercer perjudicat i catalitzador de la unió que ho és Poro, la prudència.
Cal per a l'amor que el yin estiga en una posició d'inferioritat, ja siga de diners, poder, o simplement que li manque la manca, és a dir, el fal·lus, respecte al baró, per a que la seua dona intente completar-se amb el seu home i el seu fal·lus, així farà el trànsit pel discurs histèric, que és qui gaudeix del saber, per a poder ser penetrada.
El que passa hui en dia, i és la raó de que els matrimonis no duren massa, és que l'ètica igualitarista, que tot ho mesura amb regla i tiralínies ha envaït Occident, si en un altre article vos parlava de la necessitat d'una asimetria entre Caïm i Abel, hui ho faig amb el yin i el yang.
I em direu, doncs no amem! Si amar suposa aquesta asimetria no amem! Però vos contestaré que l'amor romàntic i l'amor al món que en parteix, és una de les quatre o cinc maneres d'amar, i és l'única que pot canviar, protegir el món, crear en base al miracle i a allò paranormal, sense persones que amen no hi hauria, doncs, vida.

dilluns, de juny 12, 2017

A més feminisme més "masclisme"

Pose entre cometes la paraula “masclisme” perquè per regla general el baró o mascle heterosexual, o diguem-li no homo és corporativista i, per tant el que les feministes anomenen “masclista”, l'home és mascle i per tant “masclista”.
A mi també m'agradaria no haver de matar animals per a menjar, però també respectar les plantes, que les dones, atiades pels hòmens, no mataren envejant, lentament, però inexorable, ni que els hòmens atiats per les dones feren el mateix, però tangiblement, que no s'atiaren bilateralment, que tots poguérem menjar, en definitiva, que el diable es fera bo, però açò és absolutament impossible, escolteu les dones, elles vos ho diran, però heu d'escoltar-les amb el cor, amb l'ànima, cosa que la major part de persones són incapaces d'assolir, la manca de tot sistema ens fa la bondat, el mal porta el bé, i cal que hi haja de tot, de tots dos, tres o més pals per a que existisca la vida.
Però la realitat és aquesta, després d'un neoliberalisme-marxista, valga la contradicció aparent, inexorablement i contra tot pronòstic ens ve un període de “masclisme”, fins que novament ens arribe passat un temps un altre de yin i així pendularment i, com que la realitat és dialèctica-deconstructiva, el yin sempre guanyarà terreny, és a dir, ja no som la societat en que un cego es moria de fam, ni estem a un món en què les dones eren esbatussades pels mascles sistemàticament, ni ho serem amb aquesta involució “masclista”, que afortunadament ens ve, i dic afortunadament perquè amb la globalització anàvem a la paranoia i a la mort per follia i estrenyiment, no només política i econòmica sinó lingüístic-religiosa-social.
La fi ens hauria arribat en pocs lustres si no arriba a ser pel gir que ha donat la Història, aquell gir del que jo deia que havíem de confiar en l'amo. Putin, Trump són els avançats, en dos grans països que porten el timó del món, aquesta avantguarda, que controlada, portarà la globalització desglobalitzada i atomitzada, tant en allò polític (autonomies en els diferents països), com en allò econòmic (proteccionisme cooperatiu i pacífic), com en allò lingüístic-religiós-social, fent en aquest cas lloc a les diferents llengües, primerament, religions de seguit i justícia social en un darrer cinquè terme, amb una Xina (I és la tercera vegada que en parle a la meua obra), que serà la part contrària, el yin-yang del món.

Els medicaments, cobdícia i responabilitat

Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

dilluns, de juny 05, 2017

L'humor, hètero histèrics i homosexuals

Fins que un homosexual no arriba a comprendre que està a un discurs diferent del de l'hètero histèric, és a dir, que aquest darrer no dóna importància al sexe i a l'orientació sexual ni a l'amor, aquest ama, quan ho fa, a tot lo món sense haver-hi sexe i si té al seu preconscient el sexe amb una persona amb penis no li dóna gens d'importància; i fins que no deixe d'intentar homosexualitzar el que l'envolta i, potser canviaria de discurs; un hètero histèric no li pot tindre en consideració, sí, l'admirarà, llegirà amb plaer el que escriu, però personalment hi haurà un mur, el tractarà amb l'humor, li'n va la vida.
Potser és una tasca impossible l'encontre entre un sinthome-Saint homme-Saint Tomme o hètero histèric i un homosexual, jo cada vegada estic més convençut de la impossibilitat d'aquest encontre d'igual a igual.
No demane a l'homosexual que tinga en comptes el vitalisme nietzscheà, el relativisme d'Ortega ni la telepatia de qualsevol baró, però cada dia estic més convençut de que estem en dos móns diferents i la unió potser seria contraproduent, doncs faria la mort o homosexualització de l'hètero histèric.
L'hètero histèric, i l'anomene per posar-li un nom i que ens comprenguem, doncs aquest no té nom, sempre ha de passar l'espill i arribar a l'homosexual, però rara vegada aquest passa el límit del seu discurs per a comprendre o intentar comprendre l'hètero histèric.
Jo, cansat de patir, esprémer-me el cap, donar-li voltes a aquest encontre he arribat fins homosexualitzar-me, però quan el meu cos ha dit prou, doncs m'hi anava ja la vida he hagut de prendre l'humor.
És trist, però des de la presó de la identitat no hi ha comunicació possible ni des de fora de cap enfora, és més fàcil per a un hètero histèric arribar a un amo o capitalista o a una lesbiana, que a un homosexual i fins i tot a una dona, pols i discursos diferents i contradictoris.

Sóc pentasexual

No, no és que m'enamoren els quatre o cinc discursos humans, em posa el número cinc, sí, el número cinc; i hem preguntareu ¿com és això possible? Amics, no ho sé, el cert és que cada vegada que de xicotet ma mare em regalava un bolígraf de cinc colors, m'esvaïa de joia, intentava penetrar-lo pels seus diminuts raconets, i com que era impossible em rebolcava al meu llit, amb els cinc colors del bolígraf.
Una de les meues gojades més grans era quan en classe de matemàtiques la professora o el professor, tant em feia, perquè jo en ells no m'hi fixava, ens posava a la pissarra una divisió o una equació i eixia el número cinc, no podia contindre el meu gaudi, trempava i m'amagava el tremp, amb la mà i si podia amb el bolígraf de cinc colors per a seguir fruint del gaudi, gairebé infinit que em donava el número, en clarió, de la pissarra.
Però vos ho he de confessar, el dia on més em vaig dissoldre amb la mare natura va ser el dia 13 de Febrer de 1981, en aquell dia uns militars havien fet un colp d'estat i des del govern es decretava l'estat d'excepció, només podien anar pel carrer o aplegar-se quatre persones.
De bon començament açò no em va colpir, però en fer la suma eròtica, vaig pensar, però aleshores el límit està en cinc, i ja va ser l'eclosió, mentre Tejero apuntava als desmanegats i atemorits polítics al parlament jo em desdibuixava i pensava que mai més no tindria l'oportunitat de fer l'amor amb un cinc d'aquesta envergadura, va ser el cim de la meua sexualitat.
Així que hui, vos ho dic, no sóc ni heterosexual, ni homosexual, ni bisexual, ni lesbià, ni transexual, ni hermafrodita, ni trisexual, ni quatrisexual, sóc pentasexual i a molta honra.
Rigueu-vos pentàfobs, però el dia de la nostra honra està a prop, tot lo món es pentasexualitzarà.

diumenge, de juny 04, 2017

Mitra; Caïm i Abel

Una cosa és el que diga l'ètica igualitarista, que mesura la justícia amb regla i tiralínies, com ara marxistes i feministes i una ben diferent és l'ètica natural, si n'hi ha i em bote la fal·làcia naturalista.
En les famílies sempre hi ha un yang que fa de déu Mitra o de Caïm i un yin, normalment el germà menor, tot i que no sempre és el menor, que fa el paper del bou de Mitra o d'Abel, i en aquesta relació hi ha una equació de perfecta justícia.
En un cas d'herències l'ètica igualitarista diria: _Dos germans, el cinquanta per cent per a cadascun, però mai no és així o no hauria de ser-ho, el Mitra-Caïm-yang sol, botant-se la llei fer una trampa per a fer-li al germà o germana menor un nuc amb l'herència, quedant-se beneficiat sobre el yin, però a canvi li proporciona a aquest la protecció de per vida. Una injustícia? No, una errada de la llei, que no sap vore les necessitats reals de cada individu, el tan escatainat “masclisme” ho tenia en compte, les herències eren per al fill primogènit, se li suposava yang-Mitra-Caïm sobre la filla o fills segons, tot i que poguera equivocar-se, però la intenció de la llei ja feia valdre la pena la seua existència; l'igualitarisme va trencar amb la llei natural en base a una justícia de tiralínies.
Un yang-Mitra-Caïm del discurs de l'amo necessita obtindre un nuc de poder sobre el seu germà o germana yin, en aquest nuc és on es conforma l'amor i la manera d'amar d'aquest yang-amo, doncs l'amo ama amb el poder, tot i que hui aquesta relació de poder és substituïda pels diners, que són un poder simbòlic.
En un yang-Mitra-Caïm capitalista són els diners dels que es beneficia aquest que fa el nuc amb el seu germà o germana yin o Abel; però com que les lleis no contemplen aquesta llei natural, aquestes persones han de fer valdre, malauradament, la seua intel·ligència per a poder amar als seus germans, per a poder eixir falsament beneficiats, perquè en realitat conformen amb el seu engany una justícia real, en fer-los un nuc d'amor, a la seua manera d'amar.
Però que hi guanya el yin, home o dona, germà o germana? Doncs que serà protegit tota la vida pel seu germà Mitra o yang a canvi de la protecció espiritual del segon, que sempre estaran en contacte i cooperació, com en la mitologia del déu Mitra, però el yin haurà d'oferir simbòlicament la vida al final dels seus dies.
És trist, però mentre més ens alluntem de la natura i més oblidem l'antropologia humana més llunt estem de la justícia, tot i semblar el contrari.

divendres, de juny 02, 2017

El baró tendeix a tractar igual com li tracten

Hui estava molt relaxat, sense angoixa de castració masculina ni enveja del penis femenina i he baixat al carrer a llançar el fem, inconscientment he vist a una dona en el lloc d'home i se m'ha eixit l'espardenya del peu, he seguit i he llançat la brossa; en tornar m'he adonat amb un lleu malestar al cap que m'estava odiant la dona en qüestió; estava cabrejada amb mi, rabiosa, amb angoixa masculina de castració, jo, que després he alçat la mirada cap a ella he sentit la mateixa angoixa de castració, cabreig o ràbia cap a ella.
Potser haurà pensat: _Vaja masclista! No, simplement l'he vista no com a una dona, amb la seua enveja del penis, i amb la qual cosa jo hauria dit: _Vaja loca sensual! Ni tampoc amb amor, cosa que m'haguera creat pau, doncs ella no m'amava, sinó que l'he vista com a un altre home, que ho era ella en eixe moment, no home, cal ser respectuosos amb el símbol, com a yang.
Els hòmens i les dones tenim tres camins, envejar, angoixar-nos amb cabreig o amar i, la reacció d'una persona del discurs histèric o la d'un homosexual cap a un hètero histèric normalment és d'enveja del penis o amor, però si és de cabreig o angoixa de castració, també possible en la seua justa mesura, el discurs que té a la seua esquerra (vore el dibuix), en aquest cas el de l'hètero histèric, ja no la veu o el veu com a una dona o com a un homosexual, sinó com a un d'ell, posant-se immediatament en el lloc de competidor.
I això passa igual des d'hètero histèrics a amos i capitalistes i aquests a la lesbiana i aquesta a homosexuals i dones, tot i que sempre hi ha excepcions, cada regla en té la seua, és clar.
No vos estranyeu, dones, de que si vos empodereu vos quedeu en molts casos fadrines, doncs haureu assolit el lloc de mascle, sereu un mascle simbòlic, mentre estigueu allà, en eixe lloc. Si totes les dones en la meua vida s'hagueren comportat com aquesta, ja siga perquè no he reciclat el fem o perquè li ha enfadat la meua viril barba, m'haguera quedat fadrí o no haguera pegat ni un “polvo” si no era pagant; però a ella li haguera passat el mateix, no ho oblideu, i sense fills.
Un canvi en les relacions de poder no pot fer-se per un simple caprici, sinó que ha de vindre d'un llarg diàleg amb si mateix i assumint tota la responsabilitat.

dijous, de juny 01, 2017

No, no! Jo no tinc penis! Feminisme i inquisició

No, no estic comparant el feminisme amb la inquisició, ni ho faig ni em deixarien les lleis estatals o nacionals, també vos he de dir que no estic en contra de la llibertat d'expressió i de la llibertat del yin a poder envejar el penis del yang, i tampoc a que el yang posseïsca el fal·lus, necessari per a la vida, el yang pot ser una dona i el yin un home, pel que suposareu que quan dic penis o fal·lus no parle del penis com a òrgan, sinó com a empoderament, paraula feminista, tot i que té a vore en la seua manca o tinença i vos dic també que la lícita enveja del penis del yin fa que el yang puga fer-se com a yang, és a dir, li crea l'angoixa de castració de que parteix la masculinitat i en la unió d'ambdues angoixes es produïsca la vida, el miracle.
Però estem assistint a una persecució del yang sistemàtica, ja no és possible anar a una correguda de bous sense que et titllen de “masclista”, paraula que és un miratge, una entelèquia, doncs no existeixen els “masclistes” sinó els mascles, en ser el mascle “per se” corporativista en ser aquesta la seua essència i essència de la masculinitat, per tant quan un mascle sent la paraula “masclista” s'hi sent englobat.
Lleis que afavoreixen les dones fan que el mascle estiga a hores d'ara en un lloc de desprestigi social en certs àmbits, i que només falta un rebombori més gran, que pot arribar a vindre si no fem alguna cosa, per a què el fet de ser mascle siga per llei perseguit, d'això saben un munt els advocats matrimonialistes, i la discriminació davant de la llei del mascle en casos de tinença de fills, divorcis, fins i tot en una puntuació igual en un examen d'oposició, que afavoreix a les dones.
Ben cert és que la societat, la família ha estat centrada en l'home, però d'ací a desenvolupar una política de discriminació positiva hi ha un món, la discriminació es discriminació sempre, se m'acudeix pensar perquè no ho fan en quant a les llengües històriques dels pobles espanyols, cada dia ens hem d'escoltar a la televisió quan un foll, perquè no són més que pobres desgraciats que han hagut de delinquir per follia, quan un foll mata a la seua dona i se suïcida se sent per televisió el mantra de violència “masclista”, fent englobar a tots els barons en l'atac contra allò més sagrat, el símbol; pensem que amb la revenja no s'arregla res i per cada mot “masclista” que escolta un baró crea mecanismes inconscients de violència femenina, perquè el baró és sempre i per la seua essència corporativista, crea mecanismes d'enveja o d'odi, que van passant com en una cadena com un bumerang per tota la societat, atiats i auto-regenerats, i els dic femenina, perquè sembla que la violència factible només puga ser masculina, quan és tot un fals i amagat error, hi ha violència masculina o factible de dones cap a hòmens, però a aquesta no se li anomena violència feminista, i no m'agradaria, doncs no sóc en absolut venjatiu i no m'agrada sentir l'enveja del penis, que de tant en tant, com a persona sent.
Cal fer en definitiva polítiques de veritable igualtat, però d'oportunitats, per a què cada home o dona puga triar, i per a què el dia de demà un xiquet no s'avergonyisca de ser baró i, puga, Déu no ho vulga, sent-ho sense remei, agafar el fusell o la pistola i rebente a altres persones, és el desenllaç possible a un món on els trets més durs o masculins es reprimisquen, me'n recorde quan vaig estudiar que a l'antiga inquisició no s'inhibia brutalment a una persona per haver fet un delicte o crim sinó per semblar roí, espere que no es discrimine a ningú per motius estètics, aquest és el comès d'aquest article.

dimecres, de maig 31, 2017

Els medicaments, avarícia i responsabilitat

Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

dimarts, de maig 30, 2017

De bon matí

De bon matí violentaves suaument i rebies la resposta, la por, l'amor a que aquell qui s'ofenia poguera morir et feia sentir-te amant, amorós i lliure del pes d'existir, miraves a bou passat l'hora, les nou hores i cinc, sumaven catorze, mal número, número de mort, però miraves la sageta dels segons, trenta-cinc, Déu havia respost, tindries pau, eixe dia, catorze més trenta-cinc sumaven quaranta-nou i quatre i nou feien tretze, el número de Déu, que et socorria, t'esperava.
Tot lo món jutjava, narcisistes! Psicòpates! Assassins! I tu no feies mal a ningú, però si no feies eixa puntada al Cel mories, sí, mories, de tensió alta, d'un càncer, de grip o d'un refredat fort i parlaves en una llengua odiada, per a ser respost amb la menor incidència, tot era debades, mai no acabava el teu malson.
I ningú no anava a socórrer-te en els moments en què reprimies, per no tindre interlocutor, doncs tot era de paraula, reprimies el teu atac, et deixaven sol, però sabies que tenies a Déu, com l'únic, junt als pocs que t'estimaven, que et socorrerien i no et jutjarien, et donarien sempre una nova oportunitat de seguir viu.
I somniaves el moment en què el teu bé seria el bé de l'altre, però mai no arribava, les vides eren infinites i no et quedaries sense, mai.

dijous, de maig 25, 2017

"Yerma", el límit de les dones

He parlat molt del límit d'allò femení, tots sabem o intuïm que el límit d'allò masculí ve amb el kit o amb el pack, allò masculí és conceptual i per tant posa límits a allò que una dona intueix, però, perquè he anomenat a “Yerma”, el personatge de García Lorca, en aquest, com tots els meus, xicotet article? Per a dir-vos que en el “Banquet” de Plató, Sòcrates ho explica clarament, Poro, la prudència, deixa que Metis, la riquesa, qui té la possibilitat de procrear, de crear, de tindre, li faça un fill a Penia, la pobresa; que veu Metis borratxo i l'enganya, en l'engany més antic del món, i no sols humà, sinó holísticament animal.
Penia sap que, com Venus, ha d'enganyar a Poro, Vulcà; per a procrear amb Metis, Mart; i és Apol·lo qui afaiçona tot el pla, qui assabenta a Vulcà de que Mart ha jagut amb Venus, la seua dona.
Aquest secret, que tenen totes les dones, ja siga com “Yerma”, un secret a veus, o materialment amb el semen o per un simple pal a l'aigua, és el que fa que una dona puga viure en societat, fa el seu límit.
Però yin no vol dir dona o home, hi ha tot un ventall en el yin, tots podem estar en el yin o en el yang i fer aquest acte d'engany cap al nostre partenaire, ja siga o siguen hòmens o dones.

dimarts, de maig 23, 2017

Els bufons portaran al Messies II

Algun dia pagaran a la meua dona i a mi el que hem fet, des de l'anonimat, des de la foscor i i-reconegudament, per la Història, amb el nostre patiment i treball, jo sé que els folls, els bufons, que diu la Thorà portaran al Messies, que no serà un home amb barba blanca i amb bones intencions, sinó un canvi de consciència, i mentre més prompte es reconeguen qui seran els responsables abans arribarem a salvar el poc que queda del trellat en aquest món.
Salvar-nos d'una hecatombe natural, d'una guerra mundial, d'un problema polític al nostre país, un canvi en la política de la psicoanàlisi, una presa de consciència necessària al nostre poble o nació, la valenciana, en totes aquestes xicotetes o grans coses hem estat partícips, però hi haurà qui dirà, Vicent, tu delires, potser, però què és el deliri? Què és la realitat? No és sinó allò que volem que siga i Déu ens deixa.
Hi ha qui dirà que no necessita arribar tan llunt, i potser ha arribat més llunt que nosaltres, però no ho sap, potser el seu desig ha afaiçonat més canvis i ha reviscolat més branques verdes de vida, però no n'és conscient, jo sí que ho sóc, no la meua dona, que ho sap i m'espenta o m'espentava, doncs acabe de jubilar-me, m'espentava des del seu inconscient, així serà la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, una època en què els més xicotets tindran la clau de la realitat, en què tots hi direm la nostra, amplament i clara, conscientment.
Ara ha arribat l'hora de la meua jubilació, del meu esbarjo, i com la vida no es pot viure des del llit de la nostra casa vos dic que traslladaré la lluita o el córrer del desig, sempre millor dit, de la guerra pel món a la de la meua família, en això rau la jubilació, i hi ha qui mor en l'intent, jo espere sobreviure, gràcies a tots els qui heu fet possible la meua vida, jo he fet el que he pogut per vosaltres, sempre mirant el bé de tots i de cadascun, que tot i que semble un problema contradictori, no ho és, en absolut, la meua felicitat és la felicitat de tots vosaltres.

diumenge, de maig 21, 2017

L'amor i la mort que creen

Tot lo món tenim un jutge, Judes, judici, jueu, juí, valguen les metonímies, que ens posen en el lloc de bocs expiatoris; els amos i els capitalistes tenen aquest jutge en els hètero histèrics, aquests el tenen en els homosexuals i les dones, aquests darrers en la lesbiana, i aquesta en l'amo i el capitalista; tots els jutges són ignorats i menystinguts pels entre cometes “esclaus” i “amos” alhora i víctimes del jutge, que circulen en el dibuix segons les agulles del rellotge.
Però què fan aquests jutges en jutjar? Ens posen en el lloc de boc expiatori o mort simbòlica, el que ens crea un gran malestar i de vegades la mort real, però no és un acte debades, sinó que les idees, els sentiments, la creació naix d'aquests actes “luctuosos”, en la mort o mort simbòlica d'un boc expiatori la Humanitat es renova, crea, pot funcionar.
I com es produeix la mort simbòlica? Per exemple després d'un atac d'homo i dones a un hètero histèric, en l'exemple un atac social, el típic atac de xafarderia o classificador d'histèrics, els hètero histèrics veient-se amenaçats pels seus fills simbòlics, doncs aquests tendeixen a ocupar el lloc de líders, prenen una etiqueta, que va en consonància o té alguna relació amb la xafarderia d'aquells o de la rebel·lió, mort del Pare o lluita de classes dels fills al líder, per a eixir-se'n de la mort simbòlica.
Un exemple que em va passar a mi, després d'entrar de líder a una pàgina de feisbuc on escrivia i filosofava en català-valencià, en contra de la major part dels contertulians, en una conxorxa contra la meua persona em van titllar de narcisista, jo vaig agafar el guant per adscriure'm al “capisme”, és a dir, la filosofia del meu amic Manuel Pérez Carballo en la que no s'adscrivia a “cap” ideologia, d'ací el nom de “capisme”.
Açò entre altres coses va provocar la creació d'un canvi en la política mundial de la psicoanàlisi, després de rebre el líder o ideòleg d'aquesta, la conxorxa particular meua i d'altres persones associades a la psicoanàlisi. Hem de dir que les morts simbòliques o bocs expiatoris van passant com les idees i els sentiments, d'uns a altres fins canviar una política, fins evitar una guerra, evitar una hecatombe natural o simplement canviar la Història.
Per a arribar a l'Inconscient col·lectiu o Déu amb una idea o sentiment sublim cal haver mort abans, ja siga en una mort real o simbòlica, així i només així som escoltats i eixa és la base i funcionament fonamental del boc expiatori, canviar la Història per a bé.

dimecres, de maig 17, 2017

Però, afluixa!

La veritat és que no ho sé, però tampoc puc arriscar me per tu a saber. No per res sinó perquè som diferents. Puc ajudar-te a que tingues un món millor, i això faig, però la teua solució és col.lectiva individual i no a l'inrevés.
Si donarem una solució final acabaríem la pàgina, el full, la realitat.

La metgessa i el boc expiatori

El dilluns vaig a la metgessa de la meua dona, ella parla en valencià, però dóna més prioritat al castellà, la meua dona entén i no el parla, jo parle en valencià i done més importància al valencià, és a dir, parle quasi sempre, i la meua sogra ni l'entén ni el parla ni deixa que el parlen davant d'ella.
Hi ha més supòsits, òbviament, però està ben representada la societat valenciana, la pregunta és: Parlaré en castellà, sempre ho faig davant de la meua sogra, però en la intimitat, no davant d'un estrany, amb la qual cosa entraré en el  lloc de boc expiatori? No
Parlaré en valencià i la meua sogra, és el seu símptoma, m'enfrontarà a la metgessa amb el perill del protocol per maltractaments? No
Deixaré que entren la meua sogra i la meua dona i, jo em quedaré fora, disposat a entrar si se'm demana, és la meua única eixida, després de passar un llarg més en el lloc de boc expiatori per intentar provar de parlar-li a la meua dona en castellà.
Tu tens por de que jo parle en valencià, jo tinc por de que tu no l'entengues. Frase que ressumeix el conflicte lingüístic espànyol en poques paraules, i el problema fonamental de la meua dona.

Nota: A la meua sogra sempre li he parlat i si Déu vol li parlaré sempre en castellà.

No m'has decebut ni em decebràs, et comprenc molt bé, te vullc, tot i que no sàpies el que en la meua manera vol dir, et vull, sempre. I sempre hi haurà una eixida, sempre, Déu ens la dóna, quan cedim la nostra ¿vida? i en l'últim instant, en l'últim instant.

Límit

O la meua dona posa límits, o les dones posen límits o anem a la fi.
Penseu-vos-ho, no, no és que vulga acabar amb el món jo sol, ni dir, si jo muic tot se'n va a fer la mà, però en un ésser, sé del cert que està l'Univers.
Sí, si la meua dona no posa límits, viva, si les dones, vives, doncs sempre han tingut el control de tot, no posen límits podem esperar el proper terratrémol, no només natural sinó artificial, la fi.

Dona nietzscheana no ho vulgues comprovar. 

El meu iaio patern va deixar de menjar en morir la meua iaia, Déu, no em faces repetir la història.

dimarts, de maig 16, 2017

La forja de Vulcà

La forja de Vulcà

Siguem Brutos, el ferrer ha convençut l'alcalde, ara l'alcalde ha de convèncer al poble.

Gràcies per tot.

Mai no és tard per a posar-hi remei, però ha passat aquesta convençuda durant tota la Història de la Humanitat i de vegades i en morir, el primordial o més important és que siga al final d'una vida, Apol·lo, el discurs del capitalista advertirà a Vulcà del pal a l'aigua de Mart amb la seua dona, Venus, però ha de ser Vulcà qui definitivament done el consentiment a canvi de la seua vida, en calma i sense dolor ni malestar, en paus, cada mort, cada convenciment és en part, i simbòlicament un acte semblant.
Però si sabem que no ens ha arribat l'hora cal posar els collons en joc, tot i poder saber el resultat, doncs realment només Júpiter ho sap. 

Les dones tenen l'obligació d'autointerpretar el món, la realitat, a banda de la d'amar i tindre pietat. 

Sé que ser Quixot i psicoanalista és incompatible, però i psicoanalista i Quixot? I si no, hi ha tornada enrere? 

No hi ha cap dubte en que les idees no ens pertanyen. 

dilluns, de maig 15, 2017

Breu referència a dos punts claus del meu anàlisi

He estat analitzat per Teresa Fernández, que va tindre analista francès, no dic el segon cognom per amor, no voldria res mal per a ella si a mi em passara alguna cosa, jo tinc una vida molt compromesa, des de la butaca de la meua casa, he, he, he..., en fi.
Filla de mare catalana que empra el castellà com a llengua de relació, m'ha confessat que quan sa mare s'enfadava li parlava en català-valencià, li eixia el seu inconscient.
El primer esglaó que vaig haver de botar va ser quan un dia, ja enfrontant-me a la presó de la identitat i en la seua negació, jo estava en una mort simbòlica o en el lloc de Sòcrates, en l'arquetip de boc expiatori, un dia em va dir que bastava de filosofia, jo, que com Sartre, m'havia fet una ànima o un cos a base d'escriure i fer filosofia, no ho vaig poder aguantar, a banda de que m'enfrontava a l'elecció entre la meua vida senzilla, l'heterosexualitat tan volguda per mi o entrar en una relació homosexual, que no estava encara planificada, ni la volia ningú.
Vaig deixar-la durant dos anys, açò va ser al tretzè any d'anàlisi, dos anys després vaig tornar, com torna el fill pròdig, i ella em va dir, home! El dels escacs! Saps que no havies deixat l'anàlisi mai?
I el segon punt clau, que va afaiçonar la meua teoria del registre simbòlic-lingüístic-religiós-social, per aquest ordre, va ser quan em va dir, encesa en enveja, que deixara de parlar en valencià, jo li parlava a ella en castellà, és la mateixa enveja del penis que va rebre Hitler, i explica en Mein Kampf en vore a aquell pobre jueu, va dir: _Què diferent sóc d'eixe jueu. El mal és que la va malinterpretar o millor mal utilitzar; però Teresa sense voler-ho conscientment va fer-me la sessió de psicoanàlisi més completa de totes, em vaig adonar del ressentiment que els pobles amb una llengua majoritària tenen per les seues llengües “jueves” o minoritàries, i les anomene així, perquè Crist va estar en el lloc de boc expiatori a l'igual podria haver-les anomenat gregues per Sòcrates o romanes per Séneca. 
Més tard em va vore al Teatre Principal de València, el meu lloc de treball en aquella època i em va dir: _Vicent, tu vals molt.
Jo li havia parlat en català-valencià, sense saber qui era ella, doncs no me n'havia adonat de la seua presència i en ser dirigida per una companya cap a mi.
En fi, no són dos, sinó tres els punts bàsics i claus del meu anàlisi, espere que fructifique el seu gran desig i la seua gran i lícita ambició, fer factible la llengua de sa mare, la vida de sa mare, callada durant molts anys per ella i la família i país i món que l'envoltava.
L'anàlisi va durar dos anys més, en total dèsset, espere, Teresa, haver sigut un bon analitzant, jo t'he apreciat i sempre estaràs en les meues oracions, catòliques, per a qui pense malament o em vulga etiquetar, ja he eixit de l'etiqueta.

diumenge, de maig 14, 2017

Un poètic jurament d'amistat de sang

Li fa mal el cap? A mi també, anem junts, com vosté, jo també vaig fer un jurament d'amistat de sang amb una novieta, Mariló.
Vosté i jo estem lligats per la sang, no, no sóc jueu, ni valencià tan sols, com vosté tampoc no ho és, però l'etiqueta és el seu bastó, ja se'l llevarà.

Bona nit, senyor ...

Estar fora de la nostra terra pot ser ¿? Real, però em té a mi, hui, espere que aquesta traïda, si la vol anomenar així, faça una llarga amistat, per la xarxa i en allò indemostrable.

Gràcies.

Sí, ens agrada ser agraïts, el món, la psicoanàlisi ens ha donat molt, i som agraïts, dues vegades, els altres, si ho són, ho són una, suficient, no siguem modestos, som bons. 
S'agraeix escoltar una llengua de la nostra terra, se n'adona? 

Vous aimez le juif, que pour vous, dans la voix de vôtre père, est la langue française, bretonne, catalane-valencienne, basque et ¡Alemagne! Et la mère juive langue occitanne (Mari-ne) avec toutes ses différences. 

Sepa que yo confundo amor con pena, pene, pena, en castellano, i en Castelló de la Plana, tercera capital valenciana i, en valenciano se pronuncian pene. 

I el apellido Adsuara viene del pueblo aragonés de origen árabe Azuara, tras la valencianización, es un apellido castellonense, estamos hablando un judío y un árabe, he, he, he... ¿Ça serà possible? 

No creu que el gaudi es la "manca" en el Pare?  Treballe i alce's ja, au! 

En el registre simbòlic hi ha una gerarquia, primerament està el subregistre lingüístic, després el religiós i finalment el social. 

Au revoir monsieur...

dissabte, de maig 13, 2017

Carta a la AMP (Nos salvamos siempre en el último instante)

Yo opino que Jacques Alain Miller no ha querido decir: "Yo soy judío" taxativamente, sino que el hecho de tener siempre un juez detrás de nosotros nos hace que hayamos de tomar una etiqueta de vez en cuando, entrar en la prisión de la identidad para conocer la libertad una vez salidos, y no ser devorado por los hijos, y sobre todo el hecho de aceptar su goce hasta las últimas consecuencias, su registro simbólico-lingüístico-religioso-social, el primer y tercer registro de los individuos y el cual hemos de hacerlo valer, no hacer políticas (Aquí su viraje político o "rectificación" de "recto" política) de exclusión, sino aceptar, por ejemplo, que Europa es medio judía, medio árabe, medio cristiana y medio mundialista o mundial; o España lo es medio catalano-valenciana-balear, medio vasca, medio gallega y medio castellana, y aceptarlo como parte del condimento, del azafrán de la comida, no como la comida entera.
En fin, no espero que publiquen esta pequeña carta, a pesar de que me gustaría; Jacques Alain Miller, como yo (hace una semana que fui expulsado de una página en la que escribía en valenciano, cuando todos los demás o la mayor parte lo hacían en castellano, por filosofar, aunque me fui yo, unos momentos antes, lo que quiero decir es que todos tenemos un juez, judío, Judas, juicio o en valenciano, que aún hay otra palabra que metonímicamente lo dice “juí”), hemos hecho de Sócrates, de Cristos, y que hoy este arquetipo será virtual, por la red de Internet, no habrá un chivo expiatorio ni un cabeza de turco real sino que la red ha hecho la gran revolución, no más finados, aunque siempre existirá la muerte, pero no el Sócrates, todo y fluir una relación inexistente de amor, de deseo; aceptarse en la parte de azafrán que hay en nosotros, en el condimento que es siempre necesario para hacer una paella valenciana o un cocido madrileño.
Y con su giro, y es que el psicoanálisis ha de ayudar, como un bastón, a la política, convertirse o mejor, tomar la parte del “éthos” política y que siempre está en contradicción con la parte individual o “logos”, y esta es la mejor palabra, señor Miller, para decir a lo que no deja de no decirse, lo individual y su relación con lo colectivo.
Y esta toma de postura es de acorde con los tiempos, y con la relajación de los “viejos”, quizá usted, señor Miller, ya ha llegado a ser viejo, que es lo que ha querido, en mi opinión al decir “Soy judío”, un viejo es más que un espantapájaros o un desecho, es un sabio.
Esperemos que el nuevo rumbo del psicoanálisis ayude a desglobalizar y a la vez globalizar esta globalización desglobalizada y atomizada, y así será s.D.q.

divendres, de maig 12, 2017

Qu'est-ce qu'une femme (yin) veut?

Qu'est-ce qu'une femme (yin) veut? Une femme veut ¿? le mâle (yang). On ne sait pas c'est qu'une femme veut.
Vous dirais que je délire, bien, vous avez la force, j'ai la force de ça inexistant, de ça innommable, ne sera pas la guerre.
Il y a une grande difference entre ne pas le savoir, le savoir, et le dire, pensez, s'il vous plaît.
Les Socrates, les Crists d'aujourd'hui mouriran virtuelment, par Internet.

Qué es lo que quiere una mujer (yin)? Una mujer quiere ¿? a un macho (yang). No se sabe lo que quiere una mujer.
Dirán que deliro, bien, ustedes tienen la fuerza, yo tengo la fuerza de lo inexistente, de lo innombrable, no habrá guerra.
Hay una gran diferencia entre no saberlo, saberlo y decirlo, pensadlo, por favor.
Los Sócrates, los Cristos de hoy morirán virtualmente en la red de Internet.

Què és el que vol una dona (yin)? Una dona vol ¿? al mascle (yang). No se sap el que vol una dona.
Direu que delire, bé, vostés tenen la força, jo tinc la força d'allò inexistent, d'allò innomenable, no hi haurà guerra.
Hi ha una gran diferència entre no saber-ho, saber-ho i dir-ho, penseu, per favor.
Els Sòcrates, els Crists de hui moriran virtualment per la xarxa d'Internet.

Què potser és confondre plusvàlua amb família?

Admire molt Lluís Llach, que junt a Joaquín Sabina formen la meua dupla hispànica de cantautors, del primer hi ha una cançó que crec que es diu “Mai no sabré” en que cita part de la frase que dóna títol a l'article, que sempre m'ha commogut, també vos he de dir que no és la meua intenció canviar la realitat ni acabar amb el poc que queda, malauradament, de la família tradicional, en el sí de la qual jo i la meua esposa vam nàixer.
La família nuclear va venir al món en l'època en que les pensions van arribar a la gent gran, aquestes són una conquesta positiva, òbviament, perquè donen llibertat a les persones grans i alhora els donen la possibilitat de viure independents amb tot el que això comporta.
Tots sabem que la gent gran queda vídua i també que de vegades, moltes diria jo, necessiten d'una altra persona per a fer la seua vida normalitzada.
La família tradicional tenia al pare de família com a eix, o com a individu que en portar el benefici o els diners a casa era respectat per pare i mare, és a dir, per iaios i iaies fins i tot besavis i fills, com a cap, i per tant el situaven en el discurs de l'amo, amb la qual cosa feia que poguera mantenir en aquestes relacions el fal·lus en relació a la seua esposa, en entrar la jubilació remunerada, pares i iaios ja no tenen la possibilitat, que han perdut ja, de viure amb llurs fills necessitant-los econòmicament, si més no, perquè en el cas de l'amor aquest segueix de la mateixa manera per ambdues bandes, fent així que la mare pose el fill casat en el lloc del seu fal·lus, castrant-lo així, com si encara visquera a la seua casa paterna o materna i el pare per la seua banda segueix no necessitant el nou pare de família, el seu fill i, per tant tendeix a seguir tenint el discurs de l'amo, deixant així el fill casat al discurs histèric, típic de la feminitat, això si conviuen en la mateixa casa, que era un dels trets fonamentals de la família tradicional.
Així jo no vull dir que s'haja d'internar a iaios i iaies a asils, jo no ho faria mai, si no és en un cas de malaltia en què es posara en perill la persona en qüestió, però que és una explicació del perquè la remuneració de la jubilació, conquesta de la humanitat, ha tingut també trets negatius, en aquest cas l'aparició de la família nuclear i l'isolament de les persones grans.

diumenge, de maig 07, 2017

Clamar en el desert

“Qui ets tu?” Ell confessà i no negà; confessà: “Jo no sóc el Crist” I li preguntaren: “Què doncs?” “Ets tu Elies?” Ell digué: “No ho sóc” “_ “Ets tu el profeta?” Va respondre: “No” Aleshores li digueren: “Qui ets, doncs, per a què donem resposta als que t'han enviat? Què dius de tu mateix?” Digué ell: “Jo sóc la veu del que clama en el desert: Rectifiqueu el camí del Senyor”.
Podria semblar que estic sembrant una rectificació a tots els qui m'envolten, no, no és això, simplement he de dir que el món funciona com una bassa d'oli, si en una part l'oli està crescut en l'altra baixarà el seu nivell, però amb naturalitat tendirà la bassa a igualar-se.
Estem immersos en una globalització, com hi ha hagut moltes en tota la Història, que han portat al seu darrer terme a una guerra, no podem seguir globalitzant fins al final, hui una guerra, deguda a la màxima globalització, és a dir, de tot el planeta, seria la fi.
Hem de tendir a desglobalitzar la globalització, hem de fer una globalització desglobalitzada i atomitzada; què vol dir açò? Que hem de seguir amb la tècnica i la informàtica, escorcollant-nos cap endins i no cap enfora, amb l'espiritualitat i una involució controlada i pacífica, una mitja involució, hem de rectificar el camí que ens ha portat al bonisme i a la lluita de classes i de sexes, no tenim altra eixida; però no vos equivoqueu, no ens calen totalitarismes, ni de dretes o yang ni d'esquerres o yin; i com que jo estic una miqueta en el lloc de Joan, quan parla al “Testimoni de Joan” (que encapçala l'article) que clame en el desert tinc l'única fe en l'Inconscient col·lectiu, el Gran Altre o Déu.
S'ha de fer o hem de fer una desglobalització no només econòmica, sinó política, amb autonomies tipus espanyoles però reals a tots els països amb minories lingüístiques i religioses, que conformaran una equitat del registre, el tercer, lingüístic-religiós.
No hem de pretendre un neo-feixisme desglobalitzador, que ho és de globalitzador en les macroestructures nacionals en detriment de les xicotetes nacions i clans, tampoc hem de fer-ho amb un neo-boltxevisme globalitzador de la igualtat, sinó democràcies reals desglobalitzades i atomitzades allà on siguen històricament possibles, mantenint cultura, ciència, tècnica i tots els oficis i actes humans, doncs tots, tots absolutament som necessaris, però en la seua justa mesura.

dissabte, de maig 06, 2017

De proletari a Quixot

Durant aquests vint darrers anys he treballat molt, i he compaginat la meua faena de fidalg Quixot amb la de treballador assalariat, però ha arribat l'hora de que només em dedique a la primera, no, no és que el dia del meu comiat siga el dia cinc, sinó que ja fa més de mig any que em van llançar de la meua faena, i no per motius econòmics, sinó morals, tot i que és ara quan trenque el fil.
He salvat el cul a moltes persones, que de ben segur m'odiaran, perquè pensen que jo no feia més que molestar, però un dia ho sabran, gràcies a mi poden anar tots els dies a la faena i de tant en tant pegar un polvo i besar als seus fills, nòvies, nuvis, marits, mullers, familiars o amics.
Que la meua ha estat una faena fosca?, sí, molt fosca, com la del capellà o la del monjo, però sense ser ni pagada ni reconeguda, tot i que sé que un dia, el dia individual del Judici Final sabran qui era jo.
Hui, ja vos dic, em dedique, pagat; mentre no arribe al poder un bou; a fer el treball que la major part de les persones no volen fer, no perquè no sàpien o no vulguen, sinó perquè no poden; jo em dedique a endegar desficacis, sí, em direu que em toque els ous, els collons, redéu que ho faig algunes vegades! tot i que tinc la meua dona que també ho fa, cada vegada menys, per mi; però ací estic, espere que sapieu trobar un altre sostenidor de l'espelma en la faena que jo vaig deixar, i que no vos fiqueu tant com vos vàreu ficar amb mi, la faena eixiria molt més eficient i tots, caps, i subalterns el tindrien, com a mi em van tindre, molts anys a aquest pobre Quixot, però com jo, que aguanten el que jo hi haurà pocs, i vos pot passar que aneu d'un expiador a un altre periòdicament, no vos ho desitge, sinó podríeu arribar a fer aquesta faena un o tots vosaltres, inclosos els caps, i no parle de Ra Amón ni de Ha Viés, que també, sinó de gent que hui té les esquenes cobertes, o això creu.
En fi, m'ha agradat estar amb vosaltres i fins sempre, sempre em tindreu, en els grans afers per a llançar-vos una granera, per a què en moments d'afonament pugueu agarrar-vos i volar, com jo mateix ho he fet i del que hui em guanye la vida.
Bona nit i fins sempre.
Vicent Adsuara i Rollan

diumenge, d’abril 30, 2017

Jo estic bé si tu ho estàs, els escacs i el miracle

Durant més de trenta anys he jugat als escacs, és un joc en què es fa la màxima de jo estic bé si tu estàs malament, bàsicament, doncs també existeixen les grises taules; de jove em vaig enamorar de la música de Lluís Llach, en vore les paraules que mon pare feia servir en la veu del gran cantautor, però el que em fascinava, hui ho sé, el jo estic bé si tu ho estàs, que era el símptoma de Llach i també de mon pare.
Mon pare era un home que de normal habitava al discurs histèric, un sinthome, Saint Homme, Saint Tomme; però que degut al seu símptoma, el més beatífic dels dels folls, és a dir, de les persones del discurs histèric, no se li podia catalogar de foll.
Aquest és el símptoma rei de la bondat, i jo, acomplint el meu complex d'Èdip el vaig transgredir, i quina millor manera que la de posar-me a l'altra riba, la dels escacs, jo estic bé si tu estàs malament.
Però els escacs m'han ensenyat una cosa, i no menys bonica o important, i és que no cal que tingues mil jugades possibles en una determinada posició, ni dues, és molt difícil que dues partides no pactades es repetisquen, els escacs acompleixen tots els requisits d'un miracle. Freud opinava que per arribar a la “curació” del pacient, calia que aquest acceptara la realitat, sense voler-la canviar, i titllava d'ideal el propòsit de Jung, de voler que el pacient creara, ficat com estava aquest darrer en els terrenys pantanosos d'allò paranormal; ha hagut d'arribar Lacan per a posar les paus entre tots dos i fer-nos vore que la realitat pot ser creada i canviada i alhora ser acceptada en totes les seues contradiccions i apories.
Què és un impossible? No, és un impossible i un possible, però l'afirmació té més valor que la negació, i jo, enamorat de mon pare i de la música de Llach el que em preparava era per a arribar a aquest dia, en què descobrisc el símptoma beatífic de la meua dona, a qui per un miracle vaig aconseguir, el mateix símptoma que els dels meus dos grans amors, en aquest cas parlant del terreny lingüístic, l'estimat de mon pare i la música de Lluís Llach, a banda del meu pecat, els escacs, que com a una escala vaig accedir i passar per ella per arribar on estic.

dijous, d’abril 27, 2017

Complex d'Èdip, globalització i transparència

Tot lo món passa periòdicament pel complex d'Èdip per a arredonir la seua realització, per a unir tots els registres de la seua realitat; el podem passar en anar a buscar parella, ens fixarem en una dona amb partenaire, ja siga el nòvio, el pare, un amic o amiga, doncs tots tenim partenaire i com diu Levi Strauss: “L'Home pren la dona d'un altre home”; després ja ens trobarem amb una dona “lliure”, que com en un miracle hi accedirem, però estarà lliure poc temps i nosaltres tindrem l'ocasió en aquest parèntesi fugaç d'aconseguir-la.
Però també es passa no en el terreny de la libido sexual, sinó en el del poder, de l'economia o de l'estètica, ja siguen, per aquest ordre, amos, capitalistes o histèrics qui faça aquesta transgressió al Pare.
Jo, que de normal estic en una posició humil, la del discurs histèric, també, una volta aconseguida la meua dona vaig haver de violentar al Pare, em banyava nu a migdia a la Platja de la Malva-rosa i observava les dones i llurs reaccions.
Però actualment s'està donant degut a que la dialèctica de la Història ha arribat a la seua fi, s'està donant una persecució de l'Home, del baró, del mascle, quasi donant la raó a Foucault, quan parla de la mort de l'Home, que és el darrer pas de la Història. Si abans la legítima aspiració de les dones era per arribar a la igualtat amb el mascle, hui han aconseguit més drets legals que aquests i segueixen, doncs les demandes no tenen fre, són infinites, i parlant des del marxisme, són superestructures, el que subjau és l'enveja del penis, que sempre voldrà un pas més, un nou recargolament.
Després es va arribar a prohibir la necessària infidelitat dels mascles neuròtic-obsessius, que els cal violentar llurs dones en moments de crisi, per a tornar a elles amb força renovada, tot i que cadascú és lliure i res no està predeterminat; més tard va ser l'especialització en el discurs capitalista, el violentament del Pare en embolics financers, que va ser transparent i castigat, i finalment, si Déu no atura la globalització i la consegüent transparència, seran castigats els histèrics per banyar-se nus a la platja, amb la seua vida o igualment aquests per llegir a Marx, Pemán o Goëte.
Tot i que aquesta transgressió final, aquesta vegada del discurs de l'amo, també serà castigada per altres amos, buscant responsabilitats i creant el conflicte final.
Per favor, donem lloc al baró i a la seua a-legal i a-moral necessitat de violentar al Pare, de passar el complex d'Èdip.
Tot i que no hauria d'escandalitzar-se ningú, doncs les dones també el passen, tot i que les yin, com els hòmens yin, com jo, més humilment, banyant-se a la platja nues, llevant-se roba o acurtant-se la faldilla.

dimecres, d’abril 26, 2017

Cal semblar bo, no ser-ho

Una dona, un comissari, un mari-progre, una feminista no poden arribar a sentir mai el que pateix un Home que es posat a la banqueta, sospitós o acusat de crims dels que no té la menor culpa, i és portat allà per la simple sospita, perquè no vol posar-se la falda de la castració, perquè vol seguir sent home, sap del cert que s'ha de castrar de tant en tant, si vol viure en societat, i ho fa, però sap que sempre ha de mantenir la seua dignitat.
Perquè si deixa la seua dignitat no li agafen només la mà o un braç, sinó que acaben amb la seua vida, i això ho sap la nova psicologia, que sap del que l'Home és capaç quan el seu boc expiatori no oposa resistència.
I aquells que detenten el poder simbòlic, a un intent d'aquest home per parlar i exposar les seues raons, i les de la possible solució als seus problemes contesten amb una frase lapidària i suficient, que ve a dir, calle's ja i acomplisca la seua pena.
Fa llàstima, però el baró, el mascle, l'Home està en perill, el perill de mort.

dimarts, d’abril 25, 2017

La parella i la relació entre discursos. Matriarcat o patriarcat?

Que siga el pare o la mare el suposat subjecte saber que ancore als individus no proposa cap canvi, de fet Melany Klein diu que la mare ho és, eixe suposat subjecte saber, i diu a gran trets el mateix que el successor directe de Freud, Lacan, pare o mare no canvia en res, és el mateix. I a mi també m'agrada la família tradicional, però sense la ¿nuclear? No s'haguera desenvolupat la Història ni la pau, que prompte aconseguirem, i gràcies a ella, que ha fet nàixer la informàtica. Ara, CUP i bomba nuclear, tot i que siga psíquica, això ja em quadra més.
De fet, per allò de pare o mare, de dos pares homo ixen la mateixa quantitat de fills hètero i homo que d'una parella tradicional, i tinc tres famílies d'amics que són l'exemple, una dona, en el cas de ser lesbianes, fa de suposat subjecte saber, pare o mare i l'altra d'objecte.
En una parella hètero si la dona és de caràcter, és a dir, està en el discurs de l'amo o del capitalista ella farà de suposat subjecte saber, i per regla general el seu marit serà un hètero histèric, amb la qual cosa ell farà d'objecte i tendirà a no ocupar treballs de comandament o en què manege diners, que també, com tot, amb excepcions ho farà ella, ell tendirà més a les faenes de la casa i dels fills, el que passa és que com que el baró té més força física i ha de posseir el fal·lus per la penetració hi ha més hòmens que dones als discursos de l'amo i capitalista necessaris per a fer factible la penetració i fem el que vulguem fer el riu finalment baixa pel seu llit. Altra cosa és la igualtat legal, lícita.
Una dona, per molt que estiga al discurs de l'amo o del capitalista en l'acte de l'amor condescendeix amb la seua parella i és posa en el discurs histèric, després segueix en el que li agrada.
Ara, una altra "vuelta de tuerca" és que segons el moment del dia tots podem estar en tots els discursos i depèn la seua entrada a un o a altre de les relacions humanes, és a dir, una contradicció paradoxal, que en definitiva és la realitat.

Nota a JAM

Note un gran ressentiment en els francesos per les seues llengües perifèriques, lògicament el mateix que sent jo, com a ésser dividit des del bressol, en el més bàsic, el registre lingüístic-religiós-social.

dilluns, d’abril 24, 2017

Sant Vicent Ferrer, VI Any de Déu, Crist i Dionís

Ciutat de les arts i les ciències

Al dia de Sant Vicent Ferrer de l'any 2012 va començar la nova era de Déu, Crist i Dionís, una era diferent, on tot lo món hi tenim cabuda, hui se celebra el VI Any.

diumenge, d’abril 23, 2017

Cassandra i Apol·lo, gelós de Dionís

Apol·lo, el discurs de l'amo i el del capitalista són els encarregats de fer la política, de tallar l'abadejo, però sempre envegen a Dionís, promotor de civilitzacions; i quan Cassandra, la pitonissa ens augura involucions sagnants i moderació a ambdós déus, és Apol·lo qui fa ridiculitzar Cassandra, el discurs de l'analista, del filòsof o de l'hètero histèric.
Cassandra no era sentida pel món quan augurava les catàstrofes que li venien a Grècia, Apol·lo li havia llevat tota la seua credibilitat, Cassandra no va voler a Apol·lo i el va rebutjar, per la qual cosa aquest déu actuava per despit, tot i el mal de què aquella els intentava persuadir.
En les paraules Judes, jueu, juí o judici i en jutge hi ha una metonímia que ens diu molt, de fet les llengües són éssers vius i les seues coincidències formals amaguen també coincidències en el fons, els hètero histèrics són els jutges o Judes dels amos i dels capitalistes, però aquests han de saber que ells ho són de la lesbiana i, aquesta de les dones i homosexuals i aquests de l'hètero histèric.
Un exemple: quan una dona en l'Edat Mitjana es quedava prenyada sense marit era la seua jutge, la lesbiana, qui encesa en enveja la jutjava, l'amo i el capitalista la posava en el centre de l'huracà, i finalment l'hètero histèric creava la ideologia d'una inquisició que de retruc l'amo ja establia i polititzava.
El resultat era que aquesta dona i la lesbiana acabaven en la pira cremades com a bruixes i contràries a Déu i a l'església, i aquest fet passa des de qualsevol punt del cercle dels discursos humans, que veiem al dibuix, com ara que hi haguera una guerra impulsada amb el mateix sentit on moriren amos, capitalistes i hètero histèrics.
Amb la qual cosa hem de demanar-li sempre a Dionís, el discurs de les dones, homosexuals, lesbiana i hètero histèrics, que siga capaç d'endegar una societat que pren una involució deguda a una globalització o punt final, però també pregar-li a Apol·lo, els discursos de l'amo i del capitalista, que la nova societat els hi done un bon lloc, com a tot lo món, doncs tots som necessaris, i pregar-los amb fe.