València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, d’agost 19, 2017

Què és Déu?

Una pregunta sense resposta, però ho podria dir així: Déu ho és tot, És. Ara primerament vos preguntaré el següent, per a començar a fer una aproximació a la idea de Déu o a Déu mateix; com es defensa un hètero histèric, és a dir, una abella dels mals que li venen de l'exterior?, l'hètero histèric no pot matar, sinó mor, i mor immediatament, potser qui em senta dir açò pensarà que delire, sí, jo delire moltes vegades, però només li diré que la meitat dels soldats de gleba no apunten a l'enemic en disparar, si maten és sense la intenció, la veritable veritat de les coses.
Bé, doncs l'hètero histèric, tot i morir si mata té el poder simbòlic per a defensar-se, el cert és que pot arribar a matar, com el seu oposat, el normòpata o vespa, que pot matar sense haver de morir.
I què és això del poder simbòlic que fa que sense poder matar aconsegueix el seu objectiu d'intimidar al seu rival? Doncs és el fal·lus, el Símbol, i el fal·lus és el penis i la idea de la seua absència, és a dir, que un hètero histèric no sap realment, tot i ser-ne conscient, de que no pot matar, i és només una manera de dir-ho, perquè és molt més complicat, no sap que no pot matar, i així el seu rival queda desarmat davant la prova de força, sempre efectiva d'aquest.
Per què vos explique açò, que com voreu tindrà relació amb el que vull ensenyar-vos sobre Déu?, i és que les armes, els canons, les bombes nuclears o senzilles han existit sempre com a ens material de defensa simbòlica, no, no estan per a ser usades, tot i que el yang, el normòpata les fa servir, però no si hi ha un hètero histèric, abella o Saint Homme, Sinthôme o Saint Tomme al davant, fent força amb l'única arma que té, la fe, el Símbol, el fal·lus.
I si l'abella és tan feble, com és que aconsegueix sobreviure?, perquè té un normòpata o una vespa a prop, a l'igual que l'abella feia que en moltes, moltíssimes ocasions la vespa no llançara els seus canons, la vespa fa la protecció a l'abella i al món en general i en eixa contradicció paradoxal que suposa que tot lo món ajuda a tot lo món, des d'allò material amb la força real dels canons, fins a allò simbòlic o força simbòlica del fal·lus.
Però un normòpata també té el fal·lus, sí, un normòpata també el té, tot i que no té la possibilitat de amb sol el seu pensament crear o canviar la realitat sinó que necessita del llenguatge, que ho és també en l'abella, però més sofisticat, amb la sola pensada, ja deia Jung que el lliure albir es feia en una sola pensada.
I així amb allò material i allò espiritual i en la contradicció paradoxal que suposa la realitat ambdós pols, yin i yang, forces del més enllà, esperits, ànimes de persones mortes, déus, àngels, verges, etcètera en la part yin i persones, animals o coses, extraterrestres, viatgers dels temps, màquines, robots, etcètera, en la part yang, ens defensem d'una mort col·lectiva i també individual, però no cal oblidar que el resultat final no depèn ni del yin ni del yang, sinó de l'Innomenable, o Déu, aquell que s'amaga en el tot del Cosmos i que és consciència, matèria i antimatèria, com també el no-res, ho és tot, nosaltres som, tot i semblar el contrari, simples instruments.

divendres, d’agost 11, 2017

Carta al rei Felip VI. Carles Recio i la sanció exemplar

Hui he llegit a un diari digital que al meu amic Carles li han castigat amb una sanció exemplar, econòmica, que és una altra de les maneres de ferir, junt a la moral o política.
Tots tenim un jutge i cada cert temps fa senyals de vida, en el meu cas són els estilistes i les dones i, quan ens toca l'hora, i espere que no siga la del meu amic Carles Recio, el Cel i l'infern s'ajunten per a conxorxar-se contra nosaltres.
Però anem al cas que m'ocupa; si jo haguera faltat un sol dia en la meua vida laboral sense el permís del meu cap fent les faenes d'aprenent de tot, com he estat i per cert, mestre de res, simplement el meu cap m'haguera acomiadat, o si ell no ho haguera pogut fer hauria parlat amb el seu superior per a fer-ho i, important ¡Per això cobra i li paguen!, perquè un cap és més que un manobre i és el seu valor simbòlic, com ara la seua signatura o la seua adscripció a una empresa el que conta, i no les rajoles a destall que col·loque o que pose al cap del dia.
Un cap pot valdre i de fet ho val més amb la seua sola “ombra”, que ni tan sols presència, que una quadrilla d'escrivans o de manobres; imagineu al nostre rei Felip VI, a qui voldria adreçar aquesta lletra, és que no fa res des del seu despatx o reunint-se amb el rei d'Aràbia? Per dir alguna cosa, sí, el seu valor simbòlic fa que es quadren davant d'ell, per respecte, no sé si per la por o pel fal·lus o Símbol, i que l'obrer o el manobre funcionen.
I finalment dir-los als jutges que per a fer una resolució exemplar, i els ho dic jo que no sé res de lleis, cal mirar les càrregues familiars de qui és pres com a exemple, a això jo li dic Humanitat, espere, si malauradament és certa la notícia, que la Humanitat esguite tots els estaments d'aquest país i d'aquest món, doncs és tan factible el desig, que les bombes, canons o pistoles, i això cal que ho tinguem també sempre present.


Gràcies a qui corresponga.

I arribarà el mascle amb els seus canons? (converses al feisbuc sobre qüestions de llengua)

Vicent Llémena i Jambet: El que jo veig, a banda de tòpics com blaverisme o espanyolisme, és una voluntat de globalització desglobalitzada i atomitzada, que corre arreu del món, i jo em pregunte: Per què ha de ser un problema la independència lingüística de la llengua comuna? O quin problema hi ha en què uns li diguem valenciana, chapurreau o catalana?
Açò és el punt final arreu del món de la globalització i de l'entrada, això sí, amb preferència lingüística de les llengües de cada poble, l'entrada en la globalització desglobalitzada i atomitzada, que farà possible la pervivència del món i de la nostra llengua valenciana-catalana-balear, bàsicament.

Joaquim Torrent Blanch: Que li diguin com vulguin, però és una, i així ho creuen tots els filòlegs. Evident,menmt, no és més que una "qüestió de noms", estèril i que no ddu enlloc....Davant l' evidència.

Vicent: I un corrent universal de globalització desglobalitzada i atomitzada, creu-me.

Joaquim: Que no és gens bona ni saludable....i sovint amaga noves formes d' opressió i alienació....

Vicent: El que vulgues, si no ens acceptem com a poble, clan o família no només acabarà la nostra llengua, Trump ha estat la reacció de la vida front a la globalització, Trump, que no hem de confondre amb el neofeixisme europeu, globalitzador novament de les macro-nacions, doncs allò de Trump és un neofeixisme controlat, per això està el yin, el seu contrari, per a en el nostre cas mantindre viva la flama de la nostra unitat lingüística, fent-la servir en tots els àmbits i finalment amb l'arma unificadora més potent i que ha fet possible aquesta revolució, la xarxa d'Internet.

Jesús Dopico Serrano: Per a una llengua és important la normalització. Si no és així, més que d'una llengua es tracta d'un grup de dialectes que van a la deriva. El que potser Sap greu és bandejar algunes formes, però més enllà d'això cal la normalització per a la bona salut de la llengua. Ací a Barcelona també perdem formes pròpies: 'llenga, aiga, allavonses' i un llarg etcètera.


Vicent: Sí, Jesús, tens raó, però per la salvació del món ha nascut una presa de consciència en la individualitat, l'un per un femení, individu, família, clan, poble, nació, món, Univers i per eixe ordre, que "d'alguna manera" encara per dilucidar, o potser contínuament dilucidant-se, hem de donar lloc front a la universalitat masculina, també necessària, pensa-ho, Jesús.

Enric d'Armengol Galceran: Seria el mal menor a pagar.

Enric: Divideix i venceràs. No cal afegir-hi res més.

Tant de debat i la llengua és una, amb múltiples variants, però una. No vull emprenyar-m'hi però he de fer un esforç.

Vicent: Tant de parlar i arriba el mascle, que no parle de vostè tot i ser-ho com jo, i posa els tancs i les tisores, llegisca's norma, necessària també, és obvi, però...

Vicent: La llengua és una i diversa, com la contradicció paradoxal que s'amaga en tot.


Vicent: És més que res una qüestió simbòlica, del primer registre, el lingüístic-religiós-social, que és basa en el Símbol o fal·lus, els altres dos registres són l'econòmic i el polític, van per separat, però si cau un cauen tots tres. Més senzill ja no ho puc explicar.
Ara, el menjador pot morir de gana o d'una fartada; llegisca's puresa simbòlica de la nostra llengua o uniformitat, com qualsevol puresa o la seua part contrària, el caos lingüístic. En la prudència aristotèlica o mig camí, és a dir, independència lingüística dins d'una certa uniformitat està la bondat, el que feien els romans amb el llatí, sabien molt, tot i que no ho van fer amb l'iber o l'etrusc o amb les llengües dels pobles conquerits.
La xarxa ens farà de ciment i de promotora de polítiques favorables a la nostra llengua i, el poble d'element disgregador i amant de la individualitat, i entre ambdós o tres forces, la tercera és el patriotisme lingüístic de cada individu, família, clan, nació, poble, etc., entre totes tres, deia, junt a la quarta força, la també simbòlica i inoperant voluntat faran que la llengua catalana valenciana balear pervisca en crisi continua, és a dir, viva, que pervisca molts, moltíssims anys, més temps unida que les diferents llengües en altres períodes històrics i gràcies tot això a la revolució que en gran mesura ha creat l'existència de la xarxa d'Internet.

dilluns, d’agost 07, 2017

Polifem, telepatia i quartet del desig

Dionís i Apol·lo

Tot i ser Déu tot, tot i el no-res, principi i final, l'Inconscient Col·lectiu junt a la matèria i l'amor, i de vegades amb la innòcua voluntat, també ho és l'objecte “a” o intersecció d'aquests tres o quatre registres.
Però per a parlar de Déu de manera més científica, és a dir, per a què amos i capitalistes ens puguen comprendre, o si més no, intuir, diré que allò espiritual, ens, fantasmes, ectoplasmes, ànimes, déus, sants, éssers difunts, etcètera, es valen d'allò material per a fer-se tangibles, persones, coses, plantes, animals, robots, màquines, extraterrestres, éssers d'altres temps i viatgers del temps i, els folls són els mitjancers que fan arribar als mas mèdia la idea de Déu.
Ulisses va haver de matar a Polifem per arribar a la seua Ítaca i a la seua Penèlop, però Polifem no era una unitat, sinó un ésser normòpata, potser un home vell que posseïa tot el saber yang del món i sabent el moment de la seua mort li va exhortar: _Mata'm, Ulisses o jo et mataré a tu! Tot sabent, perquè tot el possible ho sabia, que Ulisses el mataria i li va dir, escriu la història, que va ser el seu fill qui finalment va convéncer Ulisses de fer-la en tinta i paper.
En ajudar a morir a Polifem, aquest li va donar quelcom de la seua saviesa i Ulisses va poder transitar pel Mare Nòstrum camí d'Ítaca, i la baralla tenia el seu camp de batalla en la ment de Penèlop, qui teixia la seua túnica esperant-lo, i era la brega o córrer del desig, del quartet de l'amor de que parla Sòcrates al Banquet de Plató.
Penèlop havia de donar amor al seu Metis, el Polifem, per a què Ulisses acabara amb ell i véncer a l'altre element femení, també com a Poro, donant-li l'amor que ambdós rebutjarien, però consumaria el miracle, la retrobada, mort Metis-Polifem, amb el seu home, Ulisses.
Tot i que com a dona, sàvia en el seu inconscient, malgrat tot, Penèlop desconeixia la telepatia pròpia del yang, propietat que el fa un i guerrer, en lluita sempre contra si mateix, el yang amb el regal del yin, l'amor.

dimecres, d’agost 02, 2017

Dialèctica o deconstrucció dels contraris

He vist i sentit hui al telediari del canal espanyol de notícies el fet que un grup d'investigadors han pogut tallar la cadena d'ADN per a evitar una malaltia congènita des de l'òvul.
Hem de saber que si estirem del yin, és a dir, si curem una malaltia sempre ens eixirà una altra pel yang, per la part de la maldat; i no és que estiga plantejant l'immobilisme de la realitat, ni puc ni deuria; però també he vist al mateix canal de televisió un programa dedicat a la paleontologia, en ell feien una representació visual d'un tigre de dent de sabre i també la figura animada del seu predecessor, que era molt més gran i mortífer que aquest darrer.
El propòsit d'aquest article és el de dir-vos que tot i que semble que no aconseguim res en estirar d'un contrari, doncs s'estira també el seu oposat, bé és cert que la realitat és dialèctica o deconstructiva i sempre tendeix a feminitzar-se a yinitzar-se.
És a dir, que ja no estem, parlant d'antropologia, en un món on un coix o un cego morien de fam per no poder treballar o caçar el seu menjar o més modernament no poder-se guanyar el pa, i que cada vegada la realitat és més suau, ja no hi ha tigres de dent de sabre i sí xicotets gatets, no hi ha una lluita de classes violenta i sí un món més humà i feminitzat, tot i tindre tots l'obligació d'atendre les involucions i donar lloc al yang i a allò masculí sempre, doncs en la interacció, que no lluita, de contraris, yin i yang junt al tercer, l'amor, creem vida i són per tant tots tres i de vegades quatre, amb la voluntat, són , deia, necessaris.

divendres, de juliol 21, 2017

La gepa dels búfals

Conta una mite africà que els búfals i les raboses convivien amb els pardals sense grans impediments, els pardals sempre avisaven dels mals que els venien a aquests dos, els lleons, i ho feien amb els seus cants; fins que un dia en ser avisats pels pardals, els búfals i les raboses es van enfadar i van córrer cap a ells per a matar-los, però en eixir volant i veient la impossibilitat d'agafar-los, rabosa i búfal els hi van trencar els nius.
Nanabozho, un déu, que per allà passava es va amoïnar i va decidir pegar al búfal amb el seu bastó, i li va fer la seua gepa, que va simbolitzar la visibilitat de la seua por i, a les raboses les va condemnar a viure baix terra, en la invisibilitat dels pardals.


Sembla que l'homofòbia siga només occidental o europea, però ho és arreu del món, tots tenim un jutge, els pardals, en aquest cas que avisaven amb els seus cants; el de les raboses, l'hètero histèric són els homosexuals, aquells han de viure fugint-los i vivint sota terra pel càstig a la seua acció, tan cruel com difícil d'evitar, quan s'és jove o inexpert. I els búfals, els amos, tenen la seua gepa, per la qual respecten sempre als pardals, tot i que siga un corb qui els ofén, perquè ja Nanabozho ho va disposar així, com a càstig.



dimarts, de juliol 18, 2017

L'eliminació de l'amor romàntic, un nou pas del feminisme i del nou ordre mundial

                    
               
Darrerament als despropòsits contra el baró que des del feminisme es venen llançant s'ha sumat un altre pas més, l'eliminació de l'amor romàntic, aquest tipus d'amor, del que parla Sòcrates al Banquet de Plató, en què Penia, la pobresa enganya a Metis, la riquesa, que borratxo li fa un fill amb el catalitzador de Poro, la prudència, aquest fill és l'amor, l'amor romàntic, que és foll, beatífic, però creador, creador de vida, un miracle, el miracle del que temen, els individus del discurs de la ciència, puguem assolir els histèrics hètero, l'amor romàntic o creador, creador de vida.
L'amo ama amb el poder, l'amo per a estimar ha de mitjançar una relació contractual i manipular-nos amb alguna cosa factible, com ara, tenir-nos en un lloc de treball treballant per la nostra fam, mentre que juga amb el nostre amor, que nosaltres volem sempre o quasi sempre a l'amo, però no és l'amo sinó la seua eterna enemiga, la histèrica homo, qui fa aquest intent.
Mentre que l'altre amo, el capitalista, l'home del discurs capitalista ama amb les plusvàlues, ens necessita tindre controlats amb els diners, que en depenguem per a poder-nos amar, no, no estic dient que aquest dos tipus d'amor no siguen amor, ho són, com la lluita entre la histèrica homo i l'amo i capitalista, que és duta pels seus testaferros, de la primera els homosexuals i les dones i dels segons els hètero histèrics, jo el que desitge és el menjar i deixar menjar, i el que demane és que se'ns respecte el nostre tipus d'amor, l'amor romàntic, l'amor en què es basa tota la realitat, doncs tota realitat funciona amb quatre elements o persones, amb les relacions de desig de A sobre B i B sobre A; i C sobre A, quedant-se esqueixada la persona o ens D, que ara, i amb la revolució de la xarxa també hi pot accedir, aquesta vegada com a persona amiga  d'A.
No, feministes, esteu fent-li la tasca de destrucció a algú, potser als factòtums del nou ordre mundial o potser al gaudi de l'amor cortès, aquell que bàsicament prima la bellesa i és efímer i esclau com les persones que dóna.
Si una cosa tem la ciència, feministes, és que l'Home puga tindre la força creadora del yin, sí, de vosaltres, privant-vos de l'amor creador, per a què només pugueu crear un fill, per molt desnaturalitzat que vos isca, si una cosa tem la ciència és que el yin prenga la seua força creadora, la seua importància com a part oculta del rombe tròfic, i vosaltres els esteu fent el llit, penseu-ho i sapieu que l'amor del Banquet de Plató, exposat i viscut per tots els histèrics, sí histèrics, com vosaltres dones, lesbiana, per tots els histèrics hètero i homo és l'amor que ha donat la vida.
No és més que un intent d'escoltar al discurs universitari o de la ciència i les seues teories tranuitades per a salvar el món i el pla d'algun tòtem que vol la nostra destrucció. Penseu-vos-ho i estimeu, ameu, com van amar els vostres iaios i pares histèrics, amb l'amor romàntic, la vida ens, vos ho agrairà si no intenteu eliminar també el pecat original per reial decret.

dimecres, de juliol 12, 2017

La Celestina, bons i roïns

Actualment a algunes ciutats d'Espanya, i prompte a tota ella si Déu no ho evita, hi ha una llei en què es prohibeix intentar convéncer a un homosexual de que isca de la presó de la identitat, i esdevinga hètero o sense nom, per molt entremig que hi estiga; fins i tot està prohibit als psicòlegs i psicoanalistes tractar amb la histèria, ho han de fer d'amagatotis i jugant-se la pell pel bé dels seus pacients que els ho reclamen, la histèria, de la qual jo vaig eixir, d'aquella presó de la identitat que em feia homosexual, no volgut, si ho haguera volgut no estaríem parlant d'açò.
De totes les maneres no està prohibit el trànsit oposat, tot i que jo sé que l'arquetip de La Celestina és consubstancial a l'ésser humà, no es pot prohibir a una persona a que agrane cap al seu terreny, és una conducta que ens fa humans, que cimenta la comunicació entre discursos i les societats, i crea les parelles d'animals o de persones, el sentiment i conducta celestí o de casamenter ha de ser a-legal, no adscrit a cap norma ni llei, com ho és el dret a menjar.
Però està arribant una nova política, basada en el “bonisme” en què es protegeixen a tots els qui estèticament, que no real en molts casos, ostentaven l'etiqueta de desafortunats, atiada per ells mateixos o pels altres o justament posada; si no ets dona, homosexual, jueu, gitano, musulmà, català o negre ets considerat un afortunat, tingues la situació econòmica, lingüístic-religiosa o política que tingues, ets considerat roí, i immediatament ets el blanc de totes les ires o enveges de la part yin o histèrica, del discurs histèric, que ja controla el poder.
Espere que sapiem vore que no són tots els beneficiats ni tots els ofesos els que ho escatainegen i posem pau a un món on el discurs histèric ja delira, ple d'angoixa femenina o enveja del penis, que ha de tindre un yang que l'arreplegue i la faça esdevindre en amor o sexe i a l'inrevés amb l'angoixa de castració, doncs el yang també fa senyals de deliri.
Els discursos capitalista i de la ciència també deliren i el de l'amo espera, ple de paciència i patiment sense saber què fer, si fer foc o fugir, si fer un colp de mà i instaurar una dictadura o esperar que el meu, el discurs de l'analista ordene pacíficament la societat.
El meu discurs, el de l'analista, és qui ha d'encarregar-se de posar ordre, ell té la força d'allò paranormal i de la fe, tot i que de tant en tant se sent tan sol i tan envoltat de “folls” que se li'n va l'esperança i es desespera, però sempre es manté en peus, fins a l'últim instant.

dilluns, de juliol 03, 2017

El discurs histèric envaeix la societat sense cap contrapès

Acabat de llegir i d'escriure a un article del mur de Rafa Marí sobre l'expulsió del pis dels dos iaios mitjançant el soroll del lleó al seu replà per part d'un immigrant africà, aquest matí m'assabente de que un altre matrimoni de vells es furtat, o millor diria robat, res més que la seua casa, per uns altres africans, aquesta vegada ocupes, en anar-se'n una setmana al poble, aquesta vegada vist en Antena 3.
Senyors, fins on hem arribat? Estem tots folls? Ara que la histèria va ser eliminada de la llista de malalties i, per la seua bondat perillosa, quan deixa de ser simplement un tret de caràcter, en què es pot dir que no ho és de malaltia, com tampoc ho són en aquest cas l'esquizotímia o la paranoia, doncs ens està envaint la societat, tots sabem que una malaltia no ho és en xicotet grau, però sí en una metàstasi, el que vull dir és que el càncer tampoc no és una malaltia i de vegades, moltes vegades el tenim per curts períodes de temps i se'ns en va sense adonar-nos-en, però quan es fa metàstasi mata.
M'estic adonant quatre o cinc anys ençà que m'està arribant l'hora de la meua vellesa, i junt al meu saber estic cada vegada més sensible a les injustícies, tot i acceptar cada vegada més la realitat i la meua futura mort.
Però de vell les portes, em deia la meua sogra, se'ns van tancant, si ahir eren les lleis feministes qui amenaçaven en llevar-me del meu lloc de baró, hui són els homosexuals, és possible que un comissari polític puga decidir si un article, fet amb bona fe, sense insultar a ningú i amb tot respecte puga ser nociu per als interessos de l'ideal de certs col·lectius i et puguen multar per exercir la llibertat d'expressió respectuosa? I de tant en tant i sense passar per un jutge empresonar-te? Sí, pot arribar a ser possible si els poders fàctic-polítics no canvien o eliminen la llei.
Si Putin o Trump han arribat a governar dos països tan cabdals per a l'avenir del món no ha estat per casualitat, el món, i potser també la meua vellesa ens està encenent els pilots rojos, sí, hem de podar al discurs histèric, posar-li fre, controlar-lo, fins i tot individualment, a les consultes de psicòlegs o psicoanalistes, hui en molts llocs, i prompte, si Déu no ho evita, en tota Espanya prohibit aquest control als terapeutes, i hem de saber que quan un discurs té tot el poder delira i fa monstruositats, va passar amb el de l'amo, el del capitalista i com no, també el de l'histèric.

diumenge, de juliol 02, 2017

Sabria vosté reconéixer un holograma al seu replà?

Hui m'he assabentat, llegint al mur d'un amic un article en què es parlava de que a una parella de vells, probablement matrimoni, els havien llançat del seu pis al centre de Barcelona mitjançant un testaferro sense escrúpols i molta fam, estranger i africà, posant-los el soroll d'un lleó per a atemorir-los i per a què fugiren portats pel seu terror.
Jo em pregunte, semblen ximples aquests vells, no? Imagineu-vos que a nosaltres, amb huitanta anys, el nostre desesper per la mort i la solitud, les malalties de la vellesa i la nostra mateixa vellesa un dia ens alcem del llit, escarransits i neulits i decidim anar a fer les faenes que el nostre home o dona ja no pot fer, degut als seus atxaques, i en eixir al replà, sense esperança ja en temps millors, i sense la llum d'una joventut que ens haguera curat de tot, ens trobem amb un holograma d'un lleó en posició amenaçadora o d'un dogo argentí solt i violent.
Per a aquests vells, que desconeixen la tecnologia, ha estat aquest malson el colofó a la seua vida, un final monstruós i, algú sense cor, capitalista, haurà guanyat diners passant per damunt de les seues vides en vistes a l'especulació immobiliària o turística, tant em fa; hem d'evitar que el discurs capitalista sobrepasse els límits de la cobdícia i fer responsable a qui gose traspassar-los. Pel bé de tots.
El capitalisme ja delira, el discurs capitalista ja delira i no voldria que una volta mort jo i la meua dona sola al món es trobara amb un capitalista sense ànima que li donara l'estocada final.
Per ella i pel món i família ho faig aquest article, com he fet tots els qui el precedeixen, amb la bona voluntat d'un sinthôme, tota de la que en sóc capaç.

divendres, de juny 30, 2017

Sóc catòlic, mascle i políticament independent

Jo mai no m'he definit com “Sóc” des de que escric en la xarxa, sí, i moltes vegades quan vaig entrar en la presó de la identitat en temps jóvens, però arriba un moment en què el teu jutge, tots en tenim, en el meu cas són les dones i els homosexuals, et posen entre l'espasa i la paret, potser no són conscients de l'abast del seu judici, però sé que si no em definisc em mataran, diguem-ne simbòlicament, aquest és l'abast.
I també em definisc per a poder defensar-me dels judicis dels fills, que com diu Freud, els fills s'alien per a matar al pare, que jo sóc i ho he sigut des dels tres anys, quan mon pare em va dir que em defensara per mi mateix carregat de bona intenció, que és el que conta, o com diu Marx amb la lluita de classes, en aquest cas dels homo i de les dones, tot i que sé que tinc com a amiga a la “lesbiana”, que sé que em comprén, ella ho comprén quasi tot.
També sóc valencià i la meua llengua vital i de la que em costaria la vida precindir és la valenciana-catalana-balear, també sóc espanyol i tinc el castellà com a llengua materna, ma mare, extremenya i la qual llengua ha fet possible el meu discurs, patint amb la divisió lingüística entre pare i mare, però només patint es pot arribar a “saber”.
Sóc catòlic, és la religió que professe i que em defineix, i Crist el Déu que venere, a banda de respectar, com diu la Curia que cal fer, a totes les altres religions.
Sóc també mascle, pense que cadascun pot ser el que vol ser si deixa que l'altre “existisca” com vulga, defense el símbol, el fal·lus, com a base simbòlica de la vida, ens al que podem arribar tots, i també em defineix l'amor a mon pare, la meua família, la meua dona i al món; per això vull salvar a homosexuals, folls, jueus, negres, gitanos i altres elements històricament perseguits, salvar-los, junt a tots els altres d'una guerra civil o de sexes.
I políticament sóc independent, amant de la democràcia i de la llibertat d'expressió respectuosa, defense el fal·lus, l'església cristiana i catòlica, els sindicats de classe, la llengua minoritzada i no per això menys volguda de mon pare i iaio, també el castellà, polítiques socials, estic en contra amb trellat de la globalització, dels poders centrats en poques mans, tot i pensar que la realitat sempre navega entre el tots som partícips i la conspiraoia d'uns pocs, en el seu terme just i mig, el centre, i ame, estime, vull, vullc Tot i a tot, fins al que és inestimable.

dijous, de juny 29, 2017

"Creieu que aneu a morir" (Jacques Lacan)

Fer footing o running rejoveneix, no, no és de broma aquest article, tot i que podríem fer-la tot dient que aquesta darrera afirmació la confirma Einstein, anar a la velocitat de la llum fa que el temps es dilate.
Però parlaré de l'afirmació que encapçala l'article, hem de creure que anem a morir i saber no obstant que la mort és del domini de la fe, sí, morim en certa manera perquè sabem i creiem que anem a morir, però podria l'Home viure un paradís infinit en la Terra? És una pregunta sense resposta, però el que jo sé és que sense la idea de la mort, a mi personalment, la vida se'm faria insuportable, però no hem de deixar de perseguir la llebre.
La divisió del subjecte entre amor, vida i mort dóna com a resultat una angoixa infinita i només eliminada en part pels tranquil·litzants, i és hui en dia quan la vida pot ser allargada quasi infinitament en el temps que aquesta angoixa esdevé més pregona, una de les preguntes podria arribar a ser: Si no morira ningú o no tinguérem la possibilitat de morir o que la mort fora simplement una elecció, se'ns faria una muntanya el fet de beure'ns un got d'aigua o pujar a un automòbil per la por a morir en l'intent? Sí.
Cal que veiem la mort en l'altre per a què la vida tinga valor i creure que anem a morir, però hui, amb la profusió de substàncies químiques, informàtica i genètica podem arribar a fer molts canvis i programacions, fins i tot informàtiques amb silici al nostre cervell i cos per a què la vida amb aquesta divisió ens fora possible.
Jo, que des de fa alguns anys sé que hi ha ja immortals, i éssers viatgers del temps, a banda de robots i extraterrestres per la part yang, i ànimes, espectres, forces, déus i tot tipus de divinitats per la part yin, sé que no tot és possible, però alhora ho és de possible. To be or not to be, dat iz the question.

És l'hora de passar pàgina?, quan el discurs capitalista delira

Vinc arrossegant fa més de tres mesos unes factures d'una coneguda companyia telefònica, la qual, després de fer baixa dels seus serveis em va fer unilateralment un contracte que jo no volia, malgrat les meues protestes, per via telefònica; doncs ja ningú no fa negocis cara a cara, com al principi del capitalisme, del discurs capitalista èxtim, és a dir col·lectiu, que no l'íntim, que tots fem servir de tant en tant.
Però no tot ha quedat ací, fa una setmana em cobren deu euros més d'allò estipulat, també per telèfon, amb la nova companyia; i ahir m'assabente, que verbalment a ma mare li demanen mil euros per un moble i, ara volen cobrar-li, una volta a casa, mil dos-cents.
Però hui en anar a buscar a la meua dona, em dóna una altra nova notícia referent als deliris del capital, un altre nou recargolament, en aquest cas d'un àmbit més humà, una amiga li fa una assegurança de cacera i pesca, també unilateralment.
El discurs capitalista en l'àmbit col·lectiu, èxtim, ja delira, tot i que caldrà donar-li un lloc, fora dels tripijocs financers i fora de la manca d'ètica, fins i tot de la manca de moral del mercat, tot i sabent que quan un discurs té tot el poder delira, elimina els altres quatre i, a més quan és un discurs suïcida-assassí com el capitalista, que inconscientment vol la destrucció de tot.
Hui, treballar a una empresa, jo que sóc una persona amb ètica, és una berena de llops, es trenquen caps de companys i de clients per tal de portar, el llop esclau, el jornal a ca seua; a aquest sistema li ha arribat el moment de la seua fi, i potser s'aplicarà el casino dels tripijocs del TTIP, però serà un esprémer la llima del tot, per a que el suc no catalitze una explosió final.
Per l'Inconscient Col·lectiu ja corre la idea, encara esqueixada, de solució, no final, sinó oberta i, serà quan filòsofs, illetrats de tota mena, que escriuen i publiquen per la xarxa, malgrat la diatriba del Javier Marías contra ells; poetes, filòlegs, economistes, científics i tota la societat al seu conjunt sapiem escoltar-la, que caminarem cap al rovell de l'ou de l'Era de Déu, Crist i Dionís.
Serà el poble, l'histèric, amb la seua sorda violència de l'enveja del penis, qui atiarà la lluita de classes, millor, la farà factible; l'amo amb la seua vasta consciència i el discurs universitari o de la ciència, aquell qui gaudeix amb la veritat, que per a un amo de si mateix té un valor d'ús i de canvi, més que valor absolut, aquest prendrà del capitalista la creu de l'anticrist, per a donar entre tots tres lloc als cinc discursos humans, fora plusvàlues lleonines i l'antiga crueltat de l'amo, que en la lluita de classes donaran l'equilibri per a una solució pactada com a contracte.

dissabte, de juny 24, 2017

Els medicaments, cobdícia i responsabilitat

déu Dionís
Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

déu Apol·lo

dissabte, de juny 17, 2017

Rafael Hernando, quan la bona fe és tergiversada

El que va fer aquest home, amb una bona fe que va ser tergiversada i per la que hagué de disculpar-se, així estem en el món, va ser avisar al polític en qüestió de la perillositat per al seu matrimoni de que la seua dona prenga el paper del discurs de l'amo o del capitalista, necessaris per a la penetració.
Quan un home perd el discurs de l'amo o del capitalista amb la seua dona li és molt difícil mantenir aquest discurs després de tot un dia si vol penetrar-la i accedir-hi i així sorgiran conflictes i li serà molt difícil mantenir una relació molt de temps; ja ho diu Sòcrates a “El banquet”; Penia, la pobresa, enganya a Metis, recursos per a fer-li un fill i fer un nuc d'amor, amb el tercer perjudicat i catalitzador de la unió que ho és Poro, la prudència.
Cal per a l'amor que el yin estiga en una posició d'inferioritat, ja siga de diners, poder, o simplement que li manque la manca, és a dir, el fal·lus, respecte al baró, per a que la seua dona intente completar-se amb el seu home i el seu fal·lus, així farà el trànsit pel discurs histèric, que és qui gaudeix del saber, per a poder ser penetrada.
El que passa hui en dia, i és la raó de que els matrimonis no duren massa, és que l'ètica igualitarista, que tot ho mesura amb regla i tiralínies ha envaït Occident, si en un altre article vos parlava de la necessitat d'una asimetria entre Caïm i Abel, hui ho faig amb el yin i el yang.
I em direu, doncs no amem! Si amar suposa aquesta asimetria no amem! Però vos contestaré que l'amor romàntic i l'amor al món que en parteix, és una de les quatre o cinc maneres d'amar, i és l'única que pot canviar, protegir el món, crear en base al miracle i a allò paranormal, sense persones que amen no hi hauria, doncs, vida.

dilluns, de juny 12, 2017

A més feminisme més "masclisme"

Pose entre cometes la paraula “masclisme” perquè per regla general el baró o mascle heterosexual, o diguem-li no homo és corporativista i, per tant el que les feministes anomenen “masclista”, l'home és mascle i per tant “masclista”.
A mi també m'agradaria no haver de matar animals per a menjar, però també respectar les plantes, que les dones, atiades pels hòmens, no mataren envejant, lentament, però inexorable, ni que els hòmens atiats per les dones feren el mateix, però tangiblement, que no s'atiaren bilateralment, que tots poguérem menjar, en definitiva, que el diable es fera bo, però açò és absolutament impossible, escolteu les dones, elles vos ho diran, però heu d'escoltar-les amb el cor, amb l'ànima, cosa que la major part de persones són incapaces d'assolir, la manca de tot sistema ens fa la bondat, el mal porta el bé, i cal que hi haja de tot, de tots dos, tres o més pals per a que existisca la vida.
Però la realitat és aquesta, després d'un neoliberalisme-marxista, valga la contradicció aparent, inexorablement i contra tot pronòstic ens ve un període de “masclisme”, fins que novament ens arribe passat un temps un altre de yin i així pendularment i, com que la realitat és dialèctica-deconstructiva, el yin sempre guanyarà terreny, és a dir, ja no som la societat en que un cego es moria de fam, ni estem a un món en què les dones eren esbatussades pels mascles sistemàticament, ni ho serem amb aquesta involució “masclista”, que afortunadament ens ve, i dic afortunadament perquè amb la globalització anàvem a la paranoia i a la mort per follia i estrenyiment, no només política i econòmica sinó lingüístic-religiosa-social.
La fi ens hauria arribat en pocs lustres si no arriba a ser pel gir que ha donat la Història, aquell gir del que jo deia que havíem de confiar en l'amo. Putin, Trump són els avançats, en dos grans països que porten el timó del món, aquesta avantguarda, que controlada, portarà la globalització desglobalitzada i atomitzada, tant en allò polític (autonomies en els diferents països), com en allò econòmic (proteccionisme cooperatiu i pacífic), com en allò lingüístic-religiós-social, fent en aquest cas lloc a les diferents llengües, primerament, religions de seguit i justícia social en un darrer cinquè terme, amb una Xina (I és la tercera vegada que en parle a la meua obra), que serà la part contrària, el yin-yang del món.

Els medicaments, cobdícia i responabilitat

Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

dilluns, de juny 05, 2017

L'humor, hètero histèrics i homosexuals

Fins que un homosexual no arriba a comprendre que està a un discurs diferent del de l'hètero histèric, és a dir, que aquest darrer no dóna importància al sexe i a l'orientació sexual ni a l'amor, aquest ama, quan ho fa, a tot lo món sense haver-hi sexe i si té al seu preconscient el sexe amb una persona amb penis no li dóna gens d'importància; i fins que no deixe d'intentar homosexualitzar el que l'envolta i, potser canviaria de discurs; un hètero histèric no li pot tindre en consideració, sí, l'admirarà, llegirà amb plaer el que escriu, però personalment hi haurà un mur, el tractarà amb l'humor, li'n va la vida.
Potser és una tasca impossible l'encontre entre un sinthome-Saint homme-Saint Tomme o hètero histèric i un homosexual, jo cada vegada estic més convençut de la impossibilitat d'aquest encontre d'igual a igual.
No demane a l'homosexual que tinga en comptes el vitalisme nietzscheà, el relativisme d'Ortega ni la telepatia de qualsevol baró, però cada dia estic més convençut de que estem en dos móns diferents i la unió potser seria contraproduent, doncs faria la mort o homosexualització de l'hètero histèric.
L'hètero histèric, i l'anomene per posar-li un nom i que ens comprenguem, doncs aquest no té nom, sempre ha de passar l'espill i arribar a l'homosexual, però rara vegada aquest passa el límit del seu discurs per a comprendre o intentar comprendre l'hètero histèric.
Jo, cansat de patir, esprémer-me el cap, donar-li voltes a aquest encontre he arribat fins homosexualitzar-me, però quan el meu cos ha dit prou, doncs m'hi anava ja la vida he hagut de prendre l'humor.
És trist, però des de la presó de la identitat no hi ha comunicació possible ni des de fora de cap enfora, és més fàcil per a un hètero histèric arribar a un amo o capitalista o a una lesbiana, que a un homosexual i fins i tot a una dona, pols i discursos diferents i contradictoris.

Sóc pentasexual

No, no és que m'enamoren els quatre o cinc discursos humans, em posa el número cinc, sí, el número cinc; i hem preguntareu ¿com és això possible? Amics, no ho sé, el cert és que cada vegada que de xicotet ma mare em regalava un bolígraf de cinc colors, m'esvaïa de joia, intentava penetrar-lo pels seus diminuts raconets, i com que era impossible em rebolcava al meu llit, amb els cinc colors del bolígraf.
Una de les meues gojades més grans era quan en classe de matemàtiques la professora o el professor, tant em feia, perquè jo en ells no m'hi fixava, ens posava a la pissarra una divisió o una equació i eixia el número cinc, no podia contindre el meu gaudi, trempava i m'amagava el tremp, amb la mà i si podia amb el bolígraf de cinc colors per a seguir fruint del gaudi, gairebé infinit que em donava el número, en clarió, de la pissarra.
Però vos ho he de confessar, el dia on més em vaig dissoldre amb la mare natura va ser el dia 13 de Febrer de 1981, en aquell dia uns militars havien fet un colp d'estat i des del govern es decretava l'estat d'excepció, només podien anar pel carrer o aplegar-se quatre persones.
De bon començament açò no em va colpir, però en fer la suma eròtica, vaig pensar, però aleshores el límit està en cinc, i ja va ser l'eclosió, mentre Tejero apuntava als desmanegats i atemorits polítics al parlament jo em desdibuixava i pensava que mai més no tindria l'oportunitat de fer l'amor amb un cinc d'aquesta envergadura, va ser el cim de la meua sexualitat.
Així que hui, vos ho dic, no sóc ni heterosexual, ni homosexual, ni bisexual, ni lesbià, ni transexual, ni hermafrodita, ni trisexual, ni quatrisexual, sóc pentasexual i a molta honra.
Rigueu-vos pentàfobs, però el dia de la nostra honra està a prop, tot lo món es pentasexualitzarà.

diumenge, de juny 04, 2017

Mitra; Caïm i Abel

Una cosa és el que diga l'ètica igualitarista, que mesura la justícia amb regla i tiralínies, com ara marxistes i feministes i una ben diferent és l'ètica natural, si n'hi ha i em bote la fal·làcia naturalista.
En les famílies sempre hi ha un yang que fa de déu Mitra o de Caïm i un yin, normalment el germà menor, tot i que no sempre és el menor, que fa el paper del bou de Mitra o d'Abel, i en aquesta relació hi ha una equació de perfecta justícia.
En un cas d'herències l'ètica igualitarista diria: _Dos germans, el cinquanta per cent per a cadascun, però mai no és així o no hauria de ser-ho, el Mitra-Caïm-yang sol, botant-se la llei fer una trampa per a fer-li al germà o germana menor un nuc amb l'herència, quedant-se beneficiat sobre el yin, però a canvi li proporciona a aquest la protecció de per vida. Una injustícia? No, una errada de la llei, que no sap vore les necessitats reals de cada individu, el tan escatainat “masclisme” ho tenia en compte, les herències eren per al fill primogènit, se li suposava yang-Mitra-Caïm sobre la filla o fills segons, tot i que poguera equivocar-se, però la intenció de la llei ja feia valdre la pena la seua existència; l'igualitarisme va trencar amb la llei natural en base a una justícia de tiralínies.
Un yang-Mitra-Caïm del discurs de l'amo necessita obtindre un nuc de poder sobre el seu germà o germana yin, en aquest nuc és on es conforma l'amor i la manera d'amar d'aquest yang-amo, doncs l'amo ama amb el poder, tot i que hui aquesta relació de poder és substituïda pels diners, que són un poder simbòlic.
En un yang-Mitra-Caïm capitalista són els diners dels que es beneficia aquest que fa el nuc amb el seu germà o germana yin o Abel; però com que les lleis no contemplen aquesta llei natural, aquestes persones han de fer valdre, malauradament, la seua intel·ligència per a poder amar als seus germans, per a poder eixir falsament beneficiats, perquè en realitat conformen amb el seu engany una justícia real, en fer-los un nuc d'amor, a la seua manera d'amar.
Però que hi guanya el yin, home o dona, germà o germana? Doncs que serà protegit tota la vida pel seu germà Mitra o yang a canvi de la protecció espiritual del segon, que sempre estaran en contacte i cooperació, com en la mitologia del déu Mitra, però el yin haurà d'oferir simbòlicament la vida al final dels seus dies.
És trist, però mentre més ens alluntem de la natura i més oblidem l'antropologia humana més llunt estem de la justícia, tot i semblar el contrari.

divendres, de juny 02, 2017

El baró tendeix a tractar igual com li tracten

Hui estava molt relaxat, sense angoixa de castració masculina ni enveja del penis femenina i he baixat al carrer a llançar el fem, inconscientment he vist a una dona en el lloc d'home i se m'ha eixit l'espardenya del peu, he seguit i he llançat la brossa; en tornar m'he adonat amb un lleu malestar al cap que m'estava odiant la dona en qüestió; estava cabrejada amb mi, rabiosa, amb angoixa masculina de castració, jo, que després he alçat la mirada cap a ella he sentit la mateixa angoixa de castració, cabreig o ràbia cap a ella.
Potser haurà pensat: _Vaja masclista! No, simplement l'he vista no com a una dona, amb la seua enveja del penis, i amb la qual cosa jo hauria dit: _Vaja loca sensual! Ni tampoc amb amor, cosa que m'haguera creat pau, doncs ella no m'amava, sinó que l'he vista com a un altre home, que ho era ella en eixe moment, no home, cal ser respectuosos amb el símbol, com a yang.
Els hòmens i les dones tenim tres camins, envejar, angoixar-nos amb cabreig o amar i, la reacció d'una persona del discurs histèric o la d'un homosexual cap a un hètero histèric normalment és d'enveja del penis o amor, però si és de cabreig o angoixa de castració, també possible en la seua justa mesura, el discurs que té a la seua esquerra (vore el dibuix), en aquest cas el de l'hètero histèric, ja no la veu o el veu com a una dona o com a un homosexual, sinó com a un d'ell, posant-se immediatament en el lloc de competidor.
I això passa igual des d'hètero histèrics a amos i capitalistes i aquests a la lesbiana i aquesta a homosexuals i dones, tot i que sempre hi ha excepcions, cada regla en té la seua, és clar.
No vos estranyeu, dones, de que si vos empodereu vos quedeu en molts casos fadrines, doncs haureu assolit el lloc de mascle, sereu un mascle simbòlic, mentre estigueu allà, en eixe lloc. Si totes les dones en la meua vida s'hagueren comportat com aquesta, ja siga perquè no he reciclat el fem o perquè li ha enfadat la meua viril barba, m'haguera quedat fadrí o no haguera pegat ni un “polvo” si no era pagant; però a ella li haguera passat el mateix, no ho oblideu, i sense fills.
Un canvi en les relacions de poder no pot fer-se per un simple caprici, sinó que ha de vindre d'un llarg diàleg amb si mateix i assumint tota la responsabilitat.

dijous, de juny 01, 2017

No, no! Jo no tinc penis! Feminisme i inquisició

No, no estic comparant el feminisme amb la inquisició, ni ho faig ni em deixarien les lleis estatals o nacionals, també vos he de dir que no estic en contra de la llibertat d'expressió i de la llibertat del yin a poder envejar el penis del yang, i tampoc a que el yang posseïsca el fal·lus, necessari per a la vida, el yang pot ser una dona i el yin un home, pel que suposareu que quan dic penis o fal·lus no parle del penis com a òrgan, sinó com a empoderament, paraula feminista, tot i que té a vore en la seua manca o tinença i vos dic també que la lícita enveja del penis del yin fa que el yang puga fer-se com a yang, és a dir, li crea l'angoixa de castració de que parteix la masculinitat i en la unió d'ambdues angoixes es produïsca la vida, el miracle.
Però estem assistint a una persecució del yang sistemàtica, ja no és possible anar a una correguda de bous sense que et titllen de “masclista”, paraula que és un miratge, una entelèquia, doncs no existeixen els “masclistes” sinó els mascles, en ser el mascle “per se” corporativista en ser aquesta la seua essència i essència de la masculinitat, per tant quan un mascle sent la paraula “masclista” s'hi sent englobat.
Lleis que afavoreixen les dones fan que el mascle estiga a hores d'ara en un lloc de desprestigi social en certs àmbits, i que només falta un rebombori més gran, que pot arribar a vindre si no fem alguna cosa, per a què el fet de ser mascle siga per llei perseguit, d'això saben un munt els advocats matrimonialistes, i la discriminació davant de la llei del mascle en casos de tinença de fills, divorcis, fins i tot en una puntuació igual en un examen d'oposició, que afavoreix a les dones.
Ben cert és que la societat, la família ha estat centrada en l'home, però d'ací a desenvolupar una política de discriminació positiva hi ha un món, la discriminació es discriminació sempre, se m'acudeix pensar perquè no ho fan en quant a les llengües històriques dels pobles espanyols, cada dia ens hem d'escoltar a la televisió quan un foll, perquè no són més que pobres desgraciats que han hagut de delinquir per follia, quan un foll mata a la seua dona i se suïcida se sent per televisió el mantra de violència “masclista”, fent englobar a tots els barons en l'atac contra allò més sagrat, el símbol; pensem que amb la revenja no s'arregla res i per cada mot “masclista” que escolta un baró crea mecanismes inconscients de violència femenina, perquè el baró és sempre i per la seua essència corporativista, crea mecanismes d'enveja o d'odi, que van passant com en una cadena com un bumerang per tota la societat, atiats i auto-regenerats, i els dic femenina, perquè sembla que la violència factible només puga ser masculina, quan és tot un fals i amagat error, hi ha violència masculina o factible de dones cap a hòmens, però a aquesta no se li anomena violència feminista, i no m'agradaria, doncs no sóc en absolut venjatiu i no m'agrada sentir l'enveja del penis, que de tant en tant, com a persona sent.
Cal fer en definitiva polítiques de veritable igualtat, però d'oportunitats, per a què cada home o dona puga triar, i per a què el dia de demà un xiquet no s'avergonyisca de ser baró i, puga, Déu no ho vulga, sent-ho sense remei, agafar el fusell o la pistola i rebente a altres persones, és el desenllaç possible a un món on els trets més durs o masculins es reprimisquen, me'n recorde quan vaig estudiar que a l'antiga inquisició no s'inhibia brutalment a una persona per haver fet un delicte o crim sinó per semblar roí, espere que no es discrimine a ningú per motius estètics, aquest és el comès d'aquest article.

dimecres, de maig 31, 2017

Els medicaments, avarícia i responsabilitat

Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

dimarts, de maig 30, 2017

De bon matí

De bon matí violentaves suaument i rebies la resposta, la por, l'amor a que aquell qui s'ofenia poguera morir et feia sentir-te amant, amorós i lliure del pes d'existir, miraves a bou passat l'hora, les nou hores i cinc, sumaven catorze, mal número, número de mort, però miraves la sageta dels segons, trenta-cinc, Déu havia respost, tindries pau, eixe dia, catorze més trenta-cinc sumaven quaranta-nou i quatre i nou feien tretze, el número de Déu, que et socorria, t'esperava.
Tot lo món jutjava, narcisistes! Psicòpates! Assassins! I tu no feies mal a ningú, però si no feies eixa puntada al Cel mories, sí, mories, de tensió alta, d'un càncer, de grip o d'un refredat fort i parlaves en una llengua odiada, per a ser respost amb la menor incidència, tot era debades, mai no acabava el teu malson.
I ningú no anava a socórrer-te en els moments en què reprimies, per no tindre interlocutor, doncs tot era de paraula, reprimies el teu atac, et deixaven sol, però sabies que tenies a Déu, com l'únic, junt als pocs que t'estimaven, que et socorrerien i no et jutjarien, et donarien sempre una nova oportunitat de seguir viu.
I somniaves el moment en què el teu bé seria el bé de l'altre, però mai no arribava, les vides eren infinites i no et quedaries sense, mai.

dijous, de maig 25, 2017

"Yerma", el límit de les dones

He parlat molt del límit d'allò femení, tots sabem o intuïm que el límit d'allò masculí ve amb el kit o amb el pack, allò masculí és conceptual i per tant posa límits a allò que una dona intueix, però, perquè he anomenat a “Yerma”, el personatge de García Lorca, en aquest, com tots els meus, xicotet article? Per a dir-vos que en el “Banquet” de Plató, Sòcrates ho explica clarament, Poro, la prudència, deixa que Metis, la riquesa, qui té la possibilitat de procrear, de crear, de tindre, li faça un fill a Penia, la pobresa; que veu Metis borratxo i l'enganya, en l'engany més antic del món, i no sols humà, sinó holísticament animal.
Penia sap que, com Venus, ha d'enganyar a Poro, Vulcà; per a procrear amb Metis, Mart; i és Apol·lo qui afaiçona tot el pla, qui assabenta a Vulcà de que Mart ha jagut amb Venus, la seua dona.
Aquest secret, que tenen totes les dones, ja siga com “Yerma”, un secret a veus, o materialment amb el semen o per un simple pal a l'aigua, és el que fa que una dona puga viure en societat, fa el seu límit.
Però yin no vol dir dona o home, hi ha tot un ventall en el yin, tots podem estar en el yin o en el yang i fer aquest acte d'engany cap al nostre partenaire, ja siga o siguen hòmens o dones.

dimarts, de maig 23, 2017

Els bufons portaran al Messies II

Algun dia pagaran a la meua dona i a mi el que hem fet, des de l'anonimat, des de la foscor i i-reconegudament, per la Història, amb el nostre patiment i treball, jo sé que els folls, els bufons, que diu la Thorà portaran al Messies, que no serà un home amb barba blanca i amb bones intencions, sinó un canvi de consciència, i mentre més prompte es reconeguen qui seran els responsables abans arribarem a salvar el poc que queda del trellat en aquest món.
Salvar-nos d'una hecatombe natural, d'una guerra mundial, d'un problema polític al nostre país, un canvi en la política de la psicoanàlisi, una presa de consciència necessària al nostre poble o nació, la valenciana, en totes aquestes xicotetes o grans coses hem estat partícips, però hi haurà qui dirà, Vicent, tu delires, potser, però què és el deliri? Què és la realitat? No és sinó allò que volem que siga i Déu ens deixa.
Hi ha qui dirà que no necessita arribar tan llunt, i potser ha arribat més llunt que nosaltres, però no ho sap, potser el seu desig ha afaiçonat més canvis i ha reviscolat més branques verdes de vida, però no n'és conscient, jo sí que ho sóc, no la meua dona, que ho sap i m'espenta o m'espentava, doncs acabe de jubilar-me, m'espentava des del seu inconscient, així serà la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, una època en què els més xicotets tindran la clau de la realitat, en què tots hi direm la nostra, amplament i clara, conscientment.
Ara ha arribat l'hora de la meua jubilació, del meu esbarjo, i com la vida no es pot viure des del llit de la nostra casa vos dic que traslladaré la lluita o el córrer del desig, sempre millor dit, de la guerra pel món a la de la meua família, en això rau la jubilació, i hi ha qui mor en l'intent, jo espere sobreviure, gràcies a tots els qui heu fet possible la meua vida, jo he fet el que he pogut per vosaltres, sempre mirant el bé de tots i de cadascun, que tot i que semble un problema contradictori, no ho és, en absolut, la meua felicitat és la felicitat de tots vosaltres.

diumenge, de maig 21, 2017

L'amor i la mort que creen

Tot lo món tenim un jutge, Judes, judici, jueu, juí, valguen les metonímies, que ens posen en el lloc de bocs expiatoris; els amos i els capitalistes tenen aquest jutge en els hètero histèrics, aquests el tenen en els homosexuals i les dones, aquests darrers en la lesbiana, i aquesta en l'amo i el capitalista; tots els jutges són ignorats i menystinguts pels entre cometes “esclaus” i “amos” alhora i víctimes del jutge, que circulen en el dibuix segons les agulles del rellotge.
Però què fan aquests jutges en jutjar? Ens posen en el lloc de boc expiatori o mort simbòlica, el que ens crea un gran malestar i de vegades la mort real, però no és un acte debades, sinó que les idees, els sentiments, la creació naix d'aquests actes “luctuosos”, en la mort o mort simbòlica d'un boc expiatori la Humanitat es renova, crea, pot funcionar.
I com es produeix la mort simbòlica? Per exemple després d'un atac d'homo i dones a un hètero histèric, en l'exemple un atac social, el típic atac de xafarderia o classificador d'histèrics, els hètero histèrics veient-se amenaçats pels seus fills simbòlics, doncs aquests tendeixen a ocupar el lloc de líders, prenen una etiqueta, que va en consonància o té alguna relació amb la xafarderia d'aquells o de la rebel·lió, mort del Pare o lluita de classes dels fills al líder, per a eixir-se'n de la mort simbòlica.
Un exemple que em va passar a mi, després d'entrar de líder a una pàgina de feisbuc on escrivia i filosofava en català-valencià, en contra de la major part dels contertulians, en una conxorxa contra la meua persona em van titllar de narcisista, jo vaig agafar el guant per adscriure'm al “capisme”, és a dir, la filosofia del meu amic Manuel Pérez Carballo en la que no s'adscrivia a “cap” ideologia, d'ací el nom de “capisme”.
Açò entre altres coses va provocar la creació d'un canvi en la política mundial de la psicoanàlisi, després de rebre el líder o ideòleg d'aquesta, la conxorxa particular meua i d'altres persones associades a la psicoanàlisi. Hem de dir que les morts simbòliques o bocs expiatoris van passant com les idees i els sentiments, d'uns a altres fins canviar una política, fins evitar una guerra, evitar una hecatombe natural o simplement canviar la Història.
Per a arribar a l'Inconscient col·lectiu o Déu amb una idea o sentiment sublim cal haver mort abans, ja siga en una mort real o simbòlica, així i només així som escoltats i eixa és la base i funcionament fonamental del boc expiatori, canviar la Història per a bé.