València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

diumenge, d’abril 30, 2017

Jo estic bé si tu ho estàs, els escacs i el miracle

Durant més de trenta anys he jugat als escacs, és un joc en què es fa la màxima de jo estic bé si tu estàs malament, bàsicament, doncs també existeixen les grises taules; de jove em vaig enamorar de la música de Lluís Llach, en vore les paraules que mon pare feia servir en la veu del gran cantautor, però el que em fascinava, hui ho sé, el jo estic bé si tu ho estàs, que era el símptoma de Llach i també de mon pare.
Mon pare era un home que de normal habitava al discurs histèric, un sinthome, Saint Homme, Saint Tomme; però que degut al seu símptoma, el més beatífic dels dels folls, és a dir, de les persones del discurs histèric, no se li podia catalogar de foll.
Aquest és el símptoma rei de la bondat, i jo, acomplint el meu complex d'Èdip el vaig transgredir, i quina millor manera que la de posar-me a l'altra riba, la dels escacs, jo estic bé si tu estàs malament.
Però els escacs m'han ensenyat una cosa, i no menys bonica o important, i és que no cal que tingues mil jugades possibles en una determinada posició, ni dues, és molt difícil que dues partides no pactades es repetisquen, els escacs acompleixen tots els requisits d'un miracle. Freud opinava que per arribar a la “curació” del pacient, calia que aquest acceptara la realitat, sense voler-la canviar, i titllava d'ideal el propòsit de Jung, de voler que el pacient creara, ficat com estava aquest darrer en els terrenys pantanosos d'allò paranormal; ha hagut d'arribar Lacan per a posar les paus entre tots dos i fer-nos vore que la realitat pot ser creada i canviada i alhora ser acceptada en totes les seues contradiccions i apories.
Què és un impossible? No, és un impossible i un possible, però l'afirmació té més valor que la negació, i jo, enamorat de mon pare i de la música de Llach el que em preparava era per a arribar a aquest dia, en què descobrisc el símptoma beatífic de la meua dona, a qui per un miracle vaig aconseguir, el mateix símptoma que els dels meus dos grans amors, en aquest cas parlant del terreny lingüístic, l'estimat de mon pare i la música de Lluís Llach, a banda del meu pecat, els escacs, que com a una escala vaig accedir i passar per ella per arribar on estic.

dijous, d’abril 27, 2017

Complex d'Èdip, globalització i transparència

Tot lo món passa periòdicament pel complex d'Èdip per a arredonir la seua realització, per a unir tots els registres de la seua realitat; el podem passar en anar a buscar parella, ens fixarem en una dona amb partenaire, ja siga el nòvio, el pare, un amic o amiga, doncs tots tenim partenaire i com diu Levi Strauss: “L'Home pren la dona d'un altre home”; després ja ens trobarem amb una dona “lliure”, que com en un miracle hi accedirem, però estarà lliure poc temps i nosaltres tindrem l'ocasió en aquest parèntesi fugaç d'aconseguir-la.
Però també es passa no en el terreny de la libido sexual, sinó en el del poder, de l'economia o de l'estètica, ja siguen, per aquest ordre, amos, capitalistes o histèrics qui faça aquesta transgressió al Pare.
Jo, que de normal estic en una posició humil, la del discurs histèric, també, una volta aconseguida la meua dona vaig haver de violentar al Pare, em banyava nu a migdia a la Platja de la Malva-rosa i observava les dones i llurs reaccions.
Però actualment s'està donant degut a que la dialèctica de la Història ha arribat a la seua fi, s'està donant una persecució de l'Home, del baró, del mascle, quasi donant la raó a Foucault, quan parla de la mort de l'Home, que és el darrer pas de la Història. Si abans la legítima aspiració de les dones era per arribar a la igualtat amb el mascle, hui han aconseguit més drets legals que aquests i segueixen, doncs les demandes no tenen fre, són infinites, i parlant des del marxisme, són superestructures, el que subjau és l'enveja del penis, que sempre voldrà un pas més, un nou recargolament.
Després es va arribar a prohibir la necessària infidelitat dels mascles neuròtic-obsessius, que els cal violentar llurs dones en moments de crisi, per a tornar a elles amb força renovada, tot i que cadascú és lliure i res no està predeterminat; més tard va ser l'especialització en el discurs capitalista, el violentament del Pare en embolics financers, que va ser transparent i castigat, i finalment, si Déu no atura la globalització i la consegüent transparència, seran castigats els histèrics per banyar-se nus a la platja, amb la seua vida o igualment aquests per llegir a Marx, Pemán o Goëte.
Tot i que aquesta transgressió final, aquesta vegada del discurs de l'amo, també serà castigada per altres amos, buscant responsabilitats i creant el conflicte final.
Per favor, donem lloc al baró i a la seua a-legal i a-moral necessitat de violentar al Pare, de passar el complex d'Èdip.
Tot i que no hauria d'escandalitzar-se ningú, doncs les dones també el passen, tot i que les yin, com els hòmens yin, com jo, més humilment, banyant-se a la platja nues, llevant-se roba o acurtant-se la faldilla.

dimecres, d’abril 26, 2017

Cal semblar bo, no ser-ho

Una dona, un comissari, un mari-progre, una feminista no poden arribar a sentir mai el que pateix un Home que es posat a la banqueta, sospitós o acusat de crims dels que no té la menor culpa, i és portat allà per la simple sospita, perquè no vol posar-se la falda de la castració, perquè vol seguir sent home, sap del cert que s'ha de castrar de tant en tant, si vol viure en societat, i ho fa, però sap que sempre ha de mantenir la seua dignitat.
Perquè si deixa la seua dignitat no li agafen només la mà o un braç, sinó que acaben amb la seua vida, i això ho sap la nova psicologia, que sap del que l'Home és capaç quan el seu boc expiatori no oposa resistència.
I aquells que detenten el poder simbòlic, a un intent d'aquest home per parlar i exposar les seues raons, i les de la possible solució als seus problemes contesten amb una frase lapidària i suficient, que ve a dir, calle's ja i acomplisca la seua pena.
Fa llàstima, però el baró, el mascle, l'Home està en perill, el perill de mort.

dimarts, d’abril 25, 2017

La parella i la relació entre discursos. Matriarcat o patriarcat?

Que siga el pare o la mare el suposat subjecte saber que ancore als individus no proposa cap canvi, de fet Melany Klein diu que la mare ho és, eixe suposat subjecte saber, i diu a gran trets el mateix que el successor directe de Freud, Lacan, pare o mare no canvia en res, és el mateix. I a mi també m'agrada la família tradicional, però sense la ¿nuclear? No s'haguera desenvolupat la Història ni la pau, que prompte aconseguirem, i gràcies a ella, que ha fet nàixer la informàtica. Ara, CUP i bomba nuclear, tot i que siga psíquica, això ja em quadra més.
De fet, per allò de pare o mare, de dos pares homo ixen la mateixa quantitat de fills hètero i homo que d'una parella tradicional, i tinc tres famílies d'amics que són l'exemple, una dona, en el cas de ser lesbianes, fa de suposat subjecte saber, pare o mare i l'altra d'objecte.
En una parella hètero si la dona és de caràcter, és a dir, està en el discurs de l'amo o del capitalista ella farà de suposat subjecte saber, i per regla general el seu marit serà un hètero histèric, amb la qual cosa ell farà d'objecte i tendirà a no ocupar treballs de comandament o en què manege diners, que també, com tot, amb excepcions ho farà ella, ell tendirà més a les faenes de la casa i dels fills, el que passa és que com que el baró té més força física i ha de posseir el fal·lus per la penetració hi ha més hòmens que dones als discursos de l'amo i capitalista necessaris per a fer factible la penetració i fem el que vulguem fer el riu finalment baixa pel seu llit. Altra cosa és la igualtat legal, lícita.
Una dona, per molt que estiga al discurs de l'amo o del capitalista en l'acte de l'amor condescendeix amb la seua parella i és posa en el discurs histèric, després segueix en el que li agrada.
Ara, una altra "vuelta de tuerca" és que segons el moment del dia tots podem estar en tots els discursos i depèn la seua entrada a un o a altre de les relacions humanes, és a dir, una contradicció paradoxal, que en definitiva és la realitat.

Nota a JAM

Note un gran ressentiment en els francesos per les seues llengües perifèriques, lògicament el mateix que sent jo, com a ésser dividit des del bressol, en el més bàsic, el registre lingüístic-religiós-social.

dilluns, d’abril 24, 2017

Sant Vicent Ferrer, VI Any de Déu, Crist i Dionís

Ciutat de les arts i les ciències

Al dia de Sant Vicent Ferrer de l'any 2012 va començar la nova era de Déu, Crist i Dionís, una era diferent, on tot lo món hi tenim cabuda, hui se celebra el VI Any.

diumenge, d’abril 23, 2017

Cassandra i Apol·lo, gelós de Dionís

Apol·lo, el discurs de l'amo i el del capitalista són els encarregats de fer la política, de tallar l'abadejo, però sempre envegen a Dionís, promotor de civilitzacions; i quan Cassandra, la pitonissa ens augura involucions sagnants i moderació a ambdós déus, és Apol·lo qui fa ridiculitzar Cassandra, el discurs de l'analista, del filòsof o de l'hètero histèric.
Cassandra no era sentida pel món quan augurava les catàstrofes que li venien a Grècia, Apol·lo li havia llevat tota la seua credibilitat, Cassandra no va voler a Apol·lo i el va rebutjar, per la qual cosa aquest déu actuava per despit, tot i el mal de què aquella els intentava persuadir.
En les paraules Judes, jueu, juí o judici i en jutge hi ha una metonímia que ens diu molt, de fet les llengües són éssers vius i les seues coincidències formals amaguen també coincidències en el fons, els hètero histèrics són els jutges o Judes dels amos i dels capitalistes, però aquests han de saber que ells ho són de la lesbiana i, aquesta de les dones i homosexuals i aquests de l'hètero histèric.
Un exemple: quan una dona en l'Edat Mitjana es quedava prenyada sense marit era la seua jutge, la lesbiana, qui encesa en enveja la jutjava, l'amo i el capitalista la posava en el centre de l'huracà, i finalment l'hètero histèric creava la ideologia d'una inquisició que de retruc l'amo ja establia i polititzava.
El resultat era que aquesta dona i la lesbiana acabaven en la pira cremades com a bruixes i contràries a Déu i a l'església, i aquest fet passa des de qualsevol punt del cercle dels discursos humans, que veiem al dibuix, com ara que hi haguera una guerra impulsada amb el mateix sentit on moriren amos, capitalistes i hètero histèrics.
Amb la qual cosa hem de demanar-li sempre a Dionís, el discurs de les dones, homosexuals, lesbiana i hètero histèrics, que siga capaç d'endegar una societat que pren una involució deguda a una globalització o punt final, però també pregar-li a Apol·lo, els discursos de l'amo i del capitalista, que la nova societat els hi done un bon lloc, com a tot lo món, doncs tots som necessaris, i pregar-los amb fe.

dimarts, d’abril 18, 2017

Un llarg passeig per la presó de la identitat, l'homosexualitat

Jo només parlaré de mi, quan un parla d'un mateix mai no fa mal a ningú, i sí trenca amb ideals, els ideals o instint de mort d'algunes o de moltes persones.
Jo vaig tindre un infància feliç, amb una mitja novieta, que no vaig reconéixer, i uns pares, el que es diria en l'actualitat, homòfobs, però ben volguts per mi, o millor, un pare homòfob, doncs ma mare sempre m'ha deixat llibertat en quant a la meua adscripció sexual, tot i que amb el temps vaig comprendre que mon pare també m'hi deixava, però eixa és una altra història, no apta per a homosexualistes.
Arran de la meua presa de consciència de la imminent mort de mon pare vaig patir una mal anomenada “depressió” i vaig sentir-me homosexual.
Val a dir que jo conscientment fins haguera volgut un canvi de sexe o una creació total de la dona “super” en mi, tal era la meua histèria, un camí sense fi cap a la feminització.
Però una altra cosa era el meu inconscient, que no ho volia, el meu inconscient volia tindre una dona i penetrar-la, cosa que es pegava la volta com un guant cap a sentiments homosexuals.
I em vaig adonar de que de jóvens tots estem de tant en tant en el “Ser”, tots entrem en la presó de la identitat, i que una política que l'afavorisca pot desenvolupar vides perdudes, allà on no volen estar, tot i ser un lloc, si és volgut, digne.
Vaig entrar en anàlisi en l'escola de Lacan, i vaig anar eixint d'eixa presó de la identitat, fins i tot el meu historial mèdic es va perdre dues vegades ¿casualitat? Vull pensar que sí. Però tot i amb això, jo, als meus quaranta anys vaig eixir de la presó del “Ser” i vaig trobar la que ja fa més de nou anys és la meua dona.
Revenja? No, simplement dir-vos que el “Ser”, si es pot dir així, no es fa històricament, ni és quelcom fixe, sinó que és un miracle, i he aprés que cadascú és el que vol ser, o està en el lloc que vol estar, en el meu cas i de la majoria, i que no cal atiar als xiquets a curta edat a prendre una decisió que podrien lamentar.

dilluns, d’abril 17, 2017

Amos, capitalistes, histèrics i el sexe

Per a moltes persones, tot i fer l'amor amb total normalitat els és un misteri el perquè de l'erecció o de la preferència sexual cap a hòmens o dones, jo tinc la teoria de que és, com diu Sòcrates al Banquet de Plató un acte d'amor entre dos yang i un yin, amb un altre yin que s'esqueixa, i en una relació de desig, però per la seua adscripció teòrica a la seua personalitat diré que hi ha bàsicament dos o tres tipus de relació amb l'objecte del nostre desig, és a dir, el yin; o amb el nostre subjecte o yang; doncs el yin, tot i que la libido és sempre masculina, està gairebé sempre en la posició d'objecte del yang, i aquest de subjecte, tot i que només en l'acte de l'amor, com a premissa bàsica per a què es puga produir, en la penetració o si és entre dues lesbianes en la pseudopenetració.
Els amos no s'identifiquen amb un home per a penetrar a la seua dona, sinó que van directament a rebre gaudi, no d'ella, sinó de l'acte de la penetració, el que busquen és la submissió de la seua dona sotmesa, en la seua fantasia sexual, perquè desitgen fer factible el seu comandament en penetrar-les.
El capitalista fa el mateix que l'amo, però dóna el seu semen com a regal monetari, el seu semen són diners, i reben a canvi la bellesa, sempre relativa, òbviament, de la seua dona.
I l'histèric, si és hètero es posa en el lloc d'un home, o d'una dona si es tracta d'aquesta, és a dir, s'identifica amb un altre home o amb un òrgan sexual per a en la pregunta ¿què vol la mare? ¿què sent una dona? Transmutar-la en cas de tractar-se d'un mascle per ¿què vol un home? I així enamorar-se de l'heterosexualitat o si és homo de l'homosexualitat amb la pregunta inversa, i en ambdós casos la seua fantasia és la seua potència sexual cap al seu partenaire.
En el cas de l'homosexual masculí la identificació és amb un òrgan sexual masculí si és actiu o està en eixe moment en posició activa, o també en un homo actiu, i el que rep la penetració fa aquesta identificació amb una dona amb la pregunta ¿què sent una dona?
Així veiem que els amos i capitalistes van directes al seu objecte de desig, ja siguen hòmens o dones físiques, i els histèrics es fan la pregunta histèrica, valga la redundància, molt més fermament que els dos primers, doncs conforma la seua sexualitat, de ¿què vol la mare? ¿què sent una dona? O ¿què sent un home?
Tot i que sengles tipus de persones i fora del sexe també sublimem aquesta pregunta en les altres facetes de la realitat, i de la societat i la cultura, creant les civilitzacions, que naixen de la sublimació d'aquesta pregunta i la posada de la libido a treballar per la cultura i la realitat.

dissabte, d’abril 15, 2017

La força de les paraules

El “parlêtre” (la materialització de la nostra paraula), junt al sentit social, és a dir, la nostra tasca social i política; la nostra dona o home, partenaire; la llengua paterna, com a superego o moral i finalment la llengua materna o discurs és el que conforma el nuc gordià d'un escriptor.
He parlat de quatre registres, quatre és la unitat, la pervivència, la vida, les dones, el gaudi-vida; però tenim de “normal”, si més no, cinc partenaires, que poden estar barrejats en dos yang i dos yin i un partenaire yin-yang o yang-yin, que es podria representar amb un hermafrodita o un homosexual, tot i que no voldria ni fer palès que aquests són mig yin, mig yang; doncs sempre en la teoria i amb tiralínies aquests es troben a un dels dos àmbits o registres.
En tindre aquests cinc partenaires conformem la nostra vida social i el parlêtre, que pot actuar o fer-se tangible des de la realitat de “Màtrix”, és a dir, tots individualment conformem la realitat de tots, com en un miracle, tan inexplicable com ho és el lliure albir, junt al determinisme o a la idea de destí.
Hi ha una frase que em va colpir, i és la de que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma, doncs amb el nostre nuc i parlêtre creem la realitat de tots, un la de tots, i cada un la de tots, amb la consegüent màxima de que la vida no es crea ni es destrueix, només es transforma.
Tot està viu, des del nostre pare al nostre iaio mort, passant per la cadira en la què estic assegut escrivint aquest article, i tot el que existeix conforma l'Altre, aquell que només qui l'ha pres en anàlisi sap que té el poder d'actuar amb el món, ja siga l'Altre lacanià, l'Inconscient col·lectiu junguià o Déu.
No, no és de bades l'existència de les religions en cada grup humà i fins i tot animal, tot i que hi ha d'haver el discurs que la negue, com a part del contrari, el necessari contrari, doncs tot ens té el seu contrari i el seu neutre.
I així infinitament, en una cursa només aturada per l'Altre, o pel superego o moral que ens el llega el nostre pare, en el meu cas la llengua catalano-valenciana i el fet de fumar.

dijous, d’abril 13, 2017

Sobre el meu amic Antonio Lafuente

Sí, vos estranyarà que haja titulat aquest xicotet article amb el nom d'una de les persones més intel·ligents que he conegut, és un home trempat i bo, de tarannà i de sentiments. Va ser una de les persones que em va obrir les portes dels sentits, és a dir, em va dir en poques paraules o moltes, que jo era alguna cosa més que un trist escaquista, un diligent xarcuter o un carter atrotinat, que més que ser, jo no era res.
Hui els nostres camins s'han separat, ja no el tinc com amic, per la distància, i no de sentiments ni d'espai, sinó de quelcom que ell coneix profundament, el deure.
Ací vos deixe quatre joies de les moltes que formaven el seu fi sentit de l'humor.
Cert dia, ell treballava de cambrer, una xicona en resposta a la seua pregunta de què és el que volia prendre, si llom amb formatge o un entrepà de tomaca fregida amb ceba i safanòries la noia airada, així són els infants de cruels, li va contestar que no menjava res que abans haguera tingut cara, Antonio sense immutar-se, li havien atacat en allò més sagrat, havien atacat la seua visió del món objectiva i clara, va contestar:
_Dona, quina culpa tenen les safanòries de no tenir-ne? Què no són éssers vius com tu i com jo?
Una altra vegada es va trobar al carrer amb dos autoanomenats “testimonis de Jehovà” i immediatament, doncs ja era una afronta a tota la seua persona el proselitisme, fins i tot la sola presència d'aquests individus, els va dir:
_Mireu cavallers, si no crec en el meu Déu que és el veritable, com collons volen que crega en el seu?
I els va deixar plantats amb els seus pasquins, armes d'un calibre superior a les ogives que defenien Moscú als anys de la guerra freda, que en acabat es va descobrir que estaven atapeïdes d'arena.
Un xic un matí li va dir que no sabia com la gent com la què tenia al davant podia menjar carn, quan la carn alçava l'esperit de la guerra, Antonio li va contestar amb ironia:
_Home ben mirat crec que sempre podrem arribar a un acord raonable, mira, jo no sóc tan diferent de tu, de fet s'assemblem moltíssim, perquè tenim molts punts en contacte, tu ets ovolacto-vegetarià i jo sóc ovolacto-carnívor, som com dues gotes d'aigua, no et sembla?
I la darrera em va fer riure un munt, perdoneu-me les dones que defenen la frase de que no hi ha dones frígides sinó hòmens inexperts, la manca d'experiència pot ser el pitjor atac que se li pot fer a la masculinitat d'un baró, però com que ell dubtava sempre del que deia, tot i contradictòriament estar-ne ben segur, com jo, va ser el seu major llegat, va contestar a la dona que li va oferir tal perla de la filosofia amb una altra perla però de sentit contrari:
_Jo no obstant pense que no hi ha hòmens impotents sinó dones lletges.
També sabia que aquest era un gran atac contra les dones, i que contra la bajanada i la ximplesa cal atacar amb el mateix, a la força amb la força i a la imbecil·litat amb la ironia.

Bo, vos deixe, amb aquest xicotet homenatge a una de les persones que més han influït a la meua vida. Salutacions Antonio, que et vaja bé amb la teua família.

Arameu

No heu pensat en què el seu pseudofracàs va ser que no se li respectara la seua llengua original? Hui hi ha diferències i el seu missatge triomfarà, tenim la xarxa d'Internet i el final de la que hem d'atomitzar i desglobalitzar: la globalització.
Ara, els casos francès i italià se m'escapen, ja seran ells qui els resolguen.

dilluns, d’abril 03, 2017

L'enveja

Com que no li donaven crèdit a allò que deia va fugir de la consulta de la psiquiatre de la seua muller, tot deixant dins a la seua dona i amb moltes bones maneres, tenia dues opcions, o millor tres, parlar, fugir o humiliar-se, va optar per la segona.
En eixir no van donar-li una següent cita i quedà a expenses d'un examen psicològic a la seua companya, esperava el pitjor, perquè? Perquè un baró, un home o un mascle no ha de ser bo per a no esdevenir culpable, sinó que ha de semblar-ho, potser algun psicòleg tenia a vore amb el malentès, a més tenia al seu haver una sogra depressiva, la quintacolumna que desitjaria qualsevol enemic.

Potser continue, espere que no.