València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dimarts, d’abril 18, 2017

Un llarg passeig per la presó de la identitat, l'homosexualitat

Jo només parlaré de mi, quan un parla d'un mateix mai no fa mal a ningú, i sí trenca amb ideals, els ideals o instint de mort d'algunes o de moltes persones.
Jo vaig tindre un infància feliç, amb una mitja novieta, que no vaig reconéixer, i uns pares, el que es diria en l'actualitat, homòfobs, però ben volguts per mi, o millor, un pare homòfob, doncs ma mare sempre m'ha deixat llibertat en quant a la meua adscripció sexual, tot i que amb el temps vaig comprendre que mon pare també m'hi deixava, però eixa és una altra història, no apta per a homosexualistes.
Arran de la meua presa de consciència de la imminent mort de mon pare vaig patir una mal anomenada “depressió” i vaig sentir-me homosexual.
Val a dir que jo conscientment fins haguera volgut un canvi de sexe o una creació total de la dona “super” en mi, tal era la meua histèria, un camí sense fi cap a la feminització.
Però una altra cosa era el meu inconscient, que no ho volia, el meu inconscient volia tindre una dona i penetrar-la, cosa que es pegava la volta com un guant cap a sentiments homosexuals.
I em vaig adonar de que de jóvens tots estem de tant en tant en el “Ser”, tots entrem en la presó de la identitat, i que una política que l'afavorisca pot desenvolupar vides perdudes, allà on no volen estar, tot i ser un lloc, si és volgut, digne.
Vaig entrar en anàlisi en l'escola de Lacan, i vaig anar eixint d'eixa presó de la identitat, fins i tot el meu historial mèdic es va perdre dues vegades ¿casualitat? Vull pensar que sí. Però tot i amb això, jo, als meus quaranta anys vaig eixir de la presó del “Ser” i vaig trobar la que ja fa més de nou anys és la meua dona.
Revenja? No, simplement dir-vos que el “Ser”, si es pot dir així, no es fa històricament, ni és quelcom fixe, sinó que és un miracle, i he aprés que cadascú és el que vol ser, o està en el lloc que vol estar, en el meu cas i de la majoria, i que no cal atiar als xiquets a curta edat a prendre una decisió que podrien lamentar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada