València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dijous, de maig 25, 2017

"Yerma", el límit de les dones

He parlat molt del límit d'allò femení, tots sabem o intuïm que el límit d'allò masculí ve amb el kit o amb el pack, allò masculí és conceptual i per tant posa límits a allò que una dona intueix, però, perquè he anomenat a “Yerma”, el personatge de García Lorca, en aquest, com tots els meus, xicotet article? Per a dir-vos que en el “Banquet” de Plató, Sòcrates ho explica clarament, Poro, la prudència, deixa que Metis, la riquesa, qui té la possibilitat de procrear, de crear, de tindre, li faça un fill a Penia, la pobresa; que veu Metis borratxo i l'enganya, en l'engany més antic del món, i no sols humà, sinó holísticament animal.
Penia sap que, com Venus, ha d'enganyar a Poro, Vulcà; per a procrear amb Metis, Mart; i és Apol·lo qui afaiçona tot el pla, qui assabenta a Vulcà de que Mart ha jagut amb Venus, la seua dona.
Aquest secret, que tenen totes les dones, ja siga com “Yerma”, un secret a veus, o materialment amb el semen o per un simple pal a l'aigua, és el que fa que una dona puga viure en societat, fa el seu límit.
Però yin no vol dir dona o home, hi ha tot un ventall en el yin, tots podem estar en el yin o en el yang i fer aquest acte d'engany cap al nostre partenaire, ja siga o siguen hòmens o dones.

dimarts, de maig 23, 2017

Els bufons portaran al Messies II

Algun dia pagaran a la meua dona i a mi el que hem fet, des de l'anonimat, des de la foscor i i-reconegudament, per la Història, amb el nostre patiment i treball, jo sé que els folls, els bufons, que diu la Thorà portaran al Messies, que no serà un home amb barba blanca i amb bones intencions, sinó un canvi de consciència, i mentre més prompte es reconeguen qui seran els responsables abans arribarem a salvar el poc que queda del trellat en aquest món.
Salvar-nos d'una hecatombe natural, d'una guerra mundial, d'un problema polític al nostre país, un canvi en la política de la psicoanàlisi, una presa de consciència necessària al nostre poble o nació, la valenciana, en totes aquestes xicotetes o grans coses hem estat partícips, però hi haurà qui dirà, Vicent, tu delires, potser, però què és el deliri? Què és la realitat? No és sinó allò que volem que siga i Déu ens deixa.
Hi ha qui dirà que no necessita arribar tan llunt, i potser ha arribat més llunt que nosaltres, però no ho sap, potser el seu desig ha afaiçonat més canvis i ha reviscolat més branques verdes de vida, però no n'és conscient, jo sí que ho sóc, no la meua dona, que ho sap i m'espenta o m'espentava, doncs acabe de jubilar-me, m'espentava des del seu inconscient, així serà la Nova Era de Déu, Crist i Dionís, una època en què els més xicotets tindran la clau de la realitat, en què tots hi direm la nostra, amplament i clara, conscientment.
Ara ha arribat l'hora de la meua jubilació, del meu esbarjo, i com la vida no es pot viure des del llit de la nostra casa vos dic que traslladaré la lluita o el córrer del desig, sempre millor dit, de la guerra pel món a la de la meua família, en això rau la jubilació, i hi ha qui mor en l'intent, jo espere sobreviure, gràcies a tots els qui heu fet possible la meua vida, jo he fet el que he pogut per vosaltres, sempre mirant el bé de tots i de cadascun, que tot i que semble un problema contradictori, no ho és, en absolut, la meua felicitat és la felicitat de tots vosaltres.

diumenge, de maig 21, 2017

L'amor i la mort que creen

Tot lo món tenim un jutge, Judes, judici, jueu, juí, valguen les metonímies, que ens posen en el lloc de bocs expiatoris; els amos i els capitalistes tenen aquest jutge en els hètero histèrics, aquests el tenen en els homosexuals i les dones, aquests darrers en la lesbiana, i aquesta en l'amo i el capitalista; tots els jutges són ignorats i menystinguts pels entre cometes “esclaus” i “amos” alhora i víctimes del jutge, que circulen en el dibuix segons les agulles del rellotge.
Però què fan aquests jutges en jutjar? Ens posen en el lloc de boc expiatori o mort simbòlica, el que ens crea un gran malestar i de vegades la mort real, però no és un acte debades, sinó que les idees, els sentiments, la creació naix d'aquests actes “luctuosos”, en la mort o mort simbòlica d'un boc expiatori la Humanitat es renova, crea, pot funcionar.
I com es produeix la mort simbòlica? Per exemple després d'un atac d'homo i dones a un hètero histèric, en l'exemple un atac social, el típic atac de xafarderia o classificador d'histèrics, els hètero histèrics veient-se amenaçats pels seus fills simbòlics, doncs aquests tendeixen a ocupar el lloc de líders, prenen una etiqueta, que va en consonància o té alguna relació amb la xafarderia d'aquells o de la rebel·lió, mort del Pare o lluita de classes dels fills al líder, per a eixir-se'n de la mort simbòlica.
Un exemple que em va passar a mi, després d'entrar de líder a una pàgina de feisbuc on escrivia i filosofava en català-valencià, en contra de la major part dels contertulians, en una conxorxa contra la meua persona em van titllar de narcisista, jo vaig agafar el guant per adscriure'm al “capisme”, és a dir, la filosofia del meu amic Manuel Pérez Carballo en la que no s'adscrivia a “cap” ideologia, d'ací el nom de “capisme”.
Açò entre altres coses va provocar la creació d'un canvi en la política mundial de la psicoanàlisi, després de rebre el líder o ideòleg d'aquesta, la conxorxa particular meua i d'altres persones associades a la psicoanàlisi. Hem de dir que les morts simbòliques o bocs expiatoris van passant com les idees i els sentiments, d'uns a altres fins canviar una política, fins evitar una guerra, evitar una hecatombe natural o simplement canviar la Història.
Per a arribar a l'Inconscient col·lectiu o Déu amb una idea o sentiment sublim cal haver mort abans, ja siga en una mort real o simbòlica, així i només així som escoltats i eixa és la base i funcionament fonamental del boc expiatori, canviar la Història per a bé.

dimecres, de maig 17, 2017

Però, afluixa!

La veritat és que no ho sé, però tampoc puc arriscar me per tu a saber. No per res sinó perquè som diferents. Puc ajudar-te a que tingues un món millor, i això faig, però la teua solució és col.lectiva individual i no a l'inrevés.
Si donarem una solució final acabaríem la pàgina, el full, la realitat.

La metgessa i el boc expiatori

El dilluns vaig a la metgessa de la meua dona, ella parla en valencià, però dóna més prioritat al castellà, la meua dona entén i no el parla, jo parle en valencià i done més importància al valencià, és a dir, parle quasi sempre, i la meua sogra ni l'entén ni el parla ni deixa que el parlen davant d'ella.
Hi ha més supòsits, òbviament, però està ben representada la societat valenciana, la pregunta és: Parlaré en castellà, sempre ho faig davant de la meua sogra, però en la intimitat, no davant d'un estrany, amb la qual cosa entraré en el  lloc de boc expiatori? No
Parlaré en valencià i la meua sogra, és el seu símptoma, m'enfrontarà a la metgessa amb el perill del protocol per maltractaments? No
Deixaré que entren la meua sogra i la meua dona i, jo em quedaré fora, disposat a entrar si se'm demana, és la meua única eixida, després de passar un llarg més en el lloc de boc expiatori per intentar provar de parlar-li a la meua dona en castellà.
Tu tens por de que jo parle en valencià, jo tinc por de que tu no l'entengues. Frase que ressumeix el conflicte lingüístic espànyol en poques paraules, i el problema fonamental de la meua dona.

Nota: A la meua sogra sempre li he parlat i si Déu vol li parlaré sempre en castellà.

No m'has decebut ni em decebràs, et comprenc molt bé, te vullc, tot i que no sàpies el que en la meua manera vol dir, et vull, sempre. I sempre hi haurà una eixida, sempre, Déu ens la dóna, quan cedim la nostra ¿vida? i en l'últim instant, en l'últim instant.

Límit

O la meua dona posa límits, o les dones posen límits o anem a la fi.
Penseu-vos-ho, no, no és que vulga acabar amb el món jo sol, ni dir, si jo muic tot se'n va a fer la mà, però en un ésser, sé del cert que està l'Univers.
Sí, si la meua dona no posa límits, viva, si les dones, vives, doncs sempre han tingut el control de tot, no posen límits podem esperar el proper terratrémol, no només natural sinó artificial, la fi.

Dona nietzscheana no ho vulgues comprovar. 

El meu iaio patern va deixar de menjar en morir la meua iaia, Déu, no em faces repetir la història.

dimarts, de maig 16, 2017

La forja de Vulcà

La forja de Vulcà

Siguem Brutos, el ferrer ha convençut l'alcalde, ara l'alcalde ha de convèncer al poble.

Gràcies per tot.

Mai no és tard per a posar-hi remei, però ha passat aquesta convençuda durant tota la Història de la Humanitat i de vegades i en morir, el primordial o més important és que siga al final d'una vida, Apol·lo, el discurs del capitalista advertirà a Vulcà del pal a l'aigua de Mart amb la seua dona, Venus, però ha de ser Vulcà qui definitivament done el consentiment a canvi de la seua vida, en calma i sense dolor ni malestar, en paus, cada mort, cada convenciment és en part, i simbòlicament un acte semblant.
Però si sabem que no ens ha arribat l'hora cal posar els collons en joc, tot i poder saber el resultat, doncs realment només Júpiter ho sap. 

Les dones tenen l'obligació d'autointerpretar el món, la realitat, a banda de la d'amar i tindre pietat. 

Sé que ser Quixot i psicoanalista és incompatible, però i psicoanalista i Quixot? I si no, hi ha tornada enrere? 

No hi ha cap dubte en que les idees no ens pertanyen. 

dilluns, de maig 15, 2017

Breu referència a dos punts claus del meu anàlisi

He estat analitzat per Teresa Fernández, que va tindre analista francès, no dic el segon cognom per amor, no voldria res mal per a ella si a mi em passara alguna cosa, jo tinc una vida molt compromesa, des de la butaca de la meua casa, he, he, he..., en fi.
Filla de mare catalana que empra el castellà com a llengua de relació, m'ha confessat que quan sa mare s'enfadava li parlava en català-valencià, li eixia el seu inconscient.
El primer esglaó que vaig haver de botar va ser quan un dia, ja enfrontant-me a la presó de la identitat i en la seua negació, jo estava en una mort simbòlica o en el lloc de Sòcrates, en l'arquetip de boc expiatori, un dia em va dir que bastava de filosofia, jo, que com Sartre, m'havia fet una ànima o un cos a base d'escriure i fer filosofia, no ho vaig poder aguantar, a banda de que m'enfrontava a l'elecció entre la meua vida senzilla, l'heterosexualitat tan volguda per mi o entrar en una relació homosexual, que no estava encara planificada, ni la volia ningú.
Vaig deixar-la durant dos anys, açò va ser al tretzè any d'anàlisi, dos anys després vaig tornar, com torna el fill pròdig, i ella em va dir, home! El dels escacs! Saps que no havies deixat l'anàlisi mai?
I el segon punt clau, que va afaiçonar la meua teoria del registre simbòlic-lingüístic-religiós-social, per aquest ordre, va ser quan em va dir, encesa en enveja, que deixara de parlar en valencià, jo li parlava a ella en castellà, és la mateixa enveja del penis que va rebre Hitler, i explica en Mein Kampf en vore a aquell pobre jueu, va dir: _Què diferent sóc d'eixe jueu. El mal és que la va malinterpretar o millor mal utilitzar; però Teresa sense voler-ho conscientment va fer-me la sessió de psicoanàlisi més completa de totes, em vaig adonar del ressentiment que els pobles amb una llengua majoritària tenen per les seues llengües “jueves” o minoritàries, i les anomene així, perquè Crist va estar en el lloc de boc expiatori a l'igual podria haver-les anomenat gregues per Sòcrates o romanes per Séneca. 
Més tard em va vore al Teatre Principal de València, el meu lloc de treball en aquella època i em va dir: _Vicent, tu vals molt.
Jo li havia parlat en català-valencià, sense saber qui era ella, doncs no me n'havia adonat de la seua presència i en ser dirigida per una companya cap a mi.
En fi, no són dos, sinó tres els punts bàsics i claus del meu anàlisi, espere que fructifique el seu gran desig i la seua gran i lícita ambició, fer factible la llengua de sa mare, la vida de sa mare, callada durant molts anys per ella i la família i país i món que l'envoltava.
L'anàlisi va durar dos anys més, en total dèsset, espere, Teresa, haver sigut un bon analitzant, jo t'he apreciat i sempre estaràs en les meues oracions, catòliques, per a qui pense malament o em vulga etiquetar, ja he eixit de l'etiqueta.

diumenge, de maig 14, 2017

Un poètic jurament d'amistat de sang

Li fa mal el cap? A mi també, anem junts, com vosté, jo també vaig fer un jurament d'amistat de sang amb una novieta, Mariló.
Vosté i jo estem lligats per la sang, no, no sóc jueu, ni valencià tan sols, com vosté tampoc no ho és, però l'etiqueta és el seu bastó, ja se'l llevarà.

Bona nit, senyor ...

Estar fora de la nostra terra pot ser ¿? Real, però em té a mi, hui, espere que aquesta traïda, si la vol anomenar així, faça una llarga amistat, per la xarxa i en allò indemostrable.

Gràcies.

Sí, ens agrada ser agraïts, el món, la psicoanàlisi ens ha donat molt, i som agraïts, dues vegades, els altres, si ho són, ho són una, suficient, no siguem modestos, som bons. 
S'agraeix escoltar una llengua de la nostra terra, se n'adona? 

Vous aimez le juif, que pour vous, dans la voix de vôtre père, est la langue française, bretonne, catalane-valencienne, basque et ¡Alemagne! Et la mère juive langue occitanne (Mari-ne) avec toutes ses différences. 

Sepa que yo confundo amor con pena, pene, pena, en castellano, i en Castelló de la Plana, tercera capital valenciana i, en valenciano se pronuncian pene. 

I el apellido Adsuara viene del pueblo aragonés de origen árabe Azuara, tras la valencianización, es un apellido castellonense, estamos hablando un judío y un árabe, he, he, he... ¿Ça serà possible? 

No creu que el gaudi es la "manca" en el Pare?  Treballe i alce's ja, au! 

En el registre simbòlic hi ha una gerarquia, primerament està el subregistre lingüístic, després el religiós i finalment el social. 

Au revoir monsieur...

dissabte, de maig 13, 2017

Carta a la AMP (Nos salvamos siempre en el último instante)

Yo opino que Jacques Alain Miller no ha querido decir: "Yo soy judío" taxativamente, sino que el hecho de tener siempre un juez detrás de nosotros nos hace que hayamos de tomar una etiqueta de vez en cuando, entrar en la prisión de la identidad para conocer la libertad una vez salidos, y no ser devorado por los hijos, y sobre todo el hecho de aceptar su goce hasta las últimas consecuencias, su registro simbólico-lingüístico-religioso-social, el primer y tercer registro de los individuos y el cual hemos de hacerlo valer, no hacer políticas (Aquí su viraje político o "rectificación" de "recto" política) de exclusión, sino aceptar, por ejemplo, que Europa es medio judía, medio árabe, medio cristiana y medio mundialista o mundial; o España lo es medio catalano-valenciana-balear, medio vasca, medio gallega y medio castellana, y aceptarlo como parte del condimento, del azafrán de la comida, no como la comida entera.
En fin, no espero que publiquen esta pequeña carta, a pesar de que me gustaría; Jacques Alain Miller, como yo (hace una semana que fui expulsado de una página en la que escribía en valenciano, cuando todos los demás o la mayor parte lo hacían en castellano, por filosofar, aunque me fui yo, unos momentos antes, lo que quiero decir es que todos tenemos un juez, judío, Judas, juicio o en valenciano, que aún hay otra palabra que metonímicamente lo dice “juí”), hemos hecho de Sócrates, de Cristos, y que hoy este arquetipo será virtual, por la red de Internet, no habrá un chivo expiatorio ni un cabeza de turco real sino que la red ha hecho la gran revolución, no más finados, aunque siempre existirá la muerte, pero no el Sócrates, todo y fluir una relación inexistente de amor, de deseo; aceptarse en la parte de azafrán que hay en nosotros, en el condimento que es siempre necesario para hacer una paella valenciana o un cocido madrileño.
Y con su giro, y es que el psicoanálisis ha de ayudar, como un bastón, a la política, convertirse o mejor, tomar la parte del “éthos” política y que siempre está en contradicción con la parte individual o “logos”, y esta es la mejor palabra, señor Miller, para decir a lo que no deja de no decirse, lo individual y su relación con lo colectivo.
Y esta toma de postura es de acorde con los tiempos, y con la relajación de los “viejos”, quizá usted, señor Miller, ya ha llegado a ser viejo, que es lo que ha querido, en mi opinión al decir “Soy judío”, un viejo es más que un espantapájaros o un desecho, es un sabio.
Esperemos que el nuevo rumbo del psicoanálisis ayude a desglobalizar y a la vez globalizar esta globalización desglobalizada y atomizada, y así será s.D.q.

divendres, de maig 12, 2017

Qu'est-ce qu'une femme (yin) veut?

Qu'est-ce qu'une femme (yin) veut? Une femme veut ¿? le mâle (yang). On ne sait pas c'est qu'une femme veut.
Vous dirais que je délire, bien, vous avez la force, j'ai la force de ça inexistant, de ça innommable, ne sera pas la guerre.
Il y a une grande difference entre ne pas le savoir, le savoir, et le dire, pensez, s'il vous plaît.
Les Socrates, les Crists d'aujourd'hui mouriran virtuelment, par Internet.

Qué es lo que quiere una mujer (yin)? Una mujer quiere ¿? a un macho (yang). No se sabe lo que quiere una mujer.
Dirán que deliro, bien, ustedes tienen la fuerza, yo tengo la fuerza de lo inexistente, de lo innombrable, no habrá guerra.
Hay una gran diferencia entre no saberlo, saberlo y decirlo, pensadlo, por favor.
Los Sócrates, los Cristos de hoy morirán virtualmente en la red de Internet.

Què és el que vol una dona (yin)? Una dona vol ¿? al mascle (yang). No se sap el que vol una dona.
Direu que delire, bé, vostés tenen la força, jo tinc la força d'allò inexistent, d'allò innomenable, no hi haurà guerra.
Hi ha una gran diferència entre no saber-ho, saber-ho i dir-ho, penseu, per favor.
Els Sòcrates, els Crists de hui moriran virtualment per la xarxa d'Internet.

Què potser és confondre plusvàlua amb família?

Admire molt Lluís Llach, que junt a Joaquín Sabina formen la meua dupla hispànica de cantautors, del primer hi ha una cançó que crec que es diu “Mai no sabré” en que cita part de la frase que dóna títol a l'article, que sempre m'ha commogut, també vos he de dir que no és la meua intenció canviar la realitat ni acabar amb el poc que queda, malauradament, de la família tradicional, en el sí de la qual jo i la meua esposa vam nàixer.
La família nuclear va venir al món en l'època en que les pensions van arribar a la gent gran, aquestes són una conquesta positiva, òbviament, perquè donen llibertat a les persones grans i alhora els donen la possibilitat de viure independents amb tot el que això comporta.
Tots sabem que la gent gran queda vídua i també que de vegades, moltes diria jo, necessiten d'una altra persona per a fer la seua vida normalitzada.
La família tradicional tenia al pare de família com a eix, o com a individu que en portar el benefici o els diners a casa era respectat per pare i mare, és a dir, per iaios i iaies fins i tot besavis i fills, com a cap, i per tant el situaven en el discurs de l'amo, amb la qual cosa feia que poguera mantenir en aquestes relacions el fal·lus en relació a la seua esposa, en entrar la jubilació remunerada, pares i iaios ja no tenen la possibilitat, que han perdut ja, de viure amb llurs fills necessitant-los econòmicament, si més no, perquè en el cas de l'amor aquest segueix de la mateixa manera per ambdues bandes, fent així que la mare pose el fill casat en el lloc del seu fal·lus, castrant-lo així, com si encara visquera a la seua casa paterna o materna i el pare per la seua banda segueix no necessitant el nou pare de família, el seu fill i, per tant tendeix a seguir tenint el discurs de l'amo, deixant així el fill casat al discurs histèric, típic de la feminitat, això si conviuen en la mateixa casa, que era un dels trets fonamentals de la família tradicional.
Així jo no vull dir que s'haja d'internar a iaios i iaies a asils, jo no ho faria mai, si no és en un cas de malaltia en què es posara en perill la persona en qüestió, però que és una explicació del perquè la remuneració de la jubilació, conquesta de la humanitat, ha tingut també trets negatius, en aquest cas l'aparició de la família nuclear i l'isolament de les persones grans.

diumenge, de maig 07, 2017

Clamar en el desert

“Qui ets tu?” Ell confessà i no negà; confessà: “Jo no sóc el Crist” I li preguntaren: “Què doncs?” “Ets tu Elies?” Ell digué: “No ho sóc” “_ “Ets tu el profeta?” Va respondre: “No” Aleshores li digueren: “Qui ets, doncs, per a què donem resposta als que t'han enviat? Què dius de tu mateix?” Digué ell: “Jo sóc la veu del que clama en el desert: Rectifiqueu el camí del Senyor”.
Podria semblar que estic sembrant una rectificació a tots els qui m'envolten, no, no és això, simplement he de dir que el món funciona com una bassa d'oli, si en una part l'oli està crescut en l'altra baixarà el seu nivell, però amb naturalitat tendirà la bassa a igualar-se.
Estem immersos en una globalització, com hi ha hagut moltes en tota la Història, que han portat al seu darrer terme a una guerra, no podem seguir globalitzant fins al final, hui una guerra, deguda a la màxima globalització, és a dir, de tot el planeta, seria la fi.
Hem de tendir a desglobalitzar la globalització, hem de fer una globalització desglobalitzada i atomitzada; què vol dir açò? Que hem de seguir amb la tècnica i la informàtica, escorcollant-nos cap endins i no cap enfora, amb l'espiritualitat i una involució controlada i pacífica, una mitja involució, hem de rectificar el camí que ens ha portat al bonisme i a la lluita de classes i de sexes, no tenim altra eixida; però no vos equivoqueu, no ens calen totalitarismes, ni de dretes o yang ni d'esquerres o yin; i com que jo estic una miqueta en el lloc de Joan, quan parla al “Testimoni de Joan” (que encapçala l'article) que clame en el desert tinc l'única fe en l'Inconscient col·lectiu, el Gran Altre o Déu.
S'ha de fer o hem de fer una desglobalització no només econòmica, sinó política, amb autonomies tipus espanyoles però reals a tots els països amb minories lingüístiques i religioses, que conformaran una equitat del registre, el tercer, lingüístic-religiós.
No hem de pretendre un neo-feixisme desglobalitzador, que ho és de globalitzador en les macroestructures nacionals en detriment de les xicotetes nacions i clans, tampoc hem de fer-ho amb un neo-boltxevisme globalitzador de la igualtat, sinó democràcies reals desglobalitzades i atomitzades allà on siguen històricament possibles, mantenint cultura, ciència, tècnica i tots els oficis i actes humans, doncs tots, tots absolutament som necessaris, però en la seua justa mesura.

dissabte, de maig 06, 2017

De proletari a Quixot

Durant aquests vint darrers anys he treballat molt, i he compaginat la meua faena de fidalg Quixot amb la de treballador assalariat, però ha arribat l'hora de que només em dedique a la primera, no, no és que el dia del meu comiat siga el dia cinc, sinó que ja fa més de mig any que em van llançar de la meua faena, i no per motius econòmics, sinó morals, tot i que és ara quan trenque el fil.
He salvat el cul a moltes persones, que de ben segur m'odiaran, perquè pensen que jo no feia més que molestar, però un dia ho sabran, gràcies a mi poden anar tots els dies a la faena i de tant en tant pegar un polvo i besar als seus fills, nòvies, nuvis, marits, mullers, familiars o amics.
Que la meua ha estat una faena fosca?, sí, molt fosca, com la del capellà o la del monjo, però sense ser ni pagada ni reconeguda, tot i que sé que un dia, el dia individual del Judici Final sabran qui era jo.
Hui, ja vos dic, em dedique, pagat; mentre no arribe al poder un bou; a fer el treball que la major part de les persones no volen fer, no perquè no sàpien o no vulguen, sinó perquè no poden; jo em dedique a endegar desficacis, sí, em direu que em toque els ous, els collons, redéu que ho faig algunes vegades! tot i que tinc la meua dona que també ho fa, cada vegada menys, per mi; però ací estic, espere que sapieu trobar un altre sostenidor de l'espelma en la faena que jo vaig deixar, i que no vos fiqueu tant com vos vàreu ficar amb mi, la faena eixiria molt més eficient i tots, caps, i subalterns el tindrien, com a mi em van tindre, molts anys a aquest pobre Quixot, però com jo, que aguanten el que jo hi haurà pocs, i vos pot passar que aneu d'un expiador a un altre periòdicament, no vos ho desitge, sinó podríeu arribar a fer aquesta faena un o tots vosaltres, inclosos els caps, i no parle de Ra Amón ni de Ha Viés, que també, sinó de gent que hui té les esquenes cobertes, o això creu.
En fi, m'ha agradat estar amb vosaltres i fins sempre, sempre em tindreu, en els grans afers per a llançar-vos una granera, per a què en moments d'afonament pugueu agarrar-vos i volar, com jo mateix ho he fet i del que hui em guanye la vida.
Bona nit i fins sempre.
Vicent Adsuara i Rollan