València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

divendres, de juny 30, 2017

Sóc catòlic, mascle i políticament independent

Jo mai no m'he definit com “Sóc” des de que escric en la xarxa, sí, i moltes vegades quan vaig entrar en la presó de la identitat en temps jóvens, però arriba un moment en què el teu jutge, tots en tenim, en el meu cas són les dones i els homosexuals, et posen entre l'espasa i la paret, potser no són conscients de l'abast del seu judici, però sé que si no em definisc em mataran, diguem-ne simbòlicament, aquest és l'abast.
I també em definisc per a poder defensar-me dels judicis dels fills, que com diu Freud, els fills s'alien per a matar al pare, que jo sóc i ho he sigut des dels tres anys, quan mon pare em va dir que em defensara per mi mateix carregat de bona intenció, que és el que conta, o com diu Marx amb la lluita de classes, en aquest cas dels homo i de les dones, tot i que sé que tinc com a amiga a la “lesbiana”, que sé que em comprén, ella ho comprén quasi tot.
També sóc valencià i la meua llengua vital i de la que em costaria la vida precindir és la valenciana-catalana-balear, també sóc espanyol i tinc el castellà com a llengua materna, ma mare, extremenya i la qual llengua ha fet possible el meu discurs, patint amb la divisió lingüística entre pare i mare, però només patint es pot arribar a “saber”.
Sóc catòlic, és la religió que professe i que em defineix, i Crist el Déu que venere, a banda de respectar, com diu la Curia que cal fer, a totes les altres religions.
Sóc també mascle, pense que cadascun pot ser el que vol ser si deixa que l'altre “existisca” com vulga, defense el símbol, el fal·lus, com a base simbòlica de la vida, ens al que podem arribar tots, i també em defineix l'amor a mon pare, la meua família, la meua dona i al món; per això vull salvar a homosexuals, folls, jueus, negres, gitanos i altres elements històricament perseguits, salvar-los, junt a tots els altres d'una guerra civil o de sexes.
I políticament sóc independent, amant de la democràcia i de la llibertat d'expressió respectuosa, defense el fal·lus, l'església cristiana i catòlica, els sindicats de classe, la llengua minoritzada i no per això menys volguda de mon pare i iaio, també el castellà, polítiques socials, estic en contra amb trellat de la globalització, dels poders centrats en poques mans, tot i pensar que la realitat sempre navega entre el tots som partícips i la conspiraoia d'uns pocs, en el seu terme just i mig, el centre, i ame, estime, vull, vullc Tot i a tot, fins al que és inestimable.

dijous, de juny 29, 2017

"Creieu que aneu a morir" (Jacques Lacan)

Fer footing o running rejoveneix, no, no és de broma aquest article, tot i que podríem fer-la tot dient que aquesta darrera afirmació la confirma Einstein, anar a la velocitat de la llum fa que el temps es dilate.
Però parlaré de l'afirmació que encapçala l'article, hem de creure que anem a morir i saber no obstant que la mort és del domini de la fe, sí, morim en certa manera perquè sabem i creiem que anem a morir, però podria l'Home viure un paradís infinit en la Terra? És una pregunta sense resposta, però el que jo sé és que sense la idea de la mort, a mi personalment, la vida se'm faria insuportable, però no hem de deixar de perseguir la llebre.
La divisió del subjecte entre amor, vida i mort dóna com a resultat una angoixa infinita i només eliminada en part pels tranquil·litzants, i és hui en dia quan la vida pot ser allargada quasi infinitament en el temps que aquesta angoixa esdevé més pregona, una de les preguntes podria arribar a ser: Si no morira ningú o no tinguérem la possibilitat de morir o que la mort fora simplement una elecció, se'ns faria una muntanya el fet de beure'ns un got d'aigua o pujar a un automòbil per la por a morir en l'intent? Sí.
Cal que veiem la mort en l'altre per a què la vida tinga valor i creure que anem a morir, però hui, amb la profusió de substàncies químiques, informàtica i genètica podem arribar a fer molts canvis i programacions, fins i tot informàtiques amb silici al nostre cervell i cos per a què la vida amb aquesta divisió ens fora possible.
Jo, que des de fa alguns anys sé que hi ha ja immortals, i éssers viatgers del temps, a banda de robots i extraterrestres per la part yang, i ànimes, espectres, forces, déus i tot tipus de divinitats per la part yin, sé que no tot és possible, però alhora ho és de possible. To be or not to be, dat iz the question.

És l'hora de passar pàgina?, quan el discurs capitalista delira

Vinc arrossegant fa més de tres mesos unes factures d'una coneguda companyia telefònica, la qual, després de fer baixa dels seus serveis em va fer unilateralment un contracte que jo no volia, malgrat les meues protestes, per via telefònica; doncs ja ningú no fa negocis cara a cara, com al principi del capitalisme, del discurs capitalista èxtim, és a dir col·lectiu, que no l'íntim, que tots fem servir de tant en tant.
Però no tot ha quedat ací, fa una setmana em cobren deu euros més d'allò estipulat, també per telèfon, amb la nova companyia; i ahir m'assabente, que verbalment a ma mare li demanen mil euros per un moble i, ara volen cobrar-li, una volta a casa, mil dos-cents.
Però hui en anar a buscar a la meua dona, em dóna una altra nova notícia referent als deliris del capital, un altre nou recargolament, en aquest cas d'un àmbit més humà, una amiga li fa una assegurança de cacera i pesca, també unilateralment.
El discurs capitalista en l'àmbit col·lectiu, èxtim, ja delira, tot i que caldrà donar-li un lloc, fora dels tripijocs financers i fora de la manca d'ètica, fins i tot de la manca de moral del mercat, tot i sabent que quan un discurs té tot el poder delira, elimina els altres quatre i, a més quan és un discurs suïcida-assassí com el capitalista, que inconscientment vol la destrucció de tot.
Hui, treballar a una empresa, jo que sóc una persona amb ètica, és una berena de llops, es trenquen caps de companys i de clients per tal de portar, el llop esclau, el jornal a ca seua; a aquest sistema li ha arribat el moment de la seua fi, i potser s'aplicarà el casino dels tripijocs del TTIP, però serà un esprémer la llima del tot, per a que el suc no catalitze una explosió final.
Per l'Inconscient Col·lectiu ja corre la idea, encara esqueixada, de solució, no final, sinó oberta i, serà quan filòsofs, illetrats de tota mena, que escriuen i publiquen per la xarxa, malgrat la diatriba del Javier Marías contra ells; poetes, filòlegs, economistes, científics i tota la societat al seu conjunt sapiem escoltar-la, que caminarem cap al rovell de l'ou de l'Era de Déu, Crist i Dionís.
Serà el poble, l'histèric, amb la seua sorda violència de l'enveja del penis, qui atiarà la lluita de classes, millor, la farà factible; l'amo amb la seua vasta consciència i el discurs universitari o de la ciència, aquell qui gaudeix amb la veritat, que per a un amo de si mateix té un valor d'ús i de canvi, més que valor absolut, aquest prendrà del capitalista la creu de l'anticrist, per a donar entre tots tres lloc als cinc discursos humans, fora plusvàlues lleonines i l'antiga crueltat de l'amo, que en la lluita de classes donaran l'equilibri per a una solució pactada com a contracte.

dissabte, de juny 24, 2017

Els medicaments, cobdícia i responsabilitat

déu Dionís
Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

déu Apol·lo

dissabte, de juny 17, 2017

Rafael Hernando, quan la bona fe és tergiversada

El que va fer aquest home, amb una bona fe que va ser tergiversada i per la que hagué de disculpar-se, així estem en el món, va ser avisar al polític en qüestió de la perillositat per al seu matrimoni de que la seua dona prenga el paper del discurs de l'amo o del capitalista, necessaris per a la penetració.
Quan un home perd el discurs de l'amo o del capitalista amb la seua dona li és molt difícil mantenir aquest discurs després de tot un dia si vol penetrar-la i accedir-hi i així sorgiran conflictes i li serà molt difícil mantenir una relació molt de temps; ja ho diu Sòcrates a “El banquet”; Penia, la pobresa, enganya a Metis, recursos per a fer-li un fill i fer un nuc d'amor, amb el tercer perjudicat i catalitzador de la unió que ho és Poro, la prudència.
Cal per a l'amor que el yin estiga en una posició d'inferioritat, ja siga de diners, poder, o simplement que li manque la manca, és a dir, el fal·lus, respecte al baró, per a que la seua dona intente completar-se amb el seu home i el seu fal·lus, així farà el trànsit pel discurs histèric, que és qui gaudeix del saber, per a poder ser penetrada.
El que passa hui en dia, i és la raó de que els matrimonis no duren massa, és que l'ètica igualitarista, que tot ho mesura amb regla i tiralínies ha envaït Occident, si en un altre article vos parlava de la necessitat d'una asimetria entre Caïm i Abel, hui ho faig amb el yin i el yang.
I em direu, doncs no amem! Si amar suposa aquesta asimetria no amem! Però vos contestaré que l'amor romàntic i l'amor al món que en parteix, és una de les quatre o cinc maneres d'amar, i és l'única que pot canviar, protegir el món, crear en base al miracle i a allò paranormal, sense persones que amen no hi hauria, doncs, vida.

dilluns, de juny 12, 2017

A més feminisme més "masclisme"

Pose entre cometes la paraula “masclisme” perquè per regla general el baró o mascle heterosexual, o diguem-li no homo és corporativista i, per tant el que les feministes anomenen “masclista”, l'home és mascle i per tant “masclista”.
A mi també m'agradaria no haver de matar animals per a menjar, però també respectar les plantes, que les dones, atiades pels hòmens, no mataren envejant, lentament, però inexorable, ni que els hòmens atiats per les dones feren el mateix, però tangiblement, que no s'atiaren bilateralment, que tots poguérem menjar, en definitiva, que el diable es fera bo, però açò és absolutament impossible, escolteu les dones, elles vos ho diran, però heu d'escoltar-les amb el cor, amb l'ànima, cosa que la major part de persones són incapaces d'assolir, la manca de tot sistema ens fa la bondat, el mal porta el bé, i cal que hi haja de tot, de tots dos, tres o més pals per a que existisca la vida.
Però la realitat és aquesta, després d'un neoliberalisme-marxista, valga la contradicció aparent, inexorablement i contra tot pronòstic ens ve un període de “masclisme”, fins que novament ens arribe passat un temps un altre de yin i així pendularment i, com que la realitat és dialèctica-deconstructiva, el yin sempre guanyarà terreny, és a dir, ja no som la societat en que un cego es moria de fam, ni estem a un món en què les dones eren esbatussades pels mascles sistemàticament, ni ho serem amb aquesta involució “masclista”, que afortunadament ens ve, i dic afortunadament perquè amb la globalització anàvem a la paranoia i a la mort per follia i estrenyiment, no només política i econòmica sinó lingüístic-religiosa-social.
La fi ens hauria arribat en pocs lustres si no arriba a ser pel gir que ha donat la Història, aquell gir del que jo deia que havíem de confiar en l'amo. Putin, Trump són els avançats, en dos grans països que porten el timó del món, aquesta avantguarda, que controlada, portarà la globalització desglobalitzada i atomitzada, tant en allò polític (autonomies en els diferents països), com en allò econòmic (proteccionisme cooperatiu i pacífic), com en allò lingüístic-religiós-social, fent en aquest cas lloc a les diferents llengües, primerament, religions de seguit i justícia social en un darrer cinquè terme, amb una Xina (I és la tercera vegada que en parle a la meua obra), que serà la part contrària, el yin-yang del món.

Els medicaments, cobdícia i responabilitat

Saber no se sap sense responsabilitat, en el cas d'una persona del discurs histèric o el manar en el cas d'una persona del discurs de l'amo; no es pot manar matant sense mitjançar cap guerra a cap reu o insubmís a la llei sense rebre les conseqüències; igualment els hòmens del discurs capitalista s'han de fer responsables, i no voldria ser jo qui fera el primer pas, això voldria dir que ja no estaré viu, s'han de fer responsables del seu gaudi, guanyar diners; potser aquells que tenen un límit més laxe siguen els hòmens del discurs de la ciència o universitari, tot i que com a nous amos han de ser també controlats i, els dec quaranta anys de vida, que ha fet possible, també gràcies al discurs capitalista, el producte 789354 segons el codi espanyol de medicaments.
Jo prenc un producte que ha estat deixat de fabricar, el productor era l'empresa Bristol-Myers Squibb S.A.; la seua substitució és tan un salt al buit com que em podria costar la vida, molts han guanyat molts diners de mi i de gent com jo, que el consumia i, si jo necessite aquest medicament en particular sóc com l'indigent al que se li nega l'aigua, en aquest cas és més flagrant perquè són els que el fabriquen i podrien fer-ho si volgueren; tot i que seria igual de cruel.
Així que si jo morira faig responsable a qui corresponga per la seua falta i avarícia i done ja, la meua llicència per a que algun advocat novell o busca-raons puga litigar per mi després de la meua futurible mort, Déu no la vulga, per a demanar responsabilitats pels límits de l'avarícia.

dilluns, de juny 05, 2017

L'humor, hètero histèrics i homosexuals

Fins que un homosexual no arriba a comprendre que està a un discurs diferent del de l'hètero histèric, és a dir, que aquest darrer no dóna importància al sexe i a l'orientació sexual ni a l'amor, aquest ama, quan ho fa, a tot lo món sense haver-hi sexe i si té al seu preconscient el sexe amb una persona amb penis no li dóna gens d'importància; i fins que no deixe d'intentar homosexualitzar el que l'envolta i, potser canviaria de discurs; un hètero histèric no li pot tindre en consideració, sí, l'admirarà, llegirà amb plaer el que escriu, però personalment hi haurà un mur, el tractarà amb l'humor, li'n va la vida.
Potser és una tasca impossible l'encontre entre un sinthome-Saint homme-Saint Tomme o hètero histèric i un homosexual, jo cada vegada estic més convençut de la impossibilitat d'aquest encontre d'igual a igual.
No demane a l'homosexual que tinga en comptes el vitalisme nietzscheà, el relativisme d'Ortega ni la telepatia de qualsevol baró, però cada dia estic més convençut de que estem en dos móns diferents i la unió potser seria contraproduent, doncs faria la mort o homosexualització de l'hètero histèric.
L'hètero histèric, i l'anomene per posar-li un nom i que ens comprenguem, doncs aquest no té nom, sempre ha de passar l'espill i arribar a l'homosexual, però rara vegada aquest passa el límit del seu discurs per a comprendre o intentar comprendre l'hètero histèric.
Jo, cansat de patir, esprémer-me el cap, donar-li voltes a aquest encontre he arribat fins homosexualitzar-me, però quan el meu cos ha dit prou, doncs m'hi anava ja la vida he hagut de prendre l'humor.
És trist, però des de la presó de la identitat no hi ha comunicació possible ni des de fora de cap enfora, és més fàcil per a un hètero histèric arribar a un amo o capitalista o a una lesbiana, que a un homosexual i fins i tot a una dona, pols i discursos diferents i contradictoris.

Sóc pentasexual

No, no és que m'enamoren els quatre o cinc discursos humans, em posa el número cinc, sí, el número cinc; i hem preguntareu ¿com és això possible? Amics, no ho sé, el cert és que cada vegada que de xicotet ma mare em regalava un bolígraf de cinc colors, m'esvaïa de joia, intentava penetrar-lo pels seus diminuts raconets, i com que era impossible em rebolcava al meu llit, amb els cinc colors del bolígraf.
Una de les meues gojades més grans era quan en classe de matemàtiques la professora o el professor, tant em feia, perquè jo en ells no m'hi fixava, ens posava a la pissarra una divisió o una equació i eixia el número cinc, no podia contindre el meu gaudi, trempava i m'amagava el tremp, amb la mà i si podia amb el bolígraf de cinc colors per a seguir fruint del gaudi, gairebé infinit que em donava el número, en clarió, de la pissarra.
Però vos ho he de confessar, el dia on més em vaig dissoldre amb la mare natura va ser el dia 13 de Febrer de 1981, en aquell dia uns militars havien fet un colp d'estat i des del govern es decretava l'estat d'excepció, només podien anar pel carrer o aplegar-se quatre persones.
De bon començament açò no em va colpir, però en fer la suma eròtica, vaig pensar, però aleshores el límit està en cinc, i ja va ser l'eclosió, mentre Tejero apuntava als desmanegats i atemorits polítics al parlament jo em desdibuixava i pensava que mai més no tindria l'oportunitat de fer l'amor amb un cinc d'aquesta envergadura, va ser el cim de la meua sexualitat.
Així que hui, vos ho dic, no sóc ni heterosexual, ni homosexual, ni bisexual, ni lesbià, ni transexual, ni hermafrodita, ni trisexual, ni quatrisexual, sóc pentasexual i a molta honra.
Rigueu-vos pentàfobs, però el dia de la nostra honra està a prop, tot lo món es pentasexualitzarà.

diumenge, de juny 04, 2017

Mitra; Caïm i Abel

Una cosa és el que diga l'ètica igualitarista, que mesura la justícia amb regla i tiralínies, com ara marxistes i feministes i una ben diferent és l'ètica natural, si n'hi ha i em bote la fal·làcia naturalista.
En les famílies sempre hi ha un yang que fa de déu Mitra o de Caïm i un yin, normalment el germà menor, tot i que no sempre és el menor, que fa el paper del bou de Mitra o d'Abel, i en aquesta relació hi ha una equació de perfecta justícia.
En un cas d'herències l'ètica igualitarista diria: _Dos germans, el cinquanta per cent per a cadascun, però mai no és així o no hauria de ser-ho, el Mitra-Caïm-yang sol, botant-se la llei fer una trampa per a fer-li al germà o germana menor un nuc amb l'herència, quedant-se beneficiat sobre el yin, però a canvi li proporciona a aquest la protecció de per vida. Una injustícia? No, una errada de la llei, que no sap vore les necessitats reals de cada individu, el tan escatainat “masclisme” ho tenia en compte, les herències eren per al fill primogènit, se li suposava yang-Mitra-Caïm sobre la filla o fills segons, tot i que poguera equivocar-se, però la intenció de la llei ja feia valdre la pena la seua existència; l'igualitarisme va trencar amb la llei natural en base a una justícia de tiralínies.
Un yang-Mitra-Caïm del discurs de l'amo necessita obtindre un nuc de poder sobre el seu germà o germana yin, en aquest nuc és on es conforma l'amor i la manera d'amar d'aquest yang-amo, doncs l'amo ama amb el poder, tot i que hui aquesta relació de poder és substituïda pels diners, que són un poder simbòlic.
En un yang-Mitra-Caïm capitalista són els diners dels que es beneficia aquest que fa el nuc amb el seu germà o germana yin o Abel; però com que les lleis no contemplen aquesta llei natural, aquestes persones han de fer valdre, malauradament, la seua intel·ligència per a poder amar als seus germans, per a poder eixir falsament beneficiats, perquè en realitat conformen amb el seu engany una justícia real, en fer-los un nuc d'amor, a la seua manera d'amar.
Però que hi guanya el yin, home o dona, germà o germana? Doncs que serà protegit tota la vida pel seu germà Mitra o yang a canvi de la protecció espiritual del segon, que sempre estaran en contacte i cooperació, com en la mitologia del déu Mitra, però el yin haurà d'oferir simbòlicament la vida al final dels seus dies.
És trist, però mentre més ens alluntem de la natura i més oblidem l'antropologia humana més llunt estem de la justícia, tot i semblar el contrari.

divendres, de juny 02, 2017

El baró tendeix a tractar igual com li tracten

Hui estava molt relaxat, sense angoixa de castració masculina ni enveja del penis femenina i he baixat al carrer a llançar el fem, inconscientment he vist a una dona en el lloc d'home i se m'ha eixit l'espardenya del peu, he seguit i he llançat la brossa; en tornar m'he adonat amb un lleu malestar al cap que m'estava odiant la dona en qüestió; estava cabrejada amb mi, rabiosa, amb angoixa masculina de castració, jo, que després he alçat la mirada cap a ella he sentit la mateixa angoixa de castració, cabreig o ràbia cap a ella.
Potser haurà pensat: _Vaja masclista! No, simplement l'he vista no com a una dona, amb la seua enveja del penis, i amb la qual cosa jo hauria dit: _Vaja loca sensual! Ni tampoc amb amor, cosa que m'haguera creat pau, doncs ella no m'amava, sinó que l'he vista com a un altre home, que ho era ella en eixe moment, no home, cal ser respectuosos amb el símbol, com a yang.
Els hòmens i les dones tenim tres camins, envejar, angoixar-nos amb cabreig o amar i, la reacció d'una persona del discurs histèric o la d'un homosexual cap a un hètero histèric normalment és d'enveja del penis o amor, però si és de cabreig o angoixa de castració, també possible en la seua justa mesura, el discurs que té a la seua esquerra (vore el dibuix), en aquest cas el de l'hètero histèric, ja no la veu o el veu com a una dona o com a un homosexual, sinó com a un d'ell, posant-se immediatament en el lloc de competidor.
I això passa igual des d'hètero histèrics a amos i capitalistes i aquests a la lesbiana i aquesta a homosexuals i dones, tot i que sempre hi ha excepcions, cada regla en té la seua, és clar.
No vos estranyeu, dones, de que si vos empodereu vos quedeu en molts casos fadrines, doncs haureu assolit el lloc de mascle, sereu un mascle simbòlic, mentre estigueu allà, en eixe lloc. Si totes les dones en la meua vida s'hagueren comportat com aquesta, ja siga perquè no he reciclat el fem o perquè li ha enfadat la meua viril barba, m'haguera quedat fadrí o no haguera pegat ni un “polvo” si no era pagant; però a ella li haguera passat el mateix, no ho oblideu, i sense fills.
Un canvi en les relacions de poder no pot fer-se per un simple caprici, sinó que ha de vindre d'un llarg diàleg amb si mateix i assumint tota la responsabilitat.

dijous, de juny 01, 2017

No, no! Jo no tinc penis! Feminisme i inquisició

No, no estic comparant el feminisme amb la inquisició, ni ho faig ni em deixarien les lleis estatals o nacionals, també vos he de dir que no estic en contra de la llibertat d'expressió i de la llibertat del yin a poder envejar el penis del yang, i tampoc a que el yang posseïsca el fal·lus, necessari per a la vida, el yang pot ser una dona i el yin un home, pel que suposareu que quan dic penis o fal·lus no parle del penis com a òrgan, sinó com a empoderament, paraula feminista, tot i que té a vore en la seua manca o tinença i vos dic també que la lícita enveja del penis del yin fa que el yang puga fer-se com a yang, és a dir, li crea l'angoixa de castració de que parteix la masculinitat i en la unió d'ambdues angoixes es produïsca la vida, el miracle.
Però estem assistint a una persecució del yang sistemàtica, ja no és possible anar a una correguda de bous sense que et titllen de “masclista”, paraula que és un miratge, una entelèquia, doncs no existeixen els “masclistes” sinó els mascles, en ser el mascle “per se” corporativista en ser aquesta la seua essència i essència de la masculinitat, per tant quan un mascle sent la paraula “masclista” s'hi sent englobat.
Lleis que afavoreixen les dones fan que el mascle estiga a hores d'ara en un lloc de desprestigi social en certs àmbits, i que només falta un rebombori més gran, que pot arribar a vindre si no fem alguna cosa, per a què el fet de ser mascle siga per llei perseguit, d'això saben un munt els advocats matrimonialistes, i la discriminació davant de la llei del mascle en casos de tinença de fills, divorcis, fins i tot en una puntuació igual en un examen d'oposició, que afavoreix a les dones.
Ben cert és que la societat, la família ha estat centrada en l'home, però d'ací a desenvolupar una política de discriminació positiva hi ha un món, la discriminació es discriminació sempre, se m'acudeix pensar perquè no ho fan en quant a les llengües històriques dels pobles espanyols, cada dia ens hem d'escoltar a la televisió quan un foll, perquè no són més que pobres desgraciats que han hagut de delinquir per follia, quan un foll mata a la seua dona i se suïcida se sent per televisió el mantra de violència “masclista”, fent englobar a tots els barons en l'atac contra allò més sagrat, el símbol; pensem que amb la revenja no s'arregla res i per cada mot “masclista” que escolta un baró crea mecanismes inconscients de violència femenina, perquè el baró és sempre i per la seua essència corporativista, crea mecanismes d'enveja o d'odi, que van passant com en una cadena com un bumerang per tota la societat, atiats i auto-regenerats, i els dic femenina, perquè sembla que la violència factible només puga ser masculina, quan és tot un fals i amagat error, hi ha violència masculina o factible de dones cap a hòmens, però a aquesta no se li anomena violència feminista, i no m'agradaria, doncs no sóc en absolut venjatiu i no m'agrada sentir l'enveja del penis, que de tant en tant, com a persona sent.
Cal fer en definitiva polítiques de veritable igualtat, però d'oportunitats, per a què cada home o dona puga triar, i per a què el dia de demà un xiquet no s'avergonyisca de ser baró i, puga, Déu no ho vulga, sent-ho sense remei, agafar el fusell o la pistola i rebente a altres persones, és el desenllaç possible a un món on els trets més durs o masculins es reprimisquen, me'n recorde quan vaig estudiar que a l'antiga inquisició no s'inhibia brutalment a una persona per haver fet un delicte o crim sinó per semblar roí, espere que no es discrimine a ningú per motius estètics, aquest és el comès d'aquest article.