València, cultura, història i modernitat. La ciutat de les arts i de les ciències

Ciutat de les Arts i les ciències de València. Esteu convidades a aquest bloc totes les persones respectuoses amb el símptoma aliè, no ofensives ni violentes.

dissabte, d’agost 19, 2017

Què és Déu?

Una pregunta sense resposta, però ho podria dir així: Déu ho és tot, És. Ara primerament vos preguntaré el següent, per a començar a fer una aproximació a la idea de Déu o a Déu mateix; com es defensa un hètero histèric, és a dir, una abella dels mals que li venen de l'exterior?, l'hètero histèric no pot matar, sinó mor, i mor immediatament, potser qui em senta dir açò pensarà que delire, sí, jo delire moltes vegades, però només li diré que la meitat dels soldats de gleba no apunten a l'enemic en disparar, si maten és sense la intenció, la veritable veritat de les coses.
Bé, doncs l'hètero histèric, tot i morir si mata té el poder simbòlic per a defensar-se, el cert és que pot arribar a matar, com el seu oposat, el normòpata o vespa, que pot matar sense haver de morir.
I què és això del poder simbòlic que fa que sense poder matar aconsegueix el seu objectiu d'intimidar al seu rival? Doncs és el fal·lus, el Símbol, i el fal·lus és el penis i la idea de la seua absència, és a dir, que un hètero histèric no sap realment, tot i ser-ne conscient, de que no pot matar, i és només una manera de dir-ho, perquè és molt més complicat, no sap que no pot matar, i així el seu rival queda desarmat davant la prova de força, sempre efectiva d'aquest.
Per què vos explique açò, que com voreu tindrà relació amb el que vull ensenyar-vos sobre Déu?, i és que les armes, els canons, les bombes nuclears o senzilles han existit sempre com a ens material de defensa simbòlica, no, no estan per a ser usades, tot i que el yang, el normòpata les fa servir, però no si hi ha un hètero histèric, abella o Saint Homme, Sinthôme o Saint Tomme al davant, fent força amb l'única arma que té, la fe, el Símbol, el fal·lus.
I si l'abella és tan feble, com és que aconsegueix sobreviure?, perquè té un normòpata o una vespa a prop, a l'igual que l'abella feia que en moltes, moltíssimes ocasions la vespa no llançara els seus canons, la vespa fa la protecció a l'abella i al món en general i en eixa contradicció paradoxal que suposa que tot lo món ajuda a tot lo món, des d'allò material amb la força real dels canons, fins a allò simbòlic o força simbòlica del fal·lus.
Però un normòpata també té el fal·lus, sí, un normòpata també el té, tot i que no té la possibilitat de amb sol el seu pensament crear o canviar la realitat sinó que necessita del llenguatge, que ho és també en l'abella, però més sofisticat, amb la sola pensada, ja deia Jung que el lliure albir es feia en una sola pensada.
I així amb allò material i allò espiritual i en la contradicció paradoxal que suposa la realitat ambdós pols, yin i yang, forces del més enllà, esperits, ànimes de persones mortes, déus, àngels, verges, etcètera en la part yin i persones, animals o coses, extraterrestres, viatgers dels temps, màquines, robots, etcètera, en la part yang, ens defensem d'una mort col·lectiva i també individual, però no cal oblidar que el resultat final no depèn ni del yin ni del yang, sinó de l'Innomenable, o Déu, aquell que s'amaga en el tot del Cosmos i que és consciència, matèria i antimatèria, com també el no-res, ho és tot, nosaltres som, tot i semblar el contrari, simples instruments.

divendres, d’agost 11, 2017

Carta al rei Felip VI. Carles Recio i la sanció exemplar

Hui he llegit a un diari digital que al meu amic Carles li han castigat amb una sanció exemplar, econòmica, que és una altra de les maneres de ferir, junt a la moral o política.
Tots tenim un jutge i cada cert temps fa senyals de vida, en el meu cas són els estilistes i les dones i, quan ens toca l'hora, i espere que no siga la del meu amic Carles Recio, el Cel i l'infern s'ajunten per a conxorxar-se contra nosaltres.
Però anem al cas que m'ocupa; si jo haguera faltat un sol dia en la meua vida laboral sense el permís del meu cap fent les faenes d'aprenent de tot, com he estat i per cert, mestre de res, simplement el meu cap m'haguera acomiadat, o si ell no ho haguera pogut fer hauria parlat amb el seu superior per a fer-ho i, important ¡Per això cobra i li paguen!, perquè un cap és més que un manobre i és el seu valor simbòlic, com ara la seua signatura o la seua adscripció a una empresa el que conta, i no les rajoles a destall que col·loque o que pose al cap del dia.
Un cap pot valdre i de fet ho val més amb la seua sola “ombra”, que ni tan sols presència, que una quadrilla d'escrivans o de manobres; imagineu al nostre rei Felip VI, a qui voldria adreçar aquesta lletra, és que no fa res des del seu despatx o reunint-se amb el rei d'Aràbia? Per dir alguna cosa, sí, el seu valor simbòlic fa que es quadren davant d'ell, per respecte, no sé si per la por o pel fal·lus o Símbol, i que l'obrer o el manobre funcionen.
I finalment dir-los als jutges que per a fer una resolució exemplar, i els ho dic jo que no sé res de lleis, cal mirar les càrregues familiars de qui és pres com a exemple, a això jo li dic Humanitat, espere, si malauradament és certa la notícia, que la Humanitat esguite tots els estaments d'aquest país i d'aquest món, doncs és tan factible el desig, que les bombes, canons o pistoles, i això cal que ho tinguem també sempre present.


Gràcies a qui corresponga.

I arribarà el mascle amb els seus canons? (converses al feisbuc sobre qüestions de llengua)

Vicent Llémena i Jambet: El que jo veig, a banda de tòpics com blaverisme o espanyolisme, és una voluntat de globalització desglobalitzada i atomitzada, que corre arreu del món, i jo em pregunte: Per què ha de ser un problema la independència lingüística de la llengua comuna? O quin problema hi ha en què uns li diguem valenciana, chapurreau o catalana?
Açò és el punt final arreu del món de la globalització i de l'entrada, això sí, amb preferència lingüística de les llengües de cada poble, l'entrada en la globalització desglobalitzada i atomitzada, que farà possible la pervivència del món i de la nostra llengua valenciana-catalana-balear, bàsicament.

Joaquim Torrent Blanch: Que li diguin com vulguin, però és una, i així ho creuen tots els filòlegs. Evident,menmt, no és més que una "qüestió de noms", estèril i que no ddu enlloc....Davant l' evidència.

Vicent: I un corrent universal de globalització desglobalitzada i atomitzada, creu-me.

Joaquim: Que no és gens bona ni saludable....i sovint amaga noves formes d' opressió i alienació....

Vicent: El que vulgues, si no ens acceptem com a poble, clan o família no només acabarà la nostra llengua, Trump ha estat la reacció de la vida front a la globalització, Trump, que no hem de confondre amb el neofeixisme europeu, globalitzador novament de les macro-nacions, doncs allò de Trump és un neofeixisme controlat, per això està el yin, el seu contrari, per a en el nostre cas mantindre viva la flama de la nostra unitat lingüística, fent-la servir en tots els àmbits i finalment amb l'arma unificadora més potent i que ha fet possible aquesta revolució, la xarxa d'Internet.

Jesús Dopico Serrano: Per a una llengua és important la normalització. Si no és així, més que d'una llengua es tracta d'un grup de dialectes que van a la deriva. El que potser Sap greu és bandejar algunes formes, però més enllà d'això cal la normalització per a la bona salut de la llengua. Ací a Barcelona també perdem formes pròpies: 'llenga, aiga, allavonses' i un llarg etcètera.


Vicent: Sí, Jesús, tens raó, però per la salvació del món ha nascut una presa de consciència en la individualitat, l'un per un femení, individu, família, clan, poble, nació, món, Univers i per eixe ordre, que "d'alguna manera" encara per dilucidar, o potser contínuament dilucidant-se, hem de donar lloc front a la universalitat masculina, també necessària, pensa-ho, Jesús.

Enric d'Armengol Galceran: Seria el mal menor a pagar.

Enric: Divideix i venceràs. No cal afegir-hi res més.

Tant de debat i la llengua és una, amb múltiples variants, però una. No vull emprenyar-m'hi però he de fer un esforç.

Vicent: Tant de parlar i arriba el mascle, que no parle de vostè tot i ser-ho com jo, i posa els tancs i les tisores, llegisca's norma, necessària també, és obvi, però...

Vicent: La llengua és una i diversa, com la contradicció paradoxal que s'amaga en tot.


Vicent: És més que res una qüestió simbòlica, del primer registre, el lingüístic-religiós-social, que és basa en el Símbol o fal·lus, els altres dos registres són l'econòmic i el polític, van per separat, però si cau un cauen tots tres. Més senzill ja no ho puc explicar.
Ara, el menjador pot morir de gana o d'una fartada; llegisca's puresa simbòlica de la nostra llengua o uniformitat, com qualsevol puresa o la seua part contrària, el caos lingüístic. En la prudència aristotèlica o mig camí, és a dir, independència lingüística dins d'una certa uniformitat està la bondat, el que feien els romans amb el llatí, sabien molt, tot i que no ho van fer amb l'iber o l'etrusc o amb les llengües dels pobles conquerits.
La xarxa ens farà de ciment i de promotora de polítiques favorables a la nostra llengua i, el poble d'element disgregador i amant de la individualitat, i entre ambdós o tres forces, la tercera és el patriotisme lingüístic de cada individu, família, clan, nació, poble, etc., entre totes tres, deia, junt a la quarta força, la també simbòlica i inoperant voluntat faran que la llengua catalana valenciana balear pervisca en crisi continua, és a dir, viva, que pervisca molts, moltíssims anys, més temps unida que les diferents llengües en altres períodes històrics i gràcies tot això a la revolució que en gran mesura ha creat l'existència de la xarxa d'Internet.

dilluns, d’agost 07, 2017

Polifem, telepatia i quartet del desig

Dionís i Apol·lo

Tot i ser Déu tot, tot i el no-res, principi i final, l'Inconscient Col·lectiu junt a la matèria i l'amor, i de vegades amb la innòcua voluntat, també ho és l'objecte “a” o intersecció d'aquests tres o quatre registres.
Però per a parlar de Déu de manera més científica, és a dir, per a què amos i capitalistes ens puguen comprendre, o si més no, intuir, diré que allò espiritual, ens, fantasmes, ectoplasmes, ànimes, déus, sants, éssers difunts, etcètera, es valen d'allò material per a fer-se tangibles, persones, coses, plantes, animals, robots, màquines, extraterrestres, éssers d'altres temps i viatgers del temps i, els folls són els mitjancers que fan arribar als mas mèdia la idea de Déu.
Ulisses va haver de matar a Polifem per arribar a la seua Ítaca i a la seua Penèlop, però Polifem no era una unitat, sinó un ésser normòpata, potser un home vell que posseïa tot el saber yang del món i sabent el moment de la seua mort li va exhortar: _Mata'm, Ulisses o jo et mataré a tu! Tot sabent, perquè tot el possible ho sabia, que Ulisses el mataria i li va dir, escriu la història, que va ser el seu fill qui finalment va convéncer Ulisses de fer-la en tinta i paper.
En ajudar a morir a Polifem, aquest li va donar quelcom de la seua saviesa i Ulisses va poder transitar pel Mare Nòstrum camí d'Ítaca, i la baralla tenia el seu camp de batalla en la ment de Penèlop, qui teixia la seua túnica esperant-lo, i era la brega o córrer del desig, del quartet de l'amor de que parla Sòcrates al Banquet de Plató.
Penèlop havia de donar amor al seu Metis, el Polifem, per a què Ulisses acabara amb ell i véncer a l'altre element femení, també com a Poro, donant-li l'amor que ambdós rebutjarien, però consumaria el miracle, la retrobada, mort Metis-Polifem, amb el seu home, Ulisses.
Tot i que com a dona, sàvia en el seu inconscient, malgrat tot, Penèlop desconeixia la telepatia pròpia del yang, propietat que el fa un i guerrer, en lluita sempre contra si mateix, el yang amb el regal del yin, l'amor.

dimecres, d’agost 02, 2017

Dialèctica o deconstrucció dels contraris

He vist i sentit hui al telediari del canal espanyol de notícies el fet que un grup d'investigadors han pogut tallar la cadena d'ADN per a evitar una malaltia congènita des de l'òvul.
Hem de saber que si estirem del yin, és a dir, si curem una malaltia sempre ens eixirà una altra pel yang, per la part de la maldat; i no és que estiga plantejant l'immobilisme de la realitat, ni puc ni deuria; però també he vist al mateix canal de televisió un programa dedicat a la paleontologia, en ell feien una representació visual d'un tigre de dent de sabre i també la figura animada del seu predecessor, que era molt més gran i mortífer que aquest darrer.
El propòsit d'aquest article és el de dir-vos que tot i que semble que no aconseguim res en estirar d'un contrari, doncs s'estira també el seu oposat, bé és cert que la realitat és dialèctica o deconstructiva i sempre tendeix a feminitzar-se a yinitzar-se.
És a dir, que ja no estem, parlant d'antropologia, en un món on un coix o un cego morien de fam per no poder treballar o caçar el seu menjar o més modernament no poder-se guanyar el pa, i que cada vegada la realitat és més suau, ja no hi ha tigres de dent de sabre i sí xicotets gatets, no hi ha una lluita de classes violenta i sí un món més humà i feminitzat, tot i tindre tots l'obligació d'atendre les involucions i donar lloc al yang i a allò masculí sempre, doncs en la interacció, que no lluita, de contraris, yin i yang junt al tercer, l'amor, creem vida i són per tant tots tres i de vegades quatre, amb la voluntat, són , deia, necessaris.